 |
| Anys 1960. Col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62. La imatge inconfusible de la col·lecció, i l'eslògan arrodolinat que el màrqueting de l'època posà en circulació: «No falla! Una novel·la de la Cua de Palla». El mateix Manuel de Pedrolo, en reflexionant a «Serra d'Or» (núm. 149, 1972) sobre l'atzucac de la col·lecció l'aprofitava per a l'article titulat «Què falla en la Cua de Palla?» Resposta resumida: doncs que el públic no estava preparat ni per llegir en català ni encara menys en aquest gènere, novedós i mot urbà, en aquella Catalunya prostrada que tot just encarava la segona llarga meitat de la llarga postguerra. |
 |
| 1980. Isidor Cònsul, «A propòsit d'uns aniversaris», «AVUI», d'1/2 de gener (Arxiu Girona). (Cliqueu a la imatge per llegir amb més resolució) Recorda l'articulista bellputgenc com l'any 1929, ara ha fet noranta anys, Dashiell Hammet, «antic detectiu de l'agència Pinkerton, militant comunista, escriptor i alcohòlic» iniciava el gènere que s'ha conegut com de novel·la negra, amb l'obra «Red Harverst /Collita roja», just al començament de la llei seca, el gangsterismei la Gran Depressió nord-americana. També aquell any 29, el periodista belga i escriptor en francès Georges Simenon donava vida a la saga del comissari Maigret de la policia judicial francesa. La seua aparició representà la modernització de les novel·les precedents que des del segle XIX s'havien conegut com a 'novel·les problema', entre les quals les obres narratives de Poe o Conan Doyle amb son Sherlock, o la més contemporània Agatha Christie, de la qual mai no se'n publicà res. La gran novetat d'aquest evolucionat gènere narratiu fou que crearen «un món d'acció i violència que embolica en un mateix criteri de conducta moral els detectius i els malfactors que persegueixen». Hammet ens presenta el detectiu hard-boiled, de caràcter dur, «amb una actitud crítica i realista del fet delictiu i dels condicionaments sociològics i polítics que el fan possible». Simenon, més tradicional i allunyat de la violència institucional, és més aviat un «funcionari petit burgès», però que segueix els seus mètodes calmats però de profund coneixement de la vida i miracles de víctimes i sospitosos dels casos criminals. Enllaça l'articulista aquest aniversari amb el de l'any 1969, any de la desaparició de «La Cua de Palla», la col·lecció de les millors novel·les de suspens del món. «A desgrat que ho pogués semblar, l'eslògan publicitari no era gens hiperbòlic». En aquell any 1980 es coïa la reaparició de la col·lecció, que ho faria al 1981, ara com a «Seleccions de la Cua de Palla». |
 |
| 1966. Col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62. «La Vanguardia», 10 de març. Noteta publicada al diari barceloní, amb la qual el règim es rentava la cara amb una mà mentre minoritzava l'ús de la llengua amb l'altra (a on hi tenia el bastó). Diu que la col·lecció «constituye un elemento eficaz en la introducción a la lectura en nuestra lengua». Això mateix indica què va fallar amb la gran col·lecció negra: la violència, els crims, els morts... això no podia ser matèria per començar a llegir en una societat encara rural i puritana. És curiós que ja s'hi parla, any 66, de primera etapa. I que la segona començava amb «La Dama fantasma», núm. 33. Els problemes per a la col·lecció, doncs, foren constants. Després d'una arrencada potent de trenta títols en un any i mig, entre l'any 65 i 66, la publicació s'alentí i titubejà, i sortosament anà fent durant tres anys més en què es publicaren l'altra trentena llarga de títols restants. En aquesta segona tongada, s'hi publicar majorment títols dels autors més coneguts, com Simenon, Le Carré, Hammet, Millar o Chandler, per veure si les vendes quallaven finalment. |
1981. «No falla, la cua de palla!», Jaume Fuster.
Sobre la col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62.
«AVUI», 22 de maig.
(Cliqueu a la imatge per llegir amb més resolució)
«Ho he dit en algun altre lloc: La Cua de Palla és una de les millors col·leccions de novel·les de lladres i serenos... tenia, a més d'una selecció de títols agosarada i implecable (agosarada perquè suprimia alguns autors tradicionals -Christie, Queen, Van Dine, etc- o bé perquè n'incorporava uns altres encara poc coneguts a Europa -Macdonald, Le Carré...-». En el moment de la liquidació de la col·lecció, Ed. 62 ho fa «a preus autènticament populars (25 i 50 pessetes)», i llavors, oh miracle, «apareixen lectors com bolets i fins i tot col·leccionistes que paguen el doble... és allò que diem 'reeixir després de morir'». Dotze anys després, l'editorial reobriria la col·lecció, o més aviat la transformaria, com a «Seleccions de la Cua de Palla», sota direcció de Xavi Coma.
1981. «Reflexiones en amarillo y negro», Robert Saladriga.
Sobre la col·lecció «La Cua de Palla», Ed. 62.
«La Vanguardia», 14 de maig.
