 |
| 1963. Sébastien Japrisot, «Parany per a una noia». «La Cua de Palla», núm. 1, Ed. 62. ➤➤ |
Al 1981, se'n publicà una selecció, i al 1985 se'n reprengué la publicació sota direcció de Xavier Coma. La col·lecció de novel·la policíaca prengué el nom de Seleccions de la Cua de Palla i arribà a traure més de cent cinquanta títols, especialment de novel·la negra nord-americana. Del 1996 al 1998, els títols es publicaren dins la col·lecció El Cangur, fins que aquesta desaparegué. La força de la mítica col·lecció feu que al 2006 se'n proposés la reedició sota el nom de La Nova Cua de Palla, que només tragué dos títols, i al 2009, com a Labutxaca/Cua de Palla, quatre més.
El disseny de la portada, de Jordi Fornas i Martínez (1927-2011), grafista i artista (escultor, fotògraf, pintor), fou revolucionari en el seu temps. Amb els mateixos colors que els taxis barcelonins, el groc i el negre, molt contrastats entre ells, aconseguí una identificació característica de la col·lecció. El nom fou escollit per Manuel de Pedrolo, i no té altra referència que la dita popular 'Qui té la cua de palla, aviat se li encén', en el sentit que la persona que, en enfadar-se o molestar-se per algun fet o comentari, descobreix la pròpia culpa o implicació en l’afer.
«La revista En Patufet, en un número de l’any 1905, sota el títol «Per què els xinos porten cua», explica: "Entre el poble xinès havia pres costum de robar els diners del veí i anar-se’ls a gastar a un altre país, com més lluny millor. Per a poder-los fermar, el govern va obligar tots els xinesos a portar cua. Els qui no tenien cua per raó natural de manca de cabell, se’n posaven una de palla. Així quan s’organitzà, per als mals pagadors, una gran crema de cues per no voler estar fermats, es va notar que algunes cremaven molt més de pressa; aquestes, evidentment, eren les de palla. Per això encara avui al qui s’enfada molt aviat li diuen si té cua de palla"» (rodamots).El lligam del títol de la col·lecció sempre ha romàs en el misteri. Fins i tot, se li han buscat reminiscències trobadoresques, en els versos d'un sirventès d'Aranu d'Erill i d'Anglesola, cavaller al servei de Ferran I, a començ del segle XV, que escrigué: «Tu vas fugent, no ausas fer batalla: por has de foc, la coa tens de palla». Potser, al capdavall, es basa en l'analogia que el lladre, el malfactor, l'assassí, sempre acaba descobrint-se pels seus actes, que no existeix el crim perfecte, com molts dels detectius del llibre s'encarregaven d'il·lustrar.
La pretensió dels promotors de la col·lecció era prou evident: normalitzar l'ús dels registres baixos i vulgars de l'argot de l'hampa i baixos fons, que en aquells temps de dictadura (espanyola) no podien arribar al públic en la llengua pròpia, perseguida i foragitada dels usos oficials i escrits. Se cercava això que ara està tan de moda: ampliar la base. La base de lectors en la llengua del país, massa acostumats si us plau per força, després de vint anys de garrot franquista, a la lectura exclusiva en castellà.
En aquella primera etapa, el primer títol en fou Parany per a una noia, de Sébastien Japrisot, que acabava de guanyar a França el 'Grand Prix de la Littérature Policière'.
Jordi Fornas també fou el dissenyador del logotip arrodonit amb la imatge d'una trena feta de palla, amb una semblança evident, volguda o no -qui sap lo-, amb el símbol de la pau. L'adopció de l'aleshores acabat de crear tipus de lletra helvètic acabà de fer l'encert complet del grafisme de la col·lecció. A més, i de manera molt característica, amb els títols sempre amb grans minúscules. Uns tocs de modernor sensacionals, amb els quals aconseguí la creació d'una marca identificativa pròpia i exclusiva de la col·lecció.
Les traduccions del mateix Pedrolo hi sovintejaren, però també hi traduïren altres noms, no sempre consagrats llavors, de les nostres lletres, com Joaquim Carbó, Joan Oliver, Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Rafel Tasis, etc. La traducció fou una certa sortida per a ells en uns anys en què es feia impossible la normalitat de publicació per aquella interminable situació històrica de sotmetiment als dictats de l'Estat (espanyol). Malgrat que es tractés de traduccions, la censura també s'hi acarnissà sovint.
