[2026] Del prèssic (préssec) del Pèrsic i de la persiana de Pèrsia

Del préssec del Pèrsic.
Els noms del préssec als Països Catalans. 
Arribats al setembre, i encara que no ens ho sembli, és temps de prèssics. Continua essent temps de prèssics. Dels prèssics d'agost i de setembre: els més dolços, serenys i de groc tornassolat de roig, els més adients per a fer-ne la conserva casolana esmijanats en aquells característics pots de tapa de llauna. Calia tindre prou força per tal de, un cop tallats per la meitat, girar-los amb les dos mans amb un cop de canell, que en deixava una meitat a cada mà. Després, a la meitat que conservava el pinyol, calia extraure'l amb el ganivet o eina ad hoc (semblant a la cullera de servir el gelat) i voilà! posar-los en les greales o tines amb sucre i en remull per iniciar el procés de l'almívar. Molts anys enrere, a cal Micaló els feien a tallets i tot, per aprofitar les ampolles que recollien durant l'any i que tapaven amb suros lligats, perquè no se n'anessin en coure'ls al bany maria. Ah, i embotir-los-hi amb una canyeta, espenyent tallet a tallet cap a dins.

Alguns experts frutícoles i periodístics, quan parlen per la tele, d'aquestes varietats en diuen d'os, lluint la seua castellanització terminològica als quatres vents. Perquè aquesta mena de fruits, sempre i arreu de tot el domini lingüístics, sempre han tingut només pinyol. Quan un expert en un tema és incapaç de fer servir la terminologia de sa llengua adient al producte del qual se suposa que n'és expert, pot ser realment considerat un expert?

Sense cap mena de dubte, els préssecs, de Sant Roc ençà, són els millors de l'any. Si més no, en les velles varietats tradicionals de la meua infantesa pagesa, perquè actualment amb l'embolic de tantes menes de prèssics i nectarina, i que si plans, paraguaios, amb pèl o sense i etc, jo ja no sé què se n'ha fet, d'aquells prèssics d'abans, quan només n'hi havia de tres classes: d'aquells primerencs aigualits, de rojos de color i mida potents i, finalment, de grocs deliciosos d'agost i de setembre.

Del préssec del Pèrsic.
Els noms del préssec als Països Catalans. 
Sempre m'ha cridat l'atenció el fet que al nostre país les pomes són pomes (o també maçanes o mançanes), les peres són peres, les figues, figues, el raïm, raïm. Però això no passa amb els prèssics. La varietat de denominacions dialectals d'aquesta fruita és molt àmplia, gairebé tant com les varietats de la fruita. Això ben bé deu tindre alguna explicació, que per ara no he aconseguit de trobar enlloc.

Així és que en farem la nostra pròpia hipòtesi. A tot arreu se sol explicar la mateixa història de la introducció del prèssic a Europa. Del Prunus Persica. Primera sorpresa: malgrat que el nom ens remeti a Pèrsia, l'origen d'aquest fruit és encara més oriental, de la Xina. Estès per l'Àsia, els romans el conegueren a Pèrsia i, així doncs, el nom se li adjudicà. Alguns textos parlen que, abans que les legions romanes, els grecs de l'Alexandre el Magne, arribats a la Pèrsia, el difongueren entre els antics. L'etimologia, doncs, és diàfana a partir de MALUM PERSICUM, poma o fruita de Pèrsia entre els llatins, amb metàtesi característica de la r fins a préssec, prèssic, que en Coromines explica gràficament així: «S'endevina que en esforçar-s els romans cultistes a restablir la R de PERSICA -CUM, degueren xocar amb la resistència popular, i quan a la fi el poble, fent-ne cas, va esforçar-s'hi, no ho aconseguí -el grup RS havent-se-li fet molt difícil de pronunciar- sinó a costa de traslladar aquesta consonant: d'on... el nostre préssec».

Del préssec del Pèrsic.
Mapa de les llengües romàniques: MALUM PERSICUM, préssec, prèssic.

