 |
| 1900. Lo primer automòbil lleidatà. «La Publicidad», 31 de març (ARCA). S'escriu en aquesta nota de premsa al diari barceloní que al divendres dia 30 de març d'aquell començament de segle XX, tingueren lloc «las pruebas particulares de los carruajes automoviles en el trayecto de nuestra ciudad a Balaguer, con éxito felicísimo». És a dir, s'hi feu una exhibició de funcionament entre les nostres dos ciutats ponentines. Sembla que en escriure en plural hi hauria hagut d'haver dos cotxes, però la notícia només fa esment de l'automòbil núm. 2. Hem d'entendre que vol dir el cotxe de matrícula de Lleida núm. 2? Des de la Rambla de Ferran, a 2/4 de 12 del matí, se'n feu la sortida. D'allà per Cabrinety cap al Pont Vell, aquell tenia la meitat de la part de ciutat de fusta i l'altra meitat de part de Cappont, de pedra, com antigament. Llavors de Cabrinety al Pont hi havia una estreta banqueta: «Excusado es decir que la Rambla, Banqueta i balcones de la carretera hallábanse atestados de gente, presenciando el magestuoso pase del elegante carruaje que, especialmente al atravesar el puente, oferecía magnífica vista». L'expectació era màxima i la majoria de la gent que hi acudia, era la primera vegada que veien passar un cotxe. El primer o segon en la història de la ciutat, i que inaugurava de fet una nova època. El propietari n'era en Miquel Agelet i Gosé. Si les dades que en trobo no em confonen, provenia, com els cognoms indiquen, de famílies lleidatanes il·lustres, com se sol dir. És a dir, acabalades i de la classe social que es creia i exercia classe dirigent. Nascut al 1871, tenia 29 anys l'any que es proposà aquest rally automobilístic fins a Balaguer. Gendre de Josep Sol, Paer en Cap en diverses ocasions i diputat a Madrid en aquell final del XIX i començament del XX. Després d'estudiar a l'institut de Lleida, a Saragossa i a Barcelona hi feu estudis universitaris, i guanyà plaça de funcionari al cos d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de l'Estat (espanyol). Entre els anys 1925-29, arribà a director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona i, després, passà a dirigir la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Sembla que morí a la nostra ciutat, un cop retirat, al 1949 (Qui era qui a l'escola de Bibliotecàries, UB, 2016). Fos com fos, acabats els estudis sembla que l'home fou el segon lleidatà que, enamorat del progrés que obria el nou segle, es comprà un automòbil. Així ho escriu també Vidal Vidal en la magna obra La ciutat de l'oblit, que identifica els cotxes automòbils més primerencs de Lleida:
L-1, de Joan Pallisó (1902).
L-2, de Miquel Agelet i Besa, Hispano-Suïssa descapotable.
L-3, de Victorià Muñoz, un dels pioners de la fotografia lleidatana.
L-4, de Màrius Sol, jove Paer en Cap entre 1909-11.L-5, de Tonet Vilalta.
Com que la notícia del diari anomena com a propietari en Miquel Agelet i Gosé, cal concloure que la identificació d'aquest Agelet amb el nobiliari Comte de Vinatesa, no era de font fidedigna. A més, de seguida, un altre membre de la família, en Màrius Sol, cunyat de Miquel Agelet i Gosé, esdevindrà també propietari d'un vehicle. És del tot probable que el número 2 que la notícia del diari adjudica al vehicle del jove arxiver fos, en efecte, el número de la matrícula. A la línia de sortida, entre els passatgers, hi havia dos germans Sol, en Màrius (futur conductor de l'L-4) i en Romà, a més del mecànic, un metge i alguns amics de l'empresa. Per tant, no es tractava d'un automòbil petit, sinó d'una mena de cotxe llarg d'unes quantes places, i descapotable si fem cas a la informació recollida per Vidal i si encara es tractava del mateix vehicle. Si era de set o vuit places, té cert sentit l'afirmació del periodista quan parla d'elegant auto i magnífica presència. Si només era de 5, doncs hi hagueren d'anar molt apretadets.
La notícia no ens parla de la marca del vehicle, que la font de Vidal descriu com un Hispano Suiza, la fabricació dels quals no s'inicià fins al 1904, quatre anys després de la notícia. Però resulta que aquesta nova marca catalana d'automòbils tenia els antecedents relacionats amb Lleida, a través d'Emilio de la Cuadra, sueca i militar (espanyol) establert a Lleida, promotor del salt elèctric de Torrefarrera per a l'electrificació de la ciutat, a qui ben bé podien haver conegut, de ben segur coneixien, els nostres primers automobilistes lleidatans. Pot ser també probable que s'identifiqués com a Hispano Suiza un 'carruatge' dels que es fabricaren amb anterioritat, sota la marca De la Cuadra, que havia estat el nucli originari de la Fábrica Hispano-Suiza de Automóviles barcelonina de 1902, que acabaria com a Hispano Suiza al 1904. A més, l'empresa de De la Cuadra sempre anomenà els seus vehicles com a carruatges, tal com fa el periodista.
