 |
| 1980. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
La gran església romànica de l'antic cenobi, després de la restauració polèmica en aquella dècada dels 70. Considerat el primer monestir benedictí de la primitiva Marca Hispànica.
|
 |
| 1850. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ). «Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva. La carta 77 inicia el capítol dedicat a diversos antics monestirs del bisbat urgellenc. Sant Serni de Tavèrnoles es troba «a media legua de esta ciudad de Urgel entre N. y O., junto al río que sal del valle de Andorra, llamado hoy Valira, y en el siglo IX y siguientes, Valeria». el monestir fou suprimit per Climent VIII en acabant ja el segle XVI, i l'església passà a parroquial. A la documentació que l'autor consultà, «consta que era de la orden de San Benito, y que existia ya en los tiempos de Carlo Magno», documentat al 806. |
 |
| 1850. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ). «Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva. La professió notarial era desenvolupada en aquells remots temps medievals per religiosos: «No es nuevo ver a un abad que sirve de notario; antes hasta el siglo XIII no lo fueron más que los monges, presbíteros o diáconos». La puixança de l'establiment fou tal que arribaren a finançar en part l'expedició de conquesta de la ciutat de Balaguer que el comte urgellenc portava entre mans a començament del segle XII. Acompanya la notícia de l'abaciologi del cenobi. |
 |
| 1910 ca. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Postal de la col·lecció d'A.T.V. (Àngel Toldrà Viazo), núm. 1989, amb la vista de l'església a començament del segle XX. Havent passat a fer les funcions de parroquial d'Anserall, en algun moment se li afegí el campanaret quadrat damunt la base de l'antic campanar rodó.
|
 |
| Anys 1960. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ).
Un parell de vistes de l'estat no gaire galdós de l'antiga església romànica del cenobi de Tavèrnoles. Atès que se situava en la ruta de la Valira cap al nord, cap a Andorra, és probable que el monestir s'hi establís per controlar-ne el pas, i oferir posada als viatges. Probablement, el topònim sigui un derivat de taverna, en el sentit de trobar-hi allotjament, menjar i beguda. Segons en Coromines, devia ja d'existir «en l'època visigòtica i si bé només consta en temps carolingis és perquè hagué de ser restaurat»
|
 |
| Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ). Les principals possessions territorials del cenobi en l'època de sa màxima esplendor (catalunyaromànica). «L’església romangué en estat ruïnós durant dos segles, fins que l’any 1971 s’inicià una discutida restauració. En resta només la capçalera: els absis romànics (restaurats entre el 1971 i el 1975) i el transsepte, acabat en absidioles. Hom sap, tanmateix, que el temple era basilical, de tres naus. És força curiosa la disposició absidal, de tres absis en creu disposats entorn d’un absis major; interiorment, l’absis central encara té unes altres tres absidioles buidades en el gruix del seu mur. Els capitells del claustre foren elogiats per mossèn Cinto Verdaguer, que hi féu una visita el 1889, i seguidament foren venuts pel rector de la parròquia al col·leccionista del Maricel de Sitges, que se'ls endugué als Estats Units. En procedeix un frontal d’altar romànic, del segle XII, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i altres peces notables, espoliades en els llargs segles d’abandonament de la casa» (enciclopèdia.cat). |
 |
| Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ). Mur de façana de l’antiga rectoria amb vestigis de carreus d’una porta de l'església del monestir (catalunyaromànica). |
 |
| Anys 1970-80. Sant Serni o Sadurní de Tavèrnoles (l'Alt Urgell ). Vistes del conjunt restaurat, en què s'aprecia la ferrenya base circular de l'antic campanar romànic (fototeca.cat). De l'antic claustre, res no en resta tret d'uns pocs capitells, de curiosa història. |
«Hom atribueix a mossèn J. Verdaguer la descoberta, el 1889, que la sala principal de la rectoria era empedrada amb els capitells del claustre romànic desaparegut. Ben aviat aquells capitells foren portats al Maricel de Sitges, els anys 1904-05 hom en publicà estudis a la «Ilustració Catalana», i finalment anaren a parar gairebé tots a Nord-amèrica. La publicitat donada a aquests elements i a aquests fets féu que Walter Muir el 1931 s’interessés per l’estudi del cenobi, si bé en desconeixem els resultats. Finalment, els anys 1971-74 l’arquitecte F. Pons Sorolla, de la Direcció General d’Arquitectura, del Ministeri de l’Habitatge, restaurà les restes del temple. Hom cregué que el monument adquiriria més relleu rebaixant amb màquines uns 3 m les terres del voltant del temple» (catalunyaromànica).