 |
| 1429. El Decameró de Boccaccio, traducció anònima (Archive). La primera pàgina del ms. de la traducció de la gran obra literària florentina, versada a la nostra llengua només una setantena d'anys després de l'obra original, acabada segons el colofó al dimarts 5 d'abril de 1429 al monestir de Sant Cugat del Vallès, i una de les primeres traduccions d'aquella gran col·lecció de novel·les a l'Europa medieval, datada del 1352. La traducció al francès porta data del 1414, i només quinze anys després ja en tenim versió catalana! La vitalitat cultural del nostre país en aquell tombant del segle XIV al XV és sovint mesurada per la recepció dels autors italians i de l'humanisme en general. De Boccaccio, ja se n'havia traduït la història de la soferta Griselda, el centè de tots els contes del Decameró, de la mà de Bernat Metge al 1388, feta a partir de la versió llatina de Petrarca de cap al 1374. Poc després, el marxant barceloní Narcís Franc en traduí El Corbatxo (1397), l'obra menys humanista de l'autor florentí i de caràcter misogin, tan celebrat en aquells temps com a indicador de coneixement profund de l'ànima femenina. Encara no quatre mesos més tard, Andreu Febrer donava a conèixer la traducció de la Divina Comèdia del Dant. Així doncs, aquell 1429 esdevé un dels anys més destacats i assenyalats en la història del nostre país, que ben aviat haurem de celebrar. Dos dels grans genis de la literatura italiana, de l'humanisme, hi foren bolcats al català. Tan primerencs, que encara no pogueren ser impresos, motiu pel qual en desconeixem l'abast de la difusió. De fet, a tot Europa la circulació del Decameró fou molt reduïda, per causa de la censura religiosa, fins ben entrat al segle XIX. Però que funcionen com a indicador del grau de modernor de la nostra literatura en aquell començament del segle XV, en què ja urgia deixar a part l'estil dels trobadors, com digué el poeta. De fet, entre les nombroses pàgines del Tirant lo Blanc, sovintegen les frases extretes del «Decameró» boccaccià. No coneixem cap dada del primer i anònim traductor boccaccià a la nostra llengua, i un dels primers traductors de Boccaccio al món. Probablement no era un personatge de l'aristocràcia, sinó un acomodat i cultivat menestral o marxant, amb temps i diners suficients per dedicar-se a aquesta llarga tasca, i més en aquells temps. |
 |
| 1429. El Decameró de Boccaccio, traducció anònima (Archive). El ms. original es troba dipositat a la BC. S'hi aprecia la bella lletra gòtica rodoneta i les caplletres en roig i blau, presents a la part del primer copista, mentre que a la del segon van quedar en blanc els espais que els eren destinats. Tot i la presència de dos copistes, els estudiosos convenen que hi hagué només un traductor. He començat aquest post escrivint 'rellegint'. Però, de fet, submergir-se en aquesta traducció no és cap relectura del Decameró, sinó una aventura plenament nova. Fa un goig ingent i un pessigolleig infinit poder-lo admirar i començar-hi a llegir com si res, «Umana cosa és aver compassió dels afligits, e com a cascuna persona estiga bé e majorment en aquells qui per ventura en llur temps han trobat alguns qui els han sabuts donar alguns remeis...» En l'enllaç que donem, la podem llegir sencera! Un autèntic goig, un plaer incommensurable a l'abast d'un sol clic. El títol del proemi diu que s'hi «contenen cent novelles, en deu dies dites per set dones e tres jóvens hòmens». La novella, potser novel·la sense palatal, no és sinó una petita nova, un notícia. Tota una declaració d'intencions literàries i ideològiques davant dels poemes èpics i llibres de cavalleries, tan allunyat del batec del temps quotidià. |
 |
| 1429. El Decameró de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Darrera plana del ms. de la traducció. L'obra original porta data del 1352 i deriva, segons el marc narratiu, de la reclusió de set xiques i tres xics en una vil·la als afores de Florència per causa de la pesta negra de 1348. Un confinament voluntari, doncs, causat per una pandèmia. Si fa no fa, com la que actualment sofrim aquestes setmanes i de la qual, en un futur, en veurem els resultats artístics, literaris i culturals. |
 |
