 |
1972. «Viatge entorn de Lleida», Josep Vallverdú.
Biblioteca Selecta, núm. 457.
Edició amb la meravellosa fotografia de la ciutat fumejant boirosa a la coberta, obra de Ton Sirera.
|
 |
| 1972. «Viatge entorn de Lleida», Josep Vallverdú. Biblioteca Selecta, núm. 457. «Avui, la Biblioteca Selecta incorpora un llibre pensat i escrit des de ponent, el qual constitueix una novetat pel seu mateix tema i, alhora, un estímul per al lector. Les “Terres de Lleida” han estat de sempre, per al lector de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana, per a l’home de comarques orientals, quelcom llunyà, estimat però un xic desconegut, terres de pas. És possible que la muntanya al nord de Lleida sigui més coneguda per les belleses turístiques. Però certament, serà nova per a molts la perspectiva que aquest volum ofereix, de les comarques més veïnes a la ciutat de Lleida, Segrià, Noguera, Urgell, Garrigues i una part administrativament aragonesa. Aquestes comarques són, al mateix temps, les més vives, per irradiació i influència directa de la capital de ponent, de totes les comarques occidentals». |
 |
| 1972. «Viatge entorn de Lleida», Josep Vallverdú. Biblioteca Selecta, núm. 457. Aprofitant el rebuf de les «Proses», aquest nou llibre resultava un autèntic manual i elegant guia per a la reconeixença de la identitat ponentina per als camacos d'aleshores. Diria que en fora molt recomanable la reedició per als tabarnícoles d'avui. |
 |
| 1970. Lo Baratillo lleidatà, Foto de Ton Sirera. «Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA). La magnífica fotografia de la performance d'aires pop del carrer Major de la nostra infantesa. |
 |
| 1970. «Lérida y su meniciclo catalán», Josep Vallverdú. «Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA). La croada ponentina d'aquell 1970 (a punt de fer els cinquanta anys) del nostre Homenot garriguenc també s'aprofità de l'altaveu d'aquesta revista barcelonina, que passava per una de les més liberals, obertes i progres del règim (espanyol) del moment. L'autor hi fa, en dos pàgines, el resum periodístic essencial del Ponent català, del missatge que les quasipremiades «Proses» (finalista del premi Josep Pla d'aquell any) recollien literàriament. El primer paràgraf conté la descripció geogràfica del Ponent, de l'hemicicle de la ciutat lleidatana, compost per comarques de llengua i cultura catalanes d'administració catalana o aragonesa. Però aquest altre «anfiteatro de influencia, hacia el Oeste, comarcas administrativamente aragonesas de habla catalana, a las que nos referiremos en otra ocasión...» restà fora de l'escrit, no fos cas que el régimen se sentís ofès. Aquesta renúncia al Ponent gran, efectiva i evident des de l'autonomismo oficial que vindria, va ser-hi notòria des del bell començament. És a dir, que el concepte de Ponent va nàixer amb la pota coixa. La primera realitat ponentina es basava en els mercats comarcals. A més de Lleida, els mercats dels dissabtes balaguerins, el dilluns targarins i els dimecres mollerussencs eren -són encara- prou arrelats, acompanyats potser amb no tant abast però també forta tradició pels d'Artesa de Segre, Agramunt, les Borges Blanques i Bellpuig. Encara que, segons l'autor, el concepte de mercat comarcal fix ha sigut superat amb l'arribada massiva de l'automòbil i el vincle més estret dels pobles amb les ciutats grans». Passats els anys, però, aquests mercats no s'han pas arronsats, sinó que continuen formant un dels nervis del Ponent. La capitalitat lleidatana s'afermava amb l'arribada diària de 62 cotxes de línia i aviat s'hi faria la primera estació d'autobusos, i encara actual. Aquesta connectivitat feia que, com així ha estat amb tantes botigues dels pobles, ja no tingués sentit conservar una merceria a menys de 20 km. de la capital. Les vies de comunicació amb què s'articulava el Ponent mostraven dos realitats: la del nus de carreteres i cruïlla de camins que és Lleida, entre l'est i l'oest, i entre la plana i el Pirineu, i l'antiquada xarxa de ferrocarril. I malgrat la novetat del TGV, així continua la cosa: la major part de la xarxa ferroviària lleidatana, cinquanta anys després, és tercermundista. Ni tan sols hem pogut crear unes rodalies que aprofitin les tres línies convencionals existents. Sí, tenim alta velocitat a preus gens barats, però la baixa velocitat de la resta de vies és dinovesca i exasperant. Cinquanta anys enrere, l'agricultura era pal de paller econòmic de Ponent. No som terra de masos i masies, sinó de pobles i poblets, la majoria d'origen medieval i revifats a partir del segle XVIII. Fins a l'arribada del segle XX es dedicaren a l'hortalíssia, el cereal, la vinya, l'ametller i l'auliver: «El-Azeitun» era el nom sarraí del Segrià i la Llitera. Però l'arribada del fruiter aquells anys 60, el quasimonocultiu s'imposà fins avui al costat del farratge (aufals principalment). La vinya ha reculat de valent, mentre que l'ametller torna a revifar amb força amb els regs assistits. Té un clar avantatge de cara als novells pagesos: tot el procés es fa assegut dins la cabina del tractor! |
 |
