 |
| 1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). Imatge del lloc escollit pel nostre gran pirineista per a l'emplaçament del refugi de la Renclusa. Amb la seua empenta i la del seu amic i guia local Josep Sayó, va remoure despatxos i permisos fins aconseguir l'aprovació de la construcció del refugi, que aleshores s'anomenava xalet, amb un gal·licisme, tal com els francesos els anomenaven. No volia que el CAF li prengués la iniciativa; els gavatxos hi estaven molt interessats per les nombroses ascensions a l'Aneto que feien, i la vella cabana de pedra existent se'ls quedava pobra. Així doncs, el nostre excursionista-fotògraf va saber convèncer el CEC perquè el financés i a les autoritats (espanyoles) per tal que n'entenguessin la urgent necessitat. |
 |
| 1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). La vella cabana de pedra arrambada a l'espadat, el primer refugi de la Renclusa, que sovint es veu en les postals de Labouche. Fins i tot hi plantaven un tendal per als dinars d'estiu, segons que s'aprecia en la placa. La pleta (la plleta, en el parlar benasquès) era propietat municipal i en feien ús pastors i caçadors. Hi van fer nit els conqueridors de l'Aneto al 1842 per indicació dels guies de Luishon, que eren els qui en aquells temps més coneixen els alts cims de les Maleïdes. El topònim Renclusa prové del nom popular enclusa (ancllusa en el parlar benasquès, amb la tan característica palatalització de les eles en els diversos parlars de la franja), per similitud paisatgística del rocam en aquell racó amb una enclusa de ferrer. Aglutinat amb l'article i amb la a inicial per aquesta influència i com és típic de tants mots començats en es- el- en-, etc. en els dialectes nord-occidentals de la llengua, ésdevé un sol mot, al qual se li superposa altre cop l'article, la lancllusa, cosa que fa dissimilar en -r la segona l-, derivant en la rancllusa, i grafiat en estàndard com la renclusa. |
 |
| 1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). A l'esquerra de la imatge i una mica més amunt del primer refugi, s'hi aprecia una petita cabana també arronsada a la paret de pedra, i a dalt de la cinglera una altra: són les que feien anar els treballadors i les cavalleries que ajudaren en la construcció del nou edifici. |
 |
| 1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). Una altra presa de les cabanes provisionals, a baix i a dalt, durant les obres de construcció. |
 |
| 1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). Els plànols del refugi foren dibuixats pel mateix Juli Soler, enginyer de professió, segurament cap al 1910, que és quan la idea d'aixecar un refugi de nova planta a la Renclusa pren força en els ambients pirineistes. En total, 450 m2 en dos plantes, comptant també el sotateulada i el soterrani o celler. Tot un luxe si el comparem amb la vella cabana! |
 |
| 1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). Mapa del massís de les Maleïdes amb la localització del xalet-refugi a la vessant nord del pic de la Maladeta i de l'Aneto, just a la marge esquerra del riu Éssera, que comença a naixent per amunt per acabar tombant en direcció sud després del Forat dels Aigualluts, i ja més avall als voltants de l'Hospital de Benasc. Malgrat la mala qualitat de l'escaneig, la imatge és força interessant i signada de puny i lletra de Juli Soler. |
 |
| 1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). La presa de possessió dels terrenys triats per a la construcció, immortalitzada per Juli Soler, a l'esquerra, acompanyat de dos agutzils del jutjat, amb vestimenta oficial i gorra de plat. Els altres dos homes, l'un potser dirigent del CEC, i l'altre amb la boina, probablement algun políti de Benasc. I el gos d'atura, d'algun dels guies rondant per la neu. |
 |
| 1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). La dura tasca d'excavació del desnivell del terreny per a l'emplaçament de l'edifici. |
 |
| 1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). Els treballadors, segurament provinents de Benasc, en plena feina de preparar les bigues de fusta del primer sostre i de la teulada, segons els mètodes tradicionals de l'època. La fusta, de fet, i també la pedra, la tenien a mansalva i ben a prop! |
 |
| 1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). El refugi fou elevat de terra per evitar humitats, tal com es veu en la imatge, en què la paret arriba ja a la meitat de la porta principal. L'obra, pensada de manera simple i eficient, progressà amb molta rapidesa al llarg d'aquell estiu de 1913, amb jornades de treball de sol a sol. Disposaven fins i tot d'un jovenet aprenent. |
 |
1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC).
El treball de les bigues de fusta per als sostres del xalet.
|
 |
1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC).