| 1429. El «Decameró» de Boccaccio. El centenar de contes i històries que Boccaccio inclou en la juguesca que els deu joves accepten d'explicar un conte cada dia durant deu dies, segons la temàtica que estableixi, per torns, cadascun dels reis i reines de la jornada, sovint són recreacions elaborades per l'autor de casos extrets de la realitat del seu temps. Aquest és el gran trasbals literari que aportà l'autor a la literatura universal: per primer cop, la realitat esdevé matèria literària, i com se sap, no hi ha res més modern a qualsevol temps històric, que reflectir dins l'art i la literatura el pols de la vida. Allò que és matèria literària ja no són els grans fets èpics ni les recreacions d'històries bíbliques ni de sants. Sinó les noves, les notes, les notícies del que passa al nostre voltant, del que s'esdevé al voltant de i enter els simples i vulgars homes i dones de la creació. Històries només (i aquesta n'és la grandesa), de mesura humana, tant pel que fa al tema (enganys, burles, faldilles, monges i capellans, bergants...) com a la forma lingüística, allunyada de la formalitat i propera a l'ús col·loquial. |
 |
| 1926-28. El «Decameró» de Boccaccio. L'edició dels nostres clàssics de la versió catalana medieval, que havia sigut publicada per Massó i Torrents al 1910 per The Hispanic Society of America de Nova York. A Barcino, però, només se n'arribaran a traure un parell de volums, que crec que abastaven un parell de jornades, aprox una quarta part de l'anònim manuscrit medieval. |
 |
| 1926-28. El «Decameró» de Boccaccio. L'edició de Barcino portava pròleg de Carles Riba. |
 |
| 1984. El «Decameró» de Boccaccio. La tercera traducció del gran narrador medieval sorgí de la ploma de Francesc Vallverdú, a la magna col·lecció que en la meua opinió fou la MOLU. Una col·lecció sense pretensions ni virgueries, com dèiem llavors, però que ens va permetre a tota una generació de joves estudiants, llavors tenia justament vint anyets, un accés directe i assequible a les grans obres de la literatura universal. |
 |
| 1968-2018. El «Decameró» de Boccaccio. La segona traducció del clàssic italià feta a la nostra llengua, anà a càrrec de Maria Aurèlia Capmany l'any 1968, en una època de gran activitat productiva: traductora de Simenon per a La Cua de Palla, premi 'Joanot Martorell', i traductora de Boccaccio. Malauradament, la versió restaria impublicada, sembla que per la fallida de l'efímera editorial que li havia encomanada, Llibres de Sinera. Finalment, ha pogut veure la llum al 2018. |
 |
| 1429. El «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). La traducció catalana original traduïa Decameron. «Es traca d’una traducció excel·lent, en la qual l'autor renuncia a la transposició verbum verbo, habitual en els trasllats de llengües romàniques, en benefici d'una contínua adaptació sintàctica de l'estil de Boccaccio, desmuntat i recompost en una prosa catalana menys llatinitzant, amb menys incisos i amb períodes en general més breus. La consciència literària del traductor s'evidencia també en l'aplicació de patrons mètrics a la prosa i en l'existència de trets d’estil propis recurrents. L’exemple extrem de la tendència a adequar l’estil és la contínua adaptació de detalls contextuals a la realitat catalana del segle xv, entre els quals destaca la substitució d'una al·lusió proverbial als sermons de frare Nastagio (iii, 4) per una de ben actual al predicador sicilià Mateu d'Agrigento, actiu a la Corona d'Aragó entre els anys 1426 i 1428. Aquesta actualització s'estén a les composicions líriques (balades) amb què es clou cada jornada, que en la traducció se substitueixen per cançons catalanes preexistents» (visat.cat). |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Després d'una breu introducció a la Jornada I, el narrador cedeix la paraula a la primera dama protagonista d'aquest marc narratiu, Pampínea, que comença tot dient «Senyores molt nostres...», posant en relleu que les veritables destinatàries de l'obra eren les dones, no pas la midons aristocràtica trobadoresca, sinó les dones del que ara en diríem la classe mitjana, que traslladada a aquells temps volia dir les dones de classe menestral i burgesa enriquida. El proemi de l'obra original descobria la situació del marc narratiu, en plena pandèmia de Pesta Negra, que fou especialment cruenta a Catalunya. Es calcula que a tot Europa s'emportà un terç dels habitants. Els pogroms antisemites es multiplicaren. A Barcelona culparen els jueus de la malura per haver enverinat, deien, els pous d'aigua. El cas és que en tals temps es comptaven bona colla de «morts o malalts, ab desplasent empatxament discórrer per la terra; e la pudor de la nostra Ciutat, per la nostra sang escampada; e vehem anar cridant