20190730

[2007] «Bellpuig protesta!» (en defensa del Mausoleu, 1925)

1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Revista «Lleida», núm. 7, 1 de gener (UdL-Càtedra Màrius Torres). 
S'hi copia l'article publicat al diari lleidatà «El País» i escrit per un bellputgenc que signa amb les inicials JCM, davant «l'alarma causada a tots els aimants de les coses d'Art i de les glòries de la nostra terra per la trista nova de la venda i consegüent desaparició del magnífic panteó de Bellpuig». Tot el poble s'afegeix a la protesta «en sa immensa majoria, si exceptuem algunes poques ànimes mesquines que alimenten l'esperança maniàtica d'arrapar un grapat d'unces si es ven el panteó». I s'hi demana, és clar, a l'ajuntament que vetlli per aquest monument davant del clam de la població.
1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Revista «Lleida», núm. 7, 1 de gener (UdL-Càtedra Màrius Torres). 
S'hi fa esment que, segons acta de 1842 en què es feu el trasllat des del convent a l'església, el cos del senyor de Bellpuig és incorrupte. Fou l'ajuntament qui, davant la ruïna del convent, es feu càrrec del trasllat: «Bellpuig fou qui s'encarregà de totes les costes que foren grans per lo difícil i delicat del bloc de marbre brunyit, quines peces tingueren que traslladar-se en 59 carretades». Aquest fet dona argument a l'articulista per tal de defensar la propietat municipal del monument, en contra de la voluntat dels successors dels Cardona de vendre-se'l. 

 S'acaba el text amb un prec als «aimants de l'art i de la pàtria» per tal de treballar per impedir la pèrdua del monument i treballar perquè fos declarat monument nacional «i salvada del perill aquesta joia de l'escultura catalana», cosa que s'esdevingué tot seguit, gràcies al ressò que tingué aquesta campanya de protesta.
1925.  Revista «Lleida», núm. 7, 1 de gener 
La revista es fundà a l'octubre 1921 i tancà després de tres mesos i sis números. Es reprengué l'1 de gener, sota censura militar de la dictadura (espanyola) primoriverista. Aquesta segona etapa allargà fins al juny de 1930. La revista fou portaveu de les opinions i inquietuds progressistes i republicanes de la ciutat lleidatana.
1924. El Mausoleu de Bellpuig d'Urgell.
«La Vanguardia», 24 de novembre.
La polèmica arrancava de l'any anterior, i l'il·lustre bellputgenc d'adopció que fou el folklorista Valeri Serra, posava en alerta el món intel·lectual català i el públic en general amb un llarg i treballat article al diari barceloní al novembre d'aquell any, titulat 'Un acto de justicia. El Sepulcro de Bellpuig'». S'hi repassen les contribucions dels tres grans redescobridors del monument des de final del segle XVIII i al llarg del XIX: el pare Ponz, el doctor Ripoll i Pau Piferrer. Sobre aquest darrer, testimonia que «un venerable anciano del pueblo» li feu memòria del pas per la població passat l'any 1835 i de l'avís que els donà: «nos congregó a todos los 'caps de casa' y nos dijo... que Bellpuig podía enorgullecerse de poseer el más admirable sepulcro artístico aquí conocido, pero que era preciso de salvarle del peligro que le rodeaba». Així ho feren els bellputgencs, que s'encarregaren de traslladar-lo a l'església parroquial, després de l'ordre rebuda del governador lleidatà, atès que Piferrer acudí a l'auxili de les autoritats.

El notari que n'aixecà acta descrigué la vestimenta i l'estat incorrupte del cos. El trasllat es feu l'11 de maig de 1842 amb presència de les autoritats «y de muchedumbre de otras personas con toque de campanas, solemnidad pública y decencia correspondiente». Tota aquesta documentada ressenya històrica servei al nostre escriptor per entrar al darrer paràgraf i denunciar-hi que entre els turistes que visiten l'obra, exageradament escriu «centro de atracción que a diario lleva a Bellpuig centenares de turistas», alguns d'aquests «insinuan la idea de comprar aquella joya que no es venal, porque Bellpuig por todo el oro del mundo dejaría que le quitasen ese sepulcro que es su mayor timbre de gloria».

La subtilesa i referència indirecta als possibles compradors que es fa en tots els articles fa pensar que no era pas un simple marxant o intermediari d'algun col·leccionista americà, posem per cas. Sinó que fa tota la ferum que es tractava d'alguna 'Su excelencia' a la qual ningú volia descobrir, però contra les intencions de la qual calia rebel·lar-se.
1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Imparcial», de 17 de gener (BNH). 
La campanya de protesta es dirigí cap al senyor bisbe solsonenc, atès que l'Església era la propietària de l'obra escultòrica. La nota breu del diari (espanyol) parla dels capellans bellputgencs, per la qual cosa deduïm que en aquells temps n'hi havia més d'un. 
1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Sol», de 17 de gener (BNH). 
La reacció contra l'espoli del mausoleu bellputgenc arribava, ni que fos a manera de notes breus, a la premsa de la villa y corte, prova del rebombori que havia causat. A les nostres terres encara era ben viu el record d'un altre espoli a l'altre Bellpuig de les Avellanes, del qual convent s'extragueren i vengueren les tombes dels comtes urgellencs ben justet feia vint anys. Aquest breu identifica el duc bellputgenc com a Comte de Carrión. Desconec si entre tota la titulada del noble hi havia també aquesta distinció o si es tracta, cosa gens estranya, d'aquelles displicències i desdenys amb què es tractaven des d'aquella capital les coses de la colònia. En això, mirant la premsa espanyola i alguna de sucursalista dels nostres dies, diríeu que no han passat pas cent anys!

1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «El Sol», de 9 de gener (BNH). 
En aquest rotatiu ja havia aparegut feia una setmana un destacat article de Joaquim Montaner sobre el perill que sotjava el nostre monument. Més en general, sobre les amenaces que rondaven el patrimoni artístic arreu. No només per culpa d'espoliadors i profanadors, sinó també de vegades per causa d'interessos crematístics de la mateixa església o consells municipals, que hi tenien un mitjà per resoldre la curtesa de finançament que sempre patien.
1925. El Mausoleu de Bellpuig.
Diari «La Época», de 23 de gener (BNH).
Explica l'articulista que si bé és cert que «no es extraño que.. en torno de tales monumentos ronden de continuo anticuarios, coleccionistas y mercaderes de toda estofa, ganosos de hacer buenos negocios, explotando la codicia o la ignorancia de la gente», potser en el cas de les protestes i queixes que s'havien fet des de Bellpuig, «la fantasía y la maledicencia fueron más allá de la realidad, suponiendo una venta ya concertada que no existía». Però què hagués passat sense la protesta dels veïns, encapçalada pels mossens parroquials? La venda concertada no existí, però sembla que n'existí la intenció, i la mobilització popular impedí que la cosa tirés endavant. La resposta del bisbe de Solsona sembla que implícitament reconeix aquesta possibilitat, i els tràmits perquè de seguida el monument fos protegit en ser declarat «monumento nacional» (espanyol) aquell mateix any, semblen indicar que la possibilitat era de venda fou real.

La resta de l'escrit fa un repàs a la biografia de l'almirall bellputgenc i una completa descripció dels tres cossos i dels detalls del panteó renaixentista. 

a