El forn de calç construït a tocar del xalet per a les obres. La calç es feia anar per unir les pedres de la paret, i barrejada amb aigua i argila o arena servia per arrebossar les façanes i deixar-les emblanquinades.
|
 |
1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
El segon edifici, a tocar tocar del xalet, aixecat a la Renclusa eren les cavallerisses, i servia també per a estada dels guies. Durant les obres potser fou ocupat per Josep Sayó, a la dreta, tot mudat amb vestit probablement de vellut, boina, botes i cadena del rellotge al pit. Els altres acompanyants, inclòs el vailet que feia d'aprenent a les obres, potser eren de sa família. A la porta, s'hi veu un padrí (potser el pare) amb mangala, una dona (potser la mare) i el xiquet (potser un germà o nebot, ja que ell tenia dos filles), que es menja un bon plat de sopes. Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). |
 |
1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Durant les obres, bé que calia alimentar-se: la cacera proveïa de teca a tota la tropa de treballadors. Els guies experimentats de Benasc sabien prou com fer-se amb un parell de tendres cabirolets quan calia.Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). |
 |
1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
En Josep Sayó Pedron de Benasc, guia i íntim amic de Juli Soler, amb qui pactaren l'arrendament del xalet-refugi, que malauradament ni l'un ni l'altre pogueren veure inaugurat. Li deien «Pepe, el de Llausia», i havia heretat al 1907 el vell refugi de son oncle, Sebastià Pedron. Regentaren també l'Hospital de Benasc i al poble compraren i visqueren en una casa seminoble, la de Llausia, d'on li sobrevingué el renom. Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). |
 |
1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
En Juli Soler estirat sota les preses de la caça. La ressenya biogràfica del fons de l'AFCEC diu: Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). Juli Soler i Santaló va néixer a Barcelona el 1865. De formació enginyer, va realitzar excursions per tot arreu de Catalunya, especialment d’alta muntanya per tot els Pirineus. La seva posició social li va permetre dedicar-se plenament a les seves aficions: l’excursionisme i la fotografia. Soci del Centre Excursionista de Catalunya des de 1897, va ocupar diversos càrrecs a la Junta Directiva, des que va ser vocal el 1901. Fins i tot, l’any 1913 va ser proposat com a president de l’entitat, substituint a Cèsar August Torras, però en Juli Soler va renunciar-hi. Són moltes les activitats que va realitzar en el marc institucional del CEC, com el projecte i l’impuls de la construcció del xalet-refugi de la Renclusa al massís de les Maleïdes, la creació i manteniment de l’estació meteorològica de Viella, la primera acampada del Centre en una ascensió al Canigó el 1905, així com activitats de caire cultural, com les col·laboracions amb Francesc Carreras Candi, amb qui va realitzar nombroses excursions d’investigacions i altres fets, o la descoberta de les pintures rupestres del Cogul juntament amb una altre soci del centre, en Ceferí Rocafort. Molt aficionat a la fotografia, s’hi va iniciar amb Cèsar August Torras i Frederic Bordas. Les seves imatges destaquen pels aspectes tècnics, compositius així com per l’elaboració de les imatges panoràmiques. També va realitzar nombroses publicacions dins el Butlletí del CEC, així com la guia monogràfica sobre la Vall d’Aran que es va publicar el 1906 i va ser reeditada al 1933. També va realitzar nombroses conferències al CEC acompanyades de projeccions de les seves fotografies. El CEC li va posar el seu nom al refugi de Salardú, així com va penjar el seu retrat a la Sala d’excursionistes il·lustres de l’entitat. Va morir a Barcelona el 30 d’abril de 1914. |
 |
1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Els dos edificis del xalet-refugi ja aixecats, probablement a la tardor d'aquell any. En Juli Soler moriria de malaltia a la primavera següent, als 49 anys. L'estiu i tardor del 1913, doncs, es completaren les obres de paleteria. Un cop ell desaparegut, les obres d'agençament de l'interior de l'edifici s'allargaren per dos anys, a càrrec de Mn. Oliveres, fins que la inauguració es fixà per al 5 d'agost de 1916. La tràgica mort del guia Josep Sayó i d'un altre muntanyenc alemany, fulminats per un llamp al Pont de Mahoma, la retardaria unes setmanes. Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC). |
 |
1913 ca. La Renclusa (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (AFCEC-MdC).
L'arxiu de la fotografia diu que és d'autor desconegut. Però per la quantitat de materials d'obra encara dispersos pels voltants dels edificis, probablement és una imatge del mateix Juli Soler de tot just acabades les obres aquell estiu-tardor de 1913.
|