(Cliqueu a la imatge per llegir amb més resolució)
Confessa l'autor: «En ningún momento la colección logró su objetivo primordial de atraer el interés de nuevos lectores...» Una oportunitat desaprofitada per a l'augment del lector en la seua llengua pròpia, en aquells anys difícils. També en critica el registre lingüístic d'alguns personatges de les obres, homes i dones de baixos fons, que parlaven de vos en els diàlegs que els traductors els havien versat. «Pero esa falta de elasticidad lingüística que revelan algunas de las versiones no veo que justifiquen el posible éxito o fracaso de la colección, como se intentó demostrar por parte de ciertos sectores». La mateixa cançó de sempre, que comença a fer pudor: sense cap espai de difusió social, els registres lingüístics literaris sempre són complicats d'afermar. Per això, l'autor demanava una repassada, una posada al dia, d'algunes d'aquestes versions.
 |
| 1965. Manuel de Pedrolo, «Joc brut». «La Cua de Palla», núm. 32, Ed. 62. ➤➤ En tot el catàleg dels 71 títols de la primera etapa d'aquesta col·lecció, només s'hi inclogueren dos novel·les d'autors nostrats. D'autor nostrat, més ben dit, perquè totes dos foren de Manuel de Pedrolo. «Joc brut» i «Mossegar-se la cua». El gènere tenia poca o gens de tradició a les nostres lletres, i fou l'incansable escriptor segarrenc qui obrí foc. De l'aprenentatge sorgit de les traduccions fetes per a la col·lecció que ell mateix dirigia, i de la incansable i variada capacitat narrativa que mostrà, sorgiren aquestes primeres novel·les negres a la dècada dels seixanta. S'inicià, doncs, aquest gènere narratiu i a fe que ha tingut de llavors ençà insignes seguidors. Tot gràcies a la tasca i l'impuls de «La Cua de Palla». |
 |
| 1966. William Irish, «La dama fantasma». «La Cua de Palla», núm. 33, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Georges Simenon, «El carreter de la providència». «La Cua de Palla», núm. 34, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Albert Conroy, «Cap de turc». «La Cua de Palla», núm. 35, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Ross Macdonald, «Experiència amb el mal». «La Cua de Palla», núm. 36, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Patricia Highsmith, «Clara també». «La Cua de Palla», núm. 37, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Margaret Millar, «Un aire que mata». «La Cua de Palla», núm. 38, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Mildred Gordon /Gordon Gordon, «En mans de l'F.B.I.». «La Cua de Palla», núm. 39, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Gil Brewer, «Color de sang». «La Cua de Palla», núm. 40, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. John Le Carré, «Un crim de qualitat». «La Cua de Palla», núm. 41, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Georges Simenon, «La nit de la cruïlla». «La Cua de Palla», núm. 42, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Dashiell Hammett, «El falcó maltès». «La Cua de Palla», núm. 43, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. John Le Carré, «El mirall dels espies». «La Cua de Palla», núm. 44, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Raymond Chandler, «La dama del llac». «La Cua de Palla», núm. 45, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. John Le Carré, «L'espia que tornava del fred». «La Cua de Palla», núm. 46, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Raymond Chandler, «La gran dormida». «La Cua de Palla», núm. 47, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Georges Simenon, «El gos groc». «La Cua de Palla», núm. 48, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1967. Dashiell Hammet, «L'home flac». «La Cua de Palla», núm. 49, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1967. James Hadley Chase, «No hi ha orquídies per a Miss Blandish». «La Cua de Palla», núm. 50, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1967. Hillary Waugh, «L'assassí és del veïnat». «La Cua de Palla», núm. 51, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1966. Georges Simenon, «L'home de Londres». «La Cua de Palla», núm. 52, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1967. Alan Hunter, «Un assassinat, noi». «La Cua de Palla», núm. 53, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1967. Georges Simenon, «L'ombra xinesa». «La Cua de Palla», núm. 54, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1967. Richard Unekis, «Persecució». «La Cua de Palla», núm. 55, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1967. Ed McBain, «El ritual de la sang». «La Cua de Palla», núm. 56, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1967. Horace McCoy, «Oi que maten els cavalls?». «La Cua de Palla», núm. 57, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1968. Manuel de Pedrolo, «Mossegar-se la cua». «La Cua de Palla», núm. 58, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1968. James Handley Chase, «Senyora, aquí teniu el vostre taüt». «La Cua de Palla», núm. 59, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1968. John Le Carré, «Trucada per al mort». «La Cua de Palla», núm. 60, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1968. James Handley Chase, «Els culpables tenen por». «La Cua de Palla», núm. 61, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1968. Georges Simenon, «Maigret i el client del dissabte». «La Cua de Palla», núm. 62, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1968. Dashiell Hammet, «Collita roja». «La Cua de Palla», núm. 63, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1968. Milton K. Ozaki, «Enquesta». «La Cua de Palla», núm. 64, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1968. Georges Simenon, «Signat Picpus». «La Cua de Palla», núm. 65, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1968. Bill S. Salinger, «Retrat en fum». «La Cua de Palla», núm. 66, Ed. 62. |
 |
| 1969. David Ely, «Substituts». «La Cua de Palla», núm. 67, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1969. David Ely, «Substituts». «La Cua de Palla», núm. 68, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1969. Sébstien Japrisot, «Adéu, amic». «La Cua de Palla», núm. 69, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1969. Thomas B. Reagan, «El cervell». «La Cua de Palla», núm. 70, Ed. 62. ➤➤ |
 |
| 1969. Thomas B. Reagan, «El cervell». «La Cua de Palla», núm. 71, Ed. 62. ➤➤ |