És il·lustrativa la conservació d'una forma pérsec, perseguer en algun punt meridional valencià, que Coromines situa a Teulada (la Marina Alta), que fora fruit d'una transposició de la R cap al seu lloc original altre cop, i explica: «Aquesta transposició, un poc sorprenent, de la R és versemblant que ja arrenqués d'alguna varietat de llatí vulgar, donada la seva considerable extensió, i es pot suposar que sigui un resultat indirecte de la lluita que es lliurà en llatí vulgar entre una forma més vulgar, assimilada, péssica, i els que insistien a combatre aquest vulgarisme i mantenir la R: 'pérsica, non pessica, consta ja en l'Appendix Probi [segle VIII]...» De la variant vulgaríssima péssica provenen el francès pêche», i també el castellà antic piesco, el gallec péxego, portuguès pêssego, o l'asturià piesco, arbre piescal. En aragonès, trobem presiego, presco i altres variants. Del francès passà a l'anglès, a on en diuen peach. També en l'italià pesca trobem pèrdua de la R pèrsica, mentre que es conserva en romanès piersica, sense translació, en el seu lloc original. En Coromines encara afegeix sobre el castellà del nord piesco, que d'ací «ve el nom del poble on se'n fan més, Pesqueria, al nord de Burgos». 

[M'escriu des de Perpinyà iveragrau@gmail.com per aclarir que: «En alguerès s'ha d'escriure mela préssEc perquè totes les E neutres sonen A, però no s'ha de canviar l'escriptura normal catalana. En occità Préssega sols és possible en qualque parlar de les Valadas prop del Piemont. Si consulteu el Dicodòc és sobretot Persèga o Persèc». Des d'ací, l'agraïment pels comentaris].

Resumint, en les llengües romàniques, hi trobem tres tendències evolutives de PERSICUM:

1. conservadora de la R original (només a les 'illes' lingüístiques del sard, illa al mar, i del romanès, illa romànica entre pobles eslaus), 

2. amb transposició de la R al davant (als Pirineus: català, aragonès, occità), 

3. i amb pèrdua de la R, fruit de la pronúncia més vulgaritzada del llatí vulgar, a la resta. En espanyol, al nord feren igual que en les llengües pirinenques, mentre que també hi sorgí una forma sense R.

La introducció del conreu del préssec a Europa, però, sembla que no es produí fins a l'Edat Mitjana. Per mitjà de la ruta de la seda, el fruit hauria transitat cap als països aràbics, i d'aquests hauria penetrat als horts europeus. El presseguer és un arbre de reg, d'hortes i vergers, i limitat per aquesta raó durant segles a les terres irrigades als marges dels rius. Amb flors molt susceptibles al fred, que de seguida són mortes si hi ha gelades nocturnes, i, per tant, més pròpies d'hàbitats meridionals a Europa. A més, si no era en forma d'orellons, de molt difícil conservació per a la tardor i l'hivern. Diria, per tant, que no fou gaire abundosa ni coneguda.

Segons el nostre gran etimòleg de capçalera, en Joan Coromines, el mot préssec fou conegut de tots els confins de la nostra terra als segles medievals. La primera documentació escrita que aporta és de 1288, «i es manté vivaç fins avui en dia, a tot el domini, des de les puntes NO [Vallferrera, Tavascan]... i NE [Rosselló]... fins al migjorn valencià i les Illes (sense ometre Eivissa)... Pertot es pronuncia... amb vocal tancada, fins i tot al Pallars Sobirà; la pronúncia [prèssic] no em consta, fora d'algun de l'alta Ribagorçana, més que a les Borges d'Urgell i a la Granja d'Escarp». En canvi, servidor pot testimoniar que a la plana lleidatana sempre i arreu ha campat prèssic, amb E oberta. La pronúncia amb tancada a la primera síl·laba i amb la e tancada en i a la segona, és gairebé impronunciable en el nostre dialecte. Per això, en el mapa dialectal aposto per aquesta forma com a predominant, no pas única, dels dialectes nord-occidentals.

Aquesta forma general, però, en alguns dialectes i parlars ha tendit a convertir-se en un hiperònim genèric, culte i tot, allunyat de la parla popular. Potser aquest moviment lingüístic ja es pouà segles enrere, i no quedà recollit, precisament perquè els noms diversos del préssec, en tractar-se d'hipònims locals i populars, no tingueren accés a la llengua escrita o literària medieval, molt unificada a causa de la influència de la nostra cancelleria reial i nacional.