No s'hi escriu res tampoc sobre el tipus de motor, però al 1900, els vehicles de De la Cuadra ja incorporaven tots motors d'explosió, després del fracàs dels models elèctrics que havia construït a finals del XIX. Motiu pel qual havia decidit contractar un segon enginyer suís, de nom Mark Birkigt i de 21 anys, procedent de Ginebra. Ben aviat, dissenyaren els primers motors monocilíndrics de 4,5 CV i bicilíndrics de 7,5 CV de benzina que al 1900 es produïren a Catalunya. Disposaven, a més, de quatre rodes amb les dos davanteres direccionals, embragatge, canvi de 3 marxes i transmissió per cadena. La suspensió era de ballesta. Les unitats eren molt comptades, potser no arribaren ni a mitja dotzena. Tot sembla indicar, però, que una d'aquestes, i de motor gran, si fem cas de l'elevat passatge de l'excursió a Balaguer, fou comprada per aquest lleidatà, Miquel Agelet i Gosé, pioner de l'automobilisme. Pensem que a la capital del nostre estimat Reino, el primer cotxe que hi circulà ho feu només dos anys abans, al 1898, i allà, amb molt més trànsit, havia de donar prioritat als cavalls, i l'hagueren d'importar de París. A Barcelona, ja feia deu anys que s'hi circulava amb automoció, i al 1898 s'hi inaugurà el primer concessionari oficial per a la venda de cotxes.
Crec que és innegable que l'empremta que De la Cuadra deixà entre el jovent lleidatà, feu que la nostra ciutat fos una de les primeres a lluir cotxes automòbils a tota la Península Ibèrica.
De Lleida a Balaguer.
En sortint de Lleida, el carruatge automòbil descapotat d'en Miquel Agelet i Gosé, pren direcció a Balaguer per la carretera d'Alcoletge, la futura C-1313, ara C-13. Arribats a la cruïlla del meu poble, hi feu parada ja que «gran número de curiosos lo esperaban en la carretera». De ben segur, el primer cotxe que van veure la majoria dels alcoletgencs de 1900. També a Vilanova de la Barca i a Térmens, l'expectació fou gran. A la costa per pujar fins a Vilanova, després de la recta del Molí de la Nora, «subió a gran velocidad», i el cotxe respongué molt bé durant tot el matí, malgrat «la humedad de la lluvia de toda la mañana». L'arribada a Balaguer fou triomfal, amb una gran gentada aplegada al cap del pont, al convent de Sant Domènec. A la tornada, oferiren un passeig a les autoritats balaguerines fins a la cruïlla de les quatre carreteres, que pogueren admirar «las comodidades que el carruaje ofrece y la seguridad de su marcha». A la recta, s'assoliren velocitats de fins a 18 km/h!
Arribant a Lleida, a la baixada del cementiri (davant del Lamolla), se'n provaren els frens: «deteniéndose en el acto a más de la mitad de la cuesta». Tot un dia molt feliç. Amb tantes proves, se m'acut ara que potser es tractava de populartizar i exhibir aquest cotxe automòbil per tal de provar de posar en marxa un servei de línia entre les dos ciutats, com el mateix De la Cuadra faria aquell estiu a la fira de Tremp. I potser aquest carruatge núm. 2 no era ben bé igual a la matrícula L-2. Però si no fou el primer a passejar-se pels carrers de la ciutat i les carreteres de Ponent, doncs ben bé podem dir que fou el segon.
|
 |
| 1902. Lo primer automòbil lleidatà. Joan Pellisó, automòbil marca De la Cuadra. Si l'any 1900, al diari «La Publicidad» es parlava del cotxe núm. 2, és obvi que ja hi corria pels nostres carrers el cotxer núm. 1. Aquest consta com a tal al 1902, propietat de l'empresari i electricista Joan Pallisó. Per la imatge que deixà per a la posteritat, amb la dona i els pares (o sogres!) al darrere, sembla també un De la Cuadra dels primers. La descripció de «caixó roig» encaixa amb el model que es fabricà a partir de 1900. Se'n feren molt poquets, entre dos i quatre o cinc, segons les fonts. Entre tan pocs, dos foren adquirits ja aquell 1900 per dos acabalats lleidatans? No sembla gaire probable. La incògnita del primer auto lleidatà continua irresolta. Com a tècnic elèctric no és estrany creure que Pallisó conegués i s'hagués relacionat amb De la Cuadra durant els seus anys a la nostra ciutat i li acabés comprant un d'aquests models: la imatge sembla ratificar-ho de totes totes. Però és molt just que ho fes abans de final de 1900 o començament de 1901, perquè estaven en fabricació. A l'entrada de la Viquipèdia sobre la marca catalana La Cuadra, s'hi cita que en fou un dels primers compradors i que era el de motor gran de 7 CV. D'altra banda, si el model de Miquel Agelet i Gosé tenia les mateixes mides, no sabem pas com s'hi pogueren encabir els almenys sis o set personatges citats en la notícia periodística. Per tant, potser hàgim de concloure que el model d'en Miquel era dels anteriors, quan De la Cuadra fabricava carruatges elèctrics (fracassats) o d'explosió. Llavors per què portava ja el núm. 2 al març de 1900? Tindria sentit una matrícula 2 amb un model d'Hispano Suiza cap al 1903 com a molt estirar. Posar totes les (poques) informacions disponibles sobre el primer auto lleidatà és, de moment, un puzle que no acaba d'encaixar. Per què, a més, no hem d'oblidar l'auto d'en Victoriano Muñoz i Ferrer, un Ford comprat a París i que sembla que arribà a Lleida també cap als volts de 1900. |
 | ||
| 1899. Model Òmnibus de De la Cuadra. Aquest model d'òmnibus sí que tenia capacitat per a nombrosos passatgers, a partir de 10, amb 25 kg. d'equipatge per a cadascun. Anaven a una velocitat de 15 km/h. Els fabricava l'empresa de De la Cuadra al Passeig de Sant Joan barceloní just a la fi del segle XIX.
|
