 |
| 1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues. Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC). Vista parcial del casal barroc (segle XVII) de la hisendada família omellonenca dels Llorac, amb la portalada neoclàssica de final del segle XVIII, amb escut heràldic inclòs. |
 |
| 1850. Els Omellons, les Garrigues. «El Áncora», de 21 de maig (ARCA). Notícia del segrest del jove hereu de casa Feliu, de 17 anys, que tingué lloc mentre treballava al tros, a la partida de Castellot. Els dos malfactors, manta al coll i patilla (l'un rodona -gran patilla fins a mitja galta-, i correguda l'altre -per sota la barbeta), s'esmunyiren en la foscor per desaparèixer i no ésser trobats. Però de seguida, s'alçà el sometent del poble per aconseguir-los [aconsigar-los, dit en popular lleidatà]. També els mossos d'esquadra de Sant Martí de Maldà s'afegiren a la recerca i captura i demanaren suport als mossos de Cornudella i l'Espluga de Francolí, per tal com creien que els fugitius s'havien dirigit cap allà. Probablement, la intenció dels assaltants era la de cobrar un rescat per la vida del xicot, que la família, terratinent i benestant, es podia permetre. O potser una revenja per qüestions d'herències o de veïnatges, o qui sap si un passar comptes de velles discòrdies per la propietat derivades dels canvis de mans de la terra que, de vegades o sovint, la liquidació de l'Antic Règim va provocar des de començament d'aquell segle, i que les guerres carlines van accentuar en promoure la venjança i la represàlia. En aquells temps, no era freqüent trobar bones notícies a la premsa, i, per tant, la majoria de noves solien anar a raure a la crònica negra. Però és que encara avui costa de trobar-ne, passats cent cinquanta anys i havent canviat i millorat i diversificat els mitjans de comunicació fins a límits siderals. En el fons, potser no hem canviat tant: les tendències de l'ànima humana costen de reeducar o de revertir, però no hem de desesperançar-nos, i potser arribarà el dia que el Telenotícies sigui només per a les bones notícies, oi? |
  |
 |
| 1853. Els Omellons, les Garrigues. «El Áncora», de 13 de juliol (ARCA). El cas és que el nostre petit poble dels Omellons tornava a les pàgines de la premsa aquell estiu de 1853, ara per causa d'un assassinat! La notícia diu que tot plegat començà al dia de Sant Miquel, i això només pot ser perquè aleshores -i fins a mitjan segle XX-, Sant Miquel era al 8 de maig. Aquell dia, en N. Llorat (així l'identifica la crònica), pagès i d'una de les cases més hisendades del poble, resultà ben malferit d'un atac perpetrat per un altre pagès del poble, casat i amb set fills, dit Besost Viola, empresonat a Lleida a catorze anys. Un fill d'aquest, d'uns 24 anys, cap al 29 de juny, al camí de la Floresta a prop de Juneda es topà amb l'hereu de cal Llorac (i no pas Llorat), que ja havia sigut testimoni de l'atac a son pare del dia de Sant Miquel. Ningú sap què ocorregué entre tots dos, ni si es toparen per (mala) sort o si ja hi quedaren per trobar-s'hi, ni encara menys ningú pot saber què es digueren. D'aquella feta, només uns segadors del terme es pogueren atestar que trobaren el noi Viola tot ple de sang, mentre que l'hereu Llorac jeia al tros amb 28 punyalades i una ferida d'arma de foc! La notícia, però, ens dona pistes de l'origen de les malvolents, i finalment sagnants, discòrdies entre totes dos famílies, durant els enfrontaments de la Guerra dels Set Anys, ço és, la primera carlinada de 1833 a 1840. Aquell conflicte, que sovint ha sigut tractat amb indolència pels historiadors, esdevingué una veritable contesa civil entre catalans, més enllà del marc bèl·lic general (carlinada i tradicionalisme pairal sollevats contra el reialisme liberal burgès) en què s'emmarcà. En aquella cruïlla històrica de liquidació de l'Antic Règim, els canvis en els règims de tinença i explotació de la terra provocaren una sacsejada pregona dels fonaments feudals sobre els quals durant segles els petits propietaris, masovers i jornalers s'havien acomodat. Moltes tinences eclesiàstiques i comunals foren desallotjades d'ús i venudes, alhora que els impostos de l'Estat cada cop més arribaven més avall en l'escala social. Aquesta situació explica, segons