Sovint, les veus de la llengua que presenten gran varietat dialectal remeten al període de descomposició política dels Països Catalans, a partir dels segles de l'Edat Moderna, des del segle XVI en endavant. Així, mots de productes americans (com ara la tomata) foren adaptats diferentment en els nostres dialectes a causa de la manca de model polític, literari i culte de la llengua en aquests temps, sovint anomenat Decadència. Aquest fet em fa pensar en la hipòtesi que els préssecs degueren fer-se més populars i coneguts a partir d'aquests segles als nostres diferents territoris i per aquest motiu presenten diferències de denominació popular, en la majoria dels casos a partir de la varietat de préssec més conreada, predominant o coneguda de la gent. També en castellà hi ha disparitat de denominacions i molts localismes, i que aquesta dispersió remet al segle XVI i successius de l'Edat Moderna.

Del préssec del Pèrsic. 
Mapa dialectal dels noms del préssec als Països Catalans:
prèssic, mulladero, bresquilla, melicotó, auberge, mela préssac.
Aquest és un mapa dialectal orientatiu sobre la denominació popular del préssec als nostres territoris dialectals. Probablement amb algunes inexactituds, però que a grans trets ens aporta la visió general, innegable, de la dispersió de veus amb què ens referim a aquesta deliciosa fruita, i que ara, potser, la generalització massiva de la nectarina acabarà per minoritzar.

En el cas dels dialectes del NO. aposto per la denominació prèssic, amb E oberta, sobretot a la plana ponentina. Com escrigué Coromines, a les valls més septentrionals, s'hi imposaria la pronúncia amb E tancada, però en tot cas, sempre amb i, conseqüència d'un tancament típic de la e. Per aquest motiu, doncs, són tenyits del mateix color. Al DCVB, s'hi recull amb claredat aquesta pronúncia: «amb έ oberta es pronuncia la forma prèssic: pɾέsik (Vall d'Àneu, Balaguer, Lleida, Urgell, Segarra, Priorat)». En aquests llocs, el nom de l'arbre és sempre pressiguer, amb i, i sempre en masculí.

Prèssic, préssic
No és estrany que a la Catalunya occidental el mot genèric de la llengua, préssec, adaptat a sa fonètica com a préssic, prevalgués, atès que sempre el nostre territori ponentí ha mantingut forts llaços amb la capital del país, malgrat la Decadència i la posterior dominació colonial borbònica (espanyola) que perdura fins avui. Tot i això, localment, subsisteixen variades denominacions del préssec segons varietats, p.ex. prèssic durà, durany, mollà o mollàs...

Mulladero

En canvi, als territoris de la Franja deslligats administrativament del centre cultural i lingüístic, el genèric prèssic perdé posicions davant el mot local mulladero, sentit arreu de la Llitera i Baix Cinca, probablement també a les comarques més meridionals de la Franja (més vulgarment mullarero, amb r assimilada). Probablement, a partir d'una varietat d'aigua o de carn no tan forta de la fruita. Les denominacions mollà o mollany o mollàs (que el DCVB aplica a «la classe de préssec que s'obre fàcilment en dues estarnes sense que quedi gens de polpa adherida al pinyol») que es troben en altres punts de la geografia catalana, així ho fan intuir. El mot s'aplica tant al fruit com a l'arbre.

Alberge, auberge

Als territoris nord-occidentals ebrencs, el mot genèric també perdé posicions en favors del dialectalisme alberge o auberge, amb velarització de la lateral, i variants, com aubergi, albèrgic, oberge. Plural típic nord-occidental, aubèrgens, tot i que la e, no etimològica, és «deguda a l'analogia de tants de masculins acabats en -e, com home, terme, que etimològicament porten n». El mot és conegut a altres latituds, com ara Alcoi o a l'Empordà, on a Llofriu fan servir poma alberge per a una varietat de préssec, amb mot compost segons analogia amb la forma llatina MALUM PERSICUM. De l'arbre, se'n diu albergener o aubergener, i amb tancament de la e, alberginyer, auberginer, molt proper a la planta hortícola alberginera, que és la que produeix albergínies o auberginyes. 

Escriu Coromines: «el nom de l'arbre és albergener, que sento auberginer a la Granja d'Escarp (1935)». Per tant, una forma que s'havia expandit Ebre amunt i fins al Cinca de parla castellana (alberge a Osso de Cinca). També anota que va sentir-ho a Seròs i Massalcoreig, «inconegut ja a les Garrigues, des d'Alcanó».

