 |
| Anys 1920-1930. Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà). Foto: M. Solé, editada pel comerç local Quincalleria Viuda Federico Viadera e Hijo. Preciosa panoràmica de l'abadia benedictina a la riba de la Noguera Pallaresa, a l'altre costat del pont romànic. «Sembla que en aquest lloc, a l’època visigòtica, hi hagué un monestir sota l’advocació a sant Vicenç, que fou restaurat el 807 pel prevere Espanell i cinc companys. Obtingué privilegis d’immunitat i confirmació de béns de Frédol (849) i de Ramon (865), comtes de Tolosa i senyors del Pallars. Al segle X prengué com a titular Santa Maria, segurament amb motiu d’acceptar la regla benedictina. Al 908 tenia setze monjos preveres i tres llecs i vengué al comte Ramon I de Pallars el monestir de Sant Pere del Burgal, que recuperà poc després. Joan XIII li concedí l’exempció episcopal el 966; aleshores tenia com a filials Sant Esteve de Servàs, Sant Esteve de Perabella, Sant Fruitós de Balestui, abans unit a Senterada, i de nou Sant Pere del Burgal; a la fi del segle XI tenia també units Sant Vicenç d’Oveix i Sant Pere de les Maleses i en depenien una vintena d’esglésies de la comarca. Al 1122 el bisbe d’Urgell, Ot, hi fundà una confraria per promoure la devoció popular; aleshores hom començà a reedificar l’església. Els comtes de Pallars protegiren inicialment el cenobi, i el 1096 l’afiliaren al gran cenobi provençal de Sant Víctor de Marsella, unió que no en minvà la vitalitat (tenia uns cinquanta monjos a la fi del segle XI). A partir de la fi del segle XII els mateixos comtes li declararen una oberta oposició i li arrabassaren dominis i propietats. Aquesta oposició durà fins el 1371 i obligà el monestir, a despit de la seva exempció a cercar l’ajuda dels bisbes d’Urgell i dels sobirans Jaume I i Pere III. A partir del segle XIV, el despoblament dels seus dominis i la introducció d’abats comendataris en completaren la decadència. El 1592 el papa Climent VIII donà disposicions per a redreçar el monestir i concedí que els tres primers bisbes de Solsona fossin a la vegada abats comendataris de Gerri. El 1631 entrà a la Congregació Claustral Tarraconense, i molts dels seus abats detingueren càrrecs de responsabilitat. A causa de la Guerra de Successió perdé molts béns i en fou destruït l’arxiu. L’explotació de la sal, de la font salada de Gerri, fou sempre un monopoli del monestir. A mitjan segle XVIII tenia només cinc monjos. Fou exclaustrat i extingit al 1835. L’espoliació popular i més tard una revinguda del barranc d’Enseu arruïnaren completament el monestir i el claustre. En roman sencera, però, l’església, consagrada al 1149, gran edifici de tres naus, separades per pilars massissos en forma de creu, d’on arrenquen els arcs torals. Sobre la façana, precedida d’un atri de tres cossos que protegeix el pòrtic romànic de l’església, s’aixeca un airós campanar de paret de tres pisos» (enciclopèdia.cat). |
 |
| 1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà). «Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«En 1835, ignoro el día, los monjes de Gerri salieron de su monasterio sin persecución personal, y aun pudiendo retirar algunas de sus cosas». Sembla que l'abat després d'uns dies a Andorra «con objeto de ir a tomar las aguas», s'exclaustrà a Peramea, a on continuà la seua acció pastoral.
|
 |
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«La iglesia es lo único que ha quedado; lo demás fue derribado por los cristianos: los libros o quemados o robados». Segons deien, un cop exclaustrats els frares, «llegó a Gerri una división llamada la Legión extranjera, compuesta de extranjeros; los alojaron en el monasterio, dicen que se abrieron la iglesia y robaron todo lo que les dió la gana, hasta los frontales del altar mayor, que los había de todo color y dicen que eran riquísimos». El mossèn Francesc Roca recollí els testimonis directes del pillatge. L'orgue hi restà també espatllat.
«Los documentos y libros fueron robados y andan dispersos por las casas particulares... Un hijo de aquella tierra se me lamentaba de que algunos de los pergaminos de este archivo frecuentemente sirven para cubiertas de despreciables cuadernos. Ya en 1711 había tambíen devastado este archivo un ejército francés (...) El claustro y habitaciones monacales han sufrido total destrucción, de modo que del primero no resta ni una columna y por lo mismo ni un arco... El continguo torrente Enseu ha ido lamiendo y llevándose parte de las huertas de las casas monacales, y ha llegado a lamer el templo». |
 |
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«El escudo de Gerri, copiado de unos sellos sobre oblea [hòstia] insertos en documentos del monasterio».
|
 |
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
L'autor fa referència a una ressenya inèdita de Joaquim Gispert i Ferrater, «Excursión al Pallars, Caldas de Boí y Valle de Arán», 1887, en què dóna notícia de l'estat del cenobi cinquanta anys després de l'abandó forçós. Al Boletín Oficial de la Provincia de Lérida, de 5 de febrer de 1849, s'hi féu llistat dels béns monacals per a pública subhasta: l'era, els corrals, l'estable, la pallera, l'hort de l'abat, el del sagristà i el de l'organista, els horts dels monjos...
L'autor opina sobre el procés de subhasta que l'Estat (espanyol) portà a terme per desfer-se dels béns eclesiàstics incautats: «Ya en su lugar hemos visto cómo y cuándo el Estado, para deshacerse de los edificios, monasterios y conventos, que, según se ve, nadie compraba, llegó poco menos que a regalarlos. Las fincas se vendían con otras condiciones, tambíen ventajosísimas para el comprador, pero no tanto como los conventos». |
 |
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Els horts dels monjos, mesurats en pórques, antiga mesura agrària catalana que equivalia a 1/12 part d'un jornal (1 ha comprenia 2,5 jornals per norma general, tot i que amb variacions segons quines comarques dels Països Catalans. Per definició global, un jornal era la mesura de terra que en un jorn podia ésser llaurat.
|
 |
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
La llista d'horts i prats propietat del monestir era prou llarga. També incloïa el molí fariner de la vila.
|
 |
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Però sobretot les possessions de més importància del monestir foren les salines gerrienques. És destacable la descripció que es fa de cadascun dels salins, amb ses eres i depuradores, casetes i hores d'aigua a cada torn.
|
 |
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Més trossos, aquests ja més lluny del monestir, al terme de Bresca i de Bernui.
|
 |
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Posseí l'abadia la muntanya de Cuberes, jurisdicció d'Espluga i Solduga, on els habitants d'aquest pobles i dels veïns de Gerri, Bresca i Useu, tenien dret d'artigar, pasturar i fer fusta per al seu ús, però no per fer-ne negoci.
|
 |
1906. Santa Maria de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Altres possessions les tenien als llogarrets de Seuri, Baén, Sorre, Baiasca, la Maranyosa. Al llarg dels segles, les herències rebudes i compres fetes pels frares benedictins esdevingueren, doncs, notòries. I juntament amb el monopoli de les salines demostren la importància decisiva que tingué el cenobi en la comarca.
|