|
 |
1845. Natjà, la Llitera.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
A velocitat de carro, Natjà es trobava a tres horetes bones de Tamarit i 11 de Lleida, capital episcopal. Era estratègicament situada damunt del tossal de Sant Quilis, «donde la combaten libremente todos los vientos». Efectivament, el lloc és immillorable, gairebé a 750 m. d'alçada, i per això exposada a tots els vents i amb una vista privilegiada del Pirineu. Com que hi havia ventilació, «el clima es sano».
A mitjan segle XIX hi havia 25 cases, «la mayor parte muy miserables», tal com eren les cases de la pagesia de l'època i encara més al secà. Però tenia presó, ves per on. En canvi, ens diu Madoz que hi havia 49 veïns, el doble que cases. Suposem que hi inclou els masos del terme. En total, feien 447 persones, a raó de 9 per casa! Actualment, deu rondar els 80 habitants, havent esdevingut ja un agregat de Baells. «Situada en la cumbre del monte, contiguo a la cual existe un castillo derruido. Depende de dicha iglesia, el anejo de Saganta». Potser el terme no era tan pobre, perquè l'església tenia dos beneficiats particulars, bé que un a mitges amb el municipi. «Fuera del pueblo se halla el cementerio, y a 1/4 de hora una fuente y una balsa, aprovechándose la primera para el riego de algunos huertecillos», amb el terme pedregós, ple de carrasques i roures, amb cultiu d'olivera i un molí d'oli. |
 | ||||
| Anys 1970. Natjà, la Llitera. Campanar octogonal fet de totxo al segle XVIII sobre l'estructura de l'antiga església romànica (fototeca.cat)  |
 |
| Natjà, la Llitera. Mencionat cap a l'any mil en els documents, l'etimologia del topònim, segons l'Onomasticon del nostre il·lustre mestre Coromines, sempre oït amb palatal africada sorda (tret característic de bona part del dialecte nord-occidental), remet a l'arrel aràbiga que significa 'escapar-se, salvar-se'. La majoria de pobles veïns tenen també aquest origen sarraí. «El significat de 'lloc elevat en què hom se sent segur' convé magníficament a la posició de Natjà, com ens la descriu Espinàs, i com jo la vaig veure en l'enquesta. Ara bé, no dubtem que els moros se'n servien de punt de suport, car per allí va passar el front de lluita durant més de cent anys: recordem l'avenç de Ramon Berenguer III en competència amb el Comte d'Urgell i amb Alfons I d'Aragó. Sense remei aquests petits poblets han acabat perdent el municipi propi per integrar-se en un amb més massa d'habitants, que els fes viables des del punt de vista de la gestió administrativa. No entendré mai per què un poblet petit petit no pot administrar-se per ell tot sol, ni que fos amb ajudes o subvenció. Tants se'n gasten per tantes coses, oi? Molts dirigents gallegen amb discursos buits de rebalançament del món rural, que no costen ni un euro, mentre els poblets se'ns despoblen. Amb tot, els veïns i veïnes de Natjà van vendre cara la seua desaparició municipal, recollida en el verset popular: Els de la Baells tot ho volen per a ells, i els de Natjà no se ho volen dar. |
 |
| Anys 2000. Natjà (la Llitera).
La vista privilegiada de les Maleïdes des de Natjà.
|