L'etimologia d'alberge remet també a la MALUM PERSICUM: amb l'afegit de l'article al- en aquests territoris de llarga i secular presència sarraïna, una forma al-persica* hauria desembocat en al-berge per sonorització de la p i africació del grup sic.

Mela préssac

A l'Alguer, el territori dialectal més deslligat històricament i política dels centres lingüístics continentals de la nostra llengua, la influència sarda, també molt conservadora, portà a la conservació del mot compost llatí MALUM PERSICUM, amb neutralització típica de l'alguerès de la vocal àtona en -a.

Bresquilla

Un altre derivat de PERSICUM és la denominació dominant valenciana bresquilla, amb sonorització de la P- inicial (presc-) i diminitiu, per tal com podria haver-se originat en una varietat de la fruita de dimensions petites. Per a Coromines presquilla és una «forma sens dubte mossàrab que ens arribà quasi pertot alterada en bresquilla per la pronúncia aràbiga». Del nom de l'arbre se'n diu bresquiller-a. Amb tot de variants com ambresquilla -er/a, ambrasquilla -er/a.

Melicotó

La forma melocotó, melicotó, melacotó és una denominació del préssec inexistent a Catalunya, a on s'ha de considerar «castellanisme, certament intolerable allà», com escriu Coromines. Però no pas al País Valencià, on existeix per denominar alguna varietat de bresquilla, i a les Balears, a on és el mot genèric per designar aquesta fruita. Format, igual que ocorregué en castellà, sobre el llatí MALUM COTONIUM, amb E (melicotó) per influència de meló. «El llatí malum és 'fruit' en general i cotonium és el nom específic del codony; denominació deguda al fet de ser una varietat de presseguer creada per l'empelt d'aquest arbre en un codonyer». Potser també pel borrissol característic de tots dos fruits, que semblen acotonats. Segons recull Coromines, melacotó és la forma predominant al País Valencià, mentre que melicotó predomina a les Balears. De l'arbre se'n diu melicotoner.

Afegeix el savi etimòleg (Meló, DECLC): «Melocotó, denominació del préssec estranya a quasi tot el Principat (certament intolerable allà [...]), però arrelada en el PV i a les Illes, almenys com a nom d'una important varietat... Melacató se sent a gran part del PV, on me'l diferencien de la bresquilla... Melicotó a Mallorca i Menorca».

En algunes parts de Catalunya, com ara Tremp, sembla que s'ha usat malacató per designar alguna varietat d'albercoc. Coromines amplia al DCECH la informació sobre aquesta evolució etimològica de l'empelt acotonat del codony, esp. melocotón, que allà s'ha convertit en la designació genèrica de la fruita, mentre que a Amèrica, la denominació durazno és predominant. Cosa que potser vol dir que al llarg del segle XVI, els conquistadores encara no feien servir genèricament el melocotón.

Resumint, una història etimològica singular i sorprenent, la d'aquest fruit xinès amb nom persa. Potser un càstig diví, atés que com predicava Sant Vicent Ferrer als sermons de masses del segle XV, al Paradís no és clar que els nostres primers pares mengessin poma, sinó que «Adam e Eva... furtaren una poma, préssec o figa... e menjaren-lo's» (DECLC). Apa, doncs, que cadascú triï el fruit que més li (des)agradi!

Mapa lingüístic europeu: 

préssec, prèssic (peach) (enllaç).

Mapa lingüístic europeu: 

préssec, prèssic (peach) (enllaç).

De la persiana de Pèrsia. Caminant per l'etimologia.
A finals del segle XVIII troben en català la primera documentació escrita del mot persiana, entre altres en les memòries del Baró de Maldà (DECLC). La paraula era agafada del fr. persienne, com volent dir Made in Pèrsia, registrada en aquesta llengua cap a mitjan segle XVIII, quan es degué posar de moda entre les cases benestants del París i de l'Europa del moment alguna nova mena de cortines, normalment exteriors.

Per acabar, doncs, tenim dos mots del tot perses entre nosaltres, com ells mateixos escampen als quatre vents: el prèssic, préssec del Pèrsic i la persiana de Pèrsia.

Segle XVIII. La persiana de Pèrsia o de França?
«Histoire des persiennes : de Versailles aux Antilles», Christophe Charlery
Revue «Bulletin de la Société d'Histoire de la Guadeloupe», núm. 134, Janvier–Avril 2003, p. 19–26

[2015] L'orolotge de la Seu Vella. Caminant per l'etimologia (i)