los beguins... ab desonestes cançons aconhortant-se de nostres mals». Els beguins eren laics ultrareligiosos, com si de l'Opus, diguéssim. Sorprèn la fluïdesa de la sintaxi, gens medieval ni antiquada, sinó ben travada, capaç d'explicar la fluència del discurs, de fàcil comprensió, salvades l'ortografia i el vocabulari, per a un bon lector actual. |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). En l'intent de guardar-se del daltabaix sanitari i social provocat per l'expansió de la pesta, Pampínea, aplegades les set amigues a Santa Maria Novella, els proposarà «que seria molt ben fet que nosaltres... en los nostres llocs en lo Comtat... nos ne anem a estar, e aquí aquella festa e aquella alegria que puguam , sens traspassar en negun acte lo seny de la honestedat, estagam. E aquí veurem los aucellets cantar, e los prats verdejar... e lo cel pus clarificat, lo qual, encara que si inflamat contra nosaltres, no ens negarà per ço de mostrar les sues eternals belleses, les quals són molt pus belles de mirar que les buides muralles de nostra Ciutat... e ultra açò haurem l'aire molt pus fresc». Un confinament en plena natura, a segona residència, cosa prohibidíssima en el nostre confinament primaveral de 2020. |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Jornada Primera, «sots lo regiment de Pampínea, se raona d'aquella cosa, la qual més agrada a cascú». |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Jornada Segona, «sots lo regiment de Filomena, se raona de qui, de diverses coses encontrat e perduda l'esperança, sia arribat a bona fi». |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Jornada Terça, «en la qual se raona, sots lo regiment de Neífile, de qui alguna cosa ha molt desitjada, amb indústria l'hage conquistada, o alguna cosa perduda l'hage recobrada». |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Jornada Quarta, «sots lo regiment de Filòstrato, se raona d'aquells, los amors dels quals hagueren desaventurada fi». |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Jornada Cinquena, «sots lo regiment de Fiameta, se raona d'açò que a alguns amants feliçment avé després d'alguns fets fers e desaventurats». |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Jornada Sisena, «sots lo regiment d'Elisa, se raona de qui amb alguns bells mots de defenés o amb promptes respostes e prests avisaments defuig perdició o perill o escarn». |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Jornada Setena, «sots lo regiment de Dioeneo se raona de les befes, les quals o per amor o per llur salvament les dones han ja fetes a llurs marits, adonant-se'n o no». |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Jornada Vuitena, «sots lo regiment de Laureta, se raona d'aquelles befes que tots jors se fan o dona a hom, o hom a dona, o un hom a l'altre». |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Jornada Novena, «sots lo regiment d'Emília raona cascú segons ço que li plau e que pus li agrada». |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Jornada Desena, «sots lo regiment de Pànfilo, se raona de qui liberalment o magnífica alguna cosa obràs entorn de fets d'amor o altres». |
 |
| 1429. «Decameró» de Boccaccio, traducció anònima (Archive). Per repartir el pes temàtic del centenar de novel·letes podríem establir que el 20% són de tema obert, un altre 20% històries befes i burles per causa de guerra de sexes, un 30% d'enginy per sortir-se'n de situacions adverses, i un darrer 30% d'embolics amorosos, sia amb bona o mala fi. I les coses de Déu? Absolutament absents. Per tancar l'obra, l'autor es dirigeix a les «molt nobles dones», corroborant sa intenció de fer una obra destinada a públic lector femení. Justifica que si hi ha «per ventura algunes de vosaltres que diguen que jo haja en lo escriure aquestes novel·les massa llicència donada en fer dir o escoltar algunes voltes a les dones coses no covinents ne a dir ne a escoltar... jo nec [ho nego], per ço com no és neguna [història] així deshonesta que, dient-la amb honests vocables, no es pusca dir ne escoltar a honestes dones». S'inicia el camí modern de la literatura i de l'art, a on tota reflexió i manifestació humanes hi han de cabre, cosa que tardarà encara molts segles a entendre's i estendre's, i que, sota l'intent d'un nou control social de part de l'actual neofeixisme i neoconservadorisme, avui, aquelles reflexions i manifestacions lliures de l'ànima humana, tornen a estar amenaçades. |