 |
| 1917. Golmés (el Pla d'Urgell). Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). El vell camí de la carretera de Barcelona que venint de Mollerussa feia marrada fins a tocar del poble, des d'on continuava cap a Bellpuig. Allà hi hagué emplaçada l'antiga creu gòtica, destruïda durant la guerra, i al lloc de la qual se n'aixecà la rèplica de 1969. |
 |
| 1917. Golmés (el Pla d'Urgell). Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC). Detall de la creu gòtica golmesenca. A la sortida del poble, un parell de grans masos ja començaven a fer el futur raval del poble, que s'hi aniria formant al llarg del segle. A la paret de la casa cantonera, un antic fanal de llum elèctrica, d'aquells típics de plat, il·luminava (per dir-ne d'alguna manera) la cruïlla. |
 |
1845. Golmés (el Pla d'Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Emplaçada a només 4 llegües de la capital provincial, però a 12 de la capital episcopal solsonina, amb la carretera «que dirige de Madrid a Barcelona, la cual pasa por uno de sus arrabales, y lo restante del pueblo está en una colina». En aquell mitjan segle XIX, el poble disposava de 114 cases, però només 61 veïns o llars, amb un tota de 362 persones, ço que fa una mitjana de gairebé 6 per família. La riquesa aportada per l'arribada de l'aigua farà que el poble no pari de créixer des de final del segle XIX fins avui, en què quintuplica aquella població i arriba ja gairebé als 1.900 habitants.
L'ajuntament disposava de presó i d'escola primària amb una trentena de xiquets (probablement també xiquetes). L'aigua es proveïa d'una «balsa muy grande que se encuentra por el lado SE. y también de algunos pozos cuando aquella escasea». Del riu Corb, llavors se'n deia Reguer, «el cual viene de la parte de Sant Martí y Belianes en cuyo curso se reunen las aguas de pequeñas fuentes que encuentra a su paso». A banda de la «hermosa» carretera, els camins cap a Borges i Castellnou els tenien «en muy bue estado, siempre que no llueva mucho». L'agricultura encara era tota de secà i depenia de les pluges. Sembla que al poble hi havia un bon nombre de traginers. |
 |
| 1925 ca. Golmés (el Pla d'Urgell). Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC). L'esplèndida creu gòtica de l'entrada del poble, amb els carrers de terra i sense la moderna urbanització del terraplè sobre el qual s'aixeca el poble. Els cables de la llum ja travessen el carrer, de manera que l'electrificació ja hi havia arribat, potser cap a la primera dècada del segle. |
 |
| 1925 ca. Golmés (el Pla d'Urgell). Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (MdC-BdC). La roba estesa als balcons, amb les persianes típiques, enrotllables de corda, algunes passades damunt de la barana, perquè ventilés la casa. Molta tàpia i poca pedra, aquesta era la característica de les construccions de la plana urgellenca. |
 |
1913. Golmés (el Pla d'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort. Foto: Ceferí Rocafort.
El pas d'una carretera nacional sempre era determinant en aquestes poblacions i mai no s'oblidava de citar. Cap al 1920, ja sobrepassava el miler i mig d'habitants: l'impuls de l'aigua del Canal d'Urgell era notori a les poblacions de la plana. Gairebé havia triplicat les construccions en relació a setanta o vuitanta anys enrere. La producció agrícola s'havia incrementat i assegurat, i disposava d'un parell de molins oliers.
Limitava, i limita encara, amb el terme d'Utxafava, tot i que aquest poble es canviava el nom durant els anys republicans pel més ben sonant de Vila-sana. Diu l'autor que «com a nota artística ha de remarcar-se una interessant creu de terme». |
 |
1913. Golmés (el Pla d'Urgell).
L'escut dinovesc de la vila. «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort. Foto: Ceferí Rocafort. Segons en Coromines (OC), l'etimologia del topònim és clara: «Poble d'Urgell, comarca Segrià, a mig camí de Lleida a Cervera. Gomés oït a Mollerussa i Sant Martí de Maldà..., així com també ho vaig sentir en les enquestes de 1956 en els pobles circumdants... si bé alguns insistien en Golmés. Gentilici, golmsencs. «...Sé un fet local molt conspicu que ens il·lumina sobre l'origen del nom: aquesta és una zona de les comarques de Catalunya on abunden més els coloms de torre i de campanar. Vaig assegurar-me'n en el procés de pendre vistes d'aquells termes per a les enquestes, pujant als campanars (el millor indret per dominar la vista de la toponímia menor en aquesta plana). Hi havia molta colomassa a tots ells: les escales dels campanars es trobaven plenes de colomassa en els de Bellpuig i Vilanova de Bellpuig; però en el de Golmés em sobtà de trobar-n'hi més que enlloc. Consti que no pensava en etimologies sinó a no trencar-me el coll relliscant, que ja s'anava tornant difícil amb tants escalons i tan bruts de matèria relliscosa. «...És ben sabut que en tota aquesta zona, i en general en català occidental i llocs veïns, la forma en ús és colomer per colomar..., molt freqüent a la toponímia menor en tota aquella rodalia... Tenim, doncs, base de sobres per admetre que Golmers ve de colomers, amb la síncope de la o interna... La sonorització de CO- a GO- inicials és un fet corrent, majorment davant d'una vocal àtona». A més algun testimoni escrit del segle XII confirma aquesta línia etimològica. «Que el cognom Galmés no és sinó una lleu alteració fonètica de Golme(r)s, és evident corol·lari d'aquest article». |
L'explicació del nostre savi etimòleg és d'una simplicitat tan extrema, que gairebé sembla una d'aquestes pseudoetimologies populars sense base científica. En el mateix article, refuta la base etimològica germànica (Gualmers). Doncs a falta d'altra explicació millor, bé que li haurem de concedir el crèdit, oi?