Aquella agosarada intenció de posar a l'abast dels lectors catalans la millor novel·la detectivesca, policíaca, negra, d'espies d'arreu del món, anà trampejant la situació durant aquella primera dècada dels seixanta. No era fàcil la captació de nou públic, però la publicació de 71 títols fou una gesta formidable.
La represa de les Seleccions, un quart de segle després, significà la continuïtat d'aquell esforç. Per edat, molts som els hereus d'aquelles Seleccions al tombant dels anys 80 a 90, amb les quals vam capbussar-nos en els laberints dels crims i la investigació, i que va quallar de manera pregona en el nostre imaginari. Són també nombroses les pel·lícules que se n'han fet d'aquests títols, i que ja coneixíem per les novel·les.
Ara que vivim envoltats de sèries televisives del gènere, sempre partim amb avantatge gràcies a l'entrenament que vam fer amb La Cua de Palla. Aquests dies incerts que vivim tancats a casa, val la pena de rellegir-ne alguns. A les llars de la nostra generació, sempre hi ha alguns d'aquests llibrets grocs-i-negres a les estanteries de nostra biblioteca personal, oi? O potser us en vau desfer?, mal llamp!
Una col·lecció que fou un autèntic luxe, i que caldria recuperar i continuar, perquè ja llavors fou una petita, però de qualitat autèntica i avançada en els temps, estructura d'Estat.
 |
| 1963. Terry Sewart, «Mà forta». «La Cua de Palla», núm. 2, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1963. Dashiell Hammet, «La clau de vidre». «La Cua de Palla», núm. 3, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1963. Sébastien Japrisot. «Víctimes en fals». «La Cua de Palla», núm. 4, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1963. Margaret Millar, «Un estrany a la meua tomba». «La Cua de Palla», núm. 5, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1963. Fred Kassak, «Carambolades». «La Cua de Palla», núm. 6, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Stanley Ellin, «Joc de testimonis». «La Cua de Palla», núm. 7, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Friedrich Dürrentmatt, «La promesa». «La Cua de Palla», núm. 8, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Ross Mcdonald, «La mort t'assenyala». «La Cua de Palla», núm. 9, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Jonatha Craig, «Departament d'Investigació Criminal». «La Cua de Palla», núm. 10, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Margaret Millar, «Amb la por al cos». «La Cua de Palla», núm. 11, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. James M. Cain, «El Carter sempre truca dues vegades». «La Cua de Palla», núm. 12, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Pierre Véry, «Els desapareguts de Saint-Agil». «La Cua de Palla», núm. 13, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Andrew Grave, «Le sorres llunyanes». «La Cua de Palla», núm. 14, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Ira Levin, «Una besada abans de morir». «La Cua de Palla», núm. 15, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Pierre Véry, «Goupi mans roges». «La Cua de Palla», núm. 16, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Georges Simenon, «La pell d'un home». «La Cua de Palla», núm. 17, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. August Le Breton, «Batudes a la ciutat». «La Cua de Palla», núm. 18, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Pierre Véry, «El senyor Marcel de la funerària». «La Cua de Palla», núm. 19, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Georges Simenon, «L'home que mirava passar els trens». «La Cua de Palla», núm. 20, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Friedrich Dürrenmatt, «El jutge i el seu botxí». «La Cua de Palla», núm. 21, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Mickey Spillane, «Qui mana». «La Cua de Palla», núm. 22, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Allan Ullman /Lucille Fletcher, «Ho sento, us heu equivocat de número». «La Cua de Palla», núm. 23, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1964. Georges Simenon, «El penjat de Saint-Pholien». «La Cua de Palla», núm. 24, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1965. Ed McBain, «El pispa». «La Cua de Palla», núm. 25, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1965. Stanley Ellin, «Cal saber encaixar». «La Cua de Palla», núm. 26, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1965. William P. McGivern, «Sota la pell». «La Cua de Palla», núm. 27, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1965. James M. Cain, «Doble indemnització». «La Cua de Palla», núm. 28, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1965. Geaorges Simenon, «Liberty Bar». «La Cua de Palla», núm. 29, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1965. John Evans, «La Corona de llautó». «La Cua de Palla», núm. 30, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1965. Lionel White, «Invitació a la violència». «La Cua de Palla», núm. 31, Ed. 62. ➤➤ |
[2107] La mítica col·lecció de «La Cua de Palla» pedroliana, més
[2105] Rellegint Le Carré: «Trucada per al mort», o l'altre James Bond