20160118

[1284] La Coma o Conca de Meià

1929. La Coma o Conca de Meià.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica.
(Centre Excursionista Barcelonès).
Article pòstum de Cèsar August Torras i Ferreri (BCN, 1852-1923) al Butlletí del CEC (anterior a la recopilació en aquest volum, 1924 ca.), el qual fou un dels pioners de l'excursionisme català, president en dos etapes del CEC. En referència al nom d'aquesta comarca, fa citació d'Eduard Finestres, que defensava el nom de Coma perquè «així ho diuen els propis comarcans i a l'ensems ho justifica la formació del seu terreny, que en té totes les característiques».

Desafortunadament, la fotografia que acompanya l'article no és de la comarca, sinó la coneguda del pont vell i ciutat de Lleida, de Pifarrer i Parcerisas en la seua obra «Bellezas y Recuerdos de España» (1839), quan alguns dels nostres propis autors incloïen el nostre país dins la denominació de la metròpoli, confusió pròpia de l'