| 1970. «Lérida y su meniciclo catalán», Josep Vallverdú. «Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA). La mecanització del camp ponentí era -ho és encara- superba. Aquells anys 1970 ja hi havia més de 20.000 tractors matriculats de tota mena i condició, amb els corresponents trastes necessaris per enganxar-s'hi: segadores, ensulfatadores i etc. La riquesa aportada per l'aigua per mitjà dels canals ponentins tenia el premi d'una agricultura voraç. Sumant tots els quilòmetres de canal a Ponent (al Ponent petit, sense la Llitera i el Baix Cinca): 147 dels d'Urgell, 27 del de Seròs, 56 del d'Aragó i Catalunya, Pinyana amb 55, fan una suma de 275. S'oblidà d'afegir-hi els 95 del subcanal o canal auxiliar d'Urgell, els de les sèquies principals del Canal d'Urgell, les velles sèquies de Fontanet i de Torres, i gairebé passats cinquanta anys, ara hi hem de sumar els 85 del nou canal Segarra-Garrigues. Si a més, hi afegim els quilòmetres aragonesos del Canal d'Aragó i Catalunya (78) i els 48 de sa principal derivació, el Canal de Saidí, doncs el resultat és exorbitant: cap als 700 km. de canals de reg! Gràcies a l'aigua del Pirineu, del Segre al Cinca, passant per les Nogueres i l'Éssera. Els 90 milions de quilos de fruita ponentina, del sector Lleida-Fraga, d'aquells anys 70 s'han multiplicat exponencialment. Alhora, els petits pagesos han desaparegut. Ja només queden empresaris agrícoles, grans empresaris terratinents o terraarrendataris, i aquell que no fa o no s'acosta al milió de quilos cada any, doncs ja s'ho pot anar pensant. Pel que fa a la indústria, Vallverdú assenyalava la indústria de filats (a Pinyana) i de paper com a destacades fa cinquanta anys. Simplement han desaparegut. Les teuleries, les que s'han reconvertit, encara aguanten, després de mil anys de tradició terrissaira ponentina. «Toda la actividad industrial, empero, no logra desfigurar el paisaje leridano, que continua siendo agrícola ciento por ciento». Actualment, però, amb l'empoligonada que hem fet a tots els pobles, sobretot els de la N-II, però no només, aquesta afirmació ja no pot ésser tinguda per bona. Fira de Lleida i altres ens econòmics donen bona fe del canvi industrial de les terres lleidatanes.  |
| 1970. «Lérida y su meniciclo catalán», Josep Vallverdú. «Destino», núm. 1712, 25 de juliol (ARCA). Finalment, la gent. La majoria de la població ja no és pagesa, com en aquell temps encara. Tot i que aclareix que «es un tipo de payés evolucionado, que viste bien, que posee comunmente confort en la vivienda; con todo hay fuertes diferencias, y se hallan en vecindad los extremos, de la mezquindad al despilfarro». Va oblidar-se d'escriure que molts d'aquests pagesos acabarien tenint apartament a la Costa Daurada i cotxe de marca luxosa. Amb tot, l'espècie va en minva, fins i tot als pobles. No fa gaire comptava que al carrer dels meus pares a Alcoletge només n'hi queden 3 de pagesos, quan en temps de ma infantesa, pràcticament ho érem a cada casa. Certament, és veritat que la riquesa aportada per l'aigua a l'Urgell i fins al Baix Segrià no havia estat digerida, amb certs excessos exhibicionistes: maquinària, coberts i magatzems, cases tombades i renovades, apartaments i vacances, cotxes per a tota la família... És el «empacho de abundancia que vino con el canal», allò que algú anomenà la «Texas» de Catalunya. Les comarques ponentines de secà, les que ara regarà el Segarra-Garrigues, no han gaudit de tanta abundor, i han estat terres d'emigració. Això sí, «unos y otros son honrados, elementales, poco dados a los circumloquios, huyen del tufo literario, aman la política, y están dolidos del olvido en que -según ellos- la 'otra' Cataluña, la oriental, les tiene». Acaba l'escriptor garriguenc amb una crida a no abaixar la guàrdia. A la necessària visió de futur: «porque aquí hay fuerza primaria, hay salud étnica, hay vivacidad. Falta la base cultural, la planificación total de los recursos». El mite de Texas ha anat passant, Lleida i tot el Ponent han anat evolucionant materialment, la Universitat hi ha aportat instrucció, i som molt diferents de fa 50 anys, certament. Ens costa reinvindicar-nos, no tenim ni de lluny la personalitat ebrenca p.ex., tot i que darrerament, hi ha hagut algunes iniciatives populars que han tingut repercussió, com Lo diccionari lleidatà, o Lo Pardal Roquer amb la cançó 'Sóc de l'Oest', o l'èxit de les piulades del Sr. Postu o de les tonades del Pau de Ponts. |
 | |
1972. Vegueria de Ponent.
(Font: Racó Català).
Si proveu de trobar la vegueria de Ponent per internet o en alguna publicació suareu de valent. L'abandó de les comarques de la Franja de part de les institucions, culturals i polítiques, ha estat clamorós i el signe més evident del triomf del mapa mental del Estado de las autonomías del règim del 78, i del nostre fracàs.
La campanya turística de la Diputació, l'Ara Lleida, ens ha retornat a la visió provincial, altre cop oblidant les comarques de la Franja, i barrejant el Pirineu amb la Plana, fet que no negarem que té el seu rerefons històric: no hem d'oblidar que el nostre dialecte nasqué a les muntanyes urgellenques i amb el Segre baixà cap a la plana, i que els territoris pallarès i ribagorçà no han tingut ni tenen altra sortida que la plana lleidatana.
Després de cinquanta anys de ses «Proses», potser podríem rependre la reflexió d'en Vallverdú sobre el nostre Ponent per aquest cantó, pel de la necessitat de definir definitivament quina és la nostra demarcació geogràfica i territorial, quina ha de ser la nostra petita pàtria, per poder sumar i tindre veu i vot en l'engranatge de la visió nacional i republicana que volem. |