l'historiador Josep Fontana que, a diferència del que passà a França, entre nosaltres les bullangues rurals presentessin una característica molt particular: «Así se puede explicar lo que con el esquema francés resulta inexplicable: que la aristocracia latifundista se situase en España del lado de la Revolución [liberal], y que un amplio sector del campesinado apoyase a la reacción [carlina]. No podría entenderse correctamente la importancia que el carlismo tuvo en el siglo XIX español, si se ignorase esta raíz de revuelta campesina (no de revolución, puesto que carecía de soluciones para el futuro), y se quisiese reducirlo al discutible y trivial problema jurídico de la sucesión, o al entusiasmo que pudieran suscitar personalmente tío y sobrina, que allá se andaban uno y otra en cualidades de gobernante. Eran dos concepciones distintas de cómo debía estar organizada la sociedad las que se enfrentaron en unas guerras civiles sangrientas, que fueron mucho más que una simple pelea entre frailes montaraces y conspiradores de logia, como algunas caricaturas, de uno y otro lado, pretenden. Y en esas concepciones contrapuestas de cómo debía organizarse la sociedad, el problema de la tierra ocupaba un lugar central». Josep Fontana (1975): «Transformaciones agrarias y crecimiento económico en la España contemporánea», dins «Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX», Ariel, Barcelona, pp. 162-163. |
En definitiva, i tornant als luctuosos fets dels Omellons, que són només botó de mostra de tants altres fets similars al llarg i ample de la nostra geografia, les grans famílies hisendades patiren en les carns del propi patrimoni durant aquell primer alçament camperol (tal com es diu al diari, «el Llorac sufrió pérdidas considerables en la guerra de siete años»), que la victòria reialista liberal degué retornar a lloc més interessos, és clar. D'això se'n derivarien ressentiments, nafres, malvolences i rancúnies infinits que, tard o d'hora, havien d'esclatar en forma de sanguinolenta i mortal venjança.
 |
| 1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues. Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC). Detalls de la façana del casal dels Llorac, que lluïen una branca de llorer dibuixada a l'escut. |
 |
| 1853. Els Omellons, les Garrigues. «Diario de Barcelona», de 8 de juliol (ARCA). Aquesta crònica afina més en els noms dels malaurats protagonistes del crim: el difunt jove era en Jaume Llorac, hereu d'en Jaume Llorac, ric hisendat omellonenc. La família junedenca dels Guiu, que segaven no gaire lluny del lloc dels fets, prop de Marga(lef), «salieron en persecución del agresor y después de capturado lo entregaron a la justicia de dicho pueblo». Sembla que el judici anà per la via ràpida, atès que només una setmana després ja hi havia sentència, «por la cual se le condena a la pena de muerte en garrote». |
 |
| 1854. Els Omellons, les Garrigues. «Diario de Barcelona», d'11 de desembre (ARCA). Hagué de passar un any i mig, però, per tal que la condemna fos executada. La breu crònica de final de l'any següent esmenta la fi serenya del reu, i l'identifica com a Josep Besó (Viola). En aquells temps, la pena de mort era vista com a càstig amb efectes preventius de futures malifetes. |
  |
| 1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues. Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC). El gran casalot barroc, a l'entrada del poble a l'altre costat del pont sobre la riera. La portalada amb l'escut heràldic resta tapada en aquesta imatge per l'herbassar del marge de la riera. |
 |
| 1850. Els Omellons, les Garrigues. «Diario de Barcelona», de 24 de maig (ARCA). Els temps eren tèrbols als Omellons i, en general, a la Catalunya profunda d'aquella època, a mitjan segle XIX. Un segrest de l'hereu de casa Feliu sacsejà la vida del poble. El modus operandi es basava en cartes anònimes d'extorsió i sembla que el cervell era un malfactor de l'Albi. S'hi demanava a les famílies diners (de tres a vuit unces d'or segons el cas), amb la corresponent amenaça de greus represàlies si no s'abonava, com en el cas de la família Feliu. Molts d'aquests delictes no eren denunciats i és probable que fossin més freqüents del que se'n recull a les cròniques. |