Anys 1960-70. La Pineda de Vila-seca (el Tarragonès).
Sempre fou coneguda com la Pineda de Salou, perquè ja se sap que posar-se a l'ombra d'un bon reclam sempre dona bon fruit, i llavors eren del mateix municipi. La Pineda fou una de les grans platges de Lleida i de la plana urgellenca, juntament amb Salou i Cambrils (i amb permís de les Basses d'Alpicat), potser de butxaques més modestes. El desarrollismo d'aquells anys i d'aquell infaust règim aplaudia aquesta mena de desenvolupament turístic. Avui sabem que és insostenible, però no acabem de posar-li el fre com a societat del segle XXI.
Des dels temps de Cal·lípolis, aquella romana vil·la d'estiueig a la Tarraco fins avui, aquest sembla el destí de les platges de la Pineda: acollir a tothom que s'hi vulgui remullar el cul. Però avui ja és prou evident que hem passat tots els extrems possibles i imaginables de construcció i d'urbanització del litoral. Cal, i a més em sembla que de manera urgent, un clar decreixement de l'urbanisme turístic per intentar salvar el poc que queda de salvable, per tombar si pot ser alguna cosa, per recuperar espais per a la natura que mai se'ls haurien d'haver pres, per revalorar alguns vells immobles, que ja comencen a tindre molts anys i, si no se'ls fa un manteniment, doncs què en farem?
Tothom tenim molt clar que cadascú fa els diners com pot. En aquells temps de turisme assalvatjat, però, tothom els va fer com va voler, passant per sobre l'interès general. És clar que veníem de molt patiment i molta misèria i uns dies de vacancetes, potser només els diumenges de platja, queien de mil meravelles. Tots hi vam col·laborar, constructors, especuladors i estiuejants. Ara hauríem de tornar a fer-ho per recuperar una mica de decència que la visió d'aquestes imatges de quaranta i cinquanta anys enrere ens fa perdre. Llavors, fins i tot feia modern de retratar-ho i d'enviar la postaleta als parents del poble. Com han canviat els temps, i més que cal que canviïn encara!
Des dels temps de Cal·lípolis, aquella romana vil·la d'estiueig a la Tarraco fins avui, aquest sembla el destí de les platges de la Pineda: acollir a tothom que s'hi vulgui remullar el cul. Però avui ja és prou evident que hem passat tots els extrems possibles i imaginables de construcció i d'urbanització del litoral. Cal, i a més em sembla que de manera urgent, un clar decreixement de l'urbanisme turístic per intentar salvar el poc que queda de salvable, per tombar si pot ser alguna cosa, per recuperar espais per a la natura que mai se'ls haurien d'haver pres, per revalorar alguns vells immobles, que ja comencen a tindre molts anys i, si no se'ls fa un manteniment, doncs què en farem?
Tothom tenim molt clar que cadascú fa els diners com pot. En aquells temps de turisme assalvatjat, però, tothom els va fer com va voler, passant per sobre l'interès general. És clar que veníem de molt patiment i molta misèria i uns dies de vacancetes, potser només els diumenges de platja, queien de mil meravelles. Tots hi vam col·laborar, constructors, especuladors i estiuejants. Ara hauríem de tornar a fer-ho per recuperar una mica de decència que la visió d'aquestes imatges de quaranta i cinquanta anys enrere ens fa perdre. Llavors, fins i tot feia modern de retratar-ho i d'enviar la postaleta als parents del poble. Com han canviat els temps, i més que cal que canviïn encara!
 |
1923. Dunes de Salou, «Geologia del Cap de Salou»,
J.R. Bataller i Salvador Vilaseca. «Butlletí del CEC», núm. 336, gener.
Clixé: Marià Faura i Sans / J.R. Bataller.
La plaja de la Pineda de Vila-seca ara fa cent anys, sense cap construcció ni cap mena d'ús turístic des de la desaparició de la vil·la romana de Cal·lípolis. Només camps de conreu, platja i mar. El contrast amb l'estat després d'un segle és insofrible: un altre progrés hauria hagut de ser possible. Un altre progrés, net i republicà, l'haurem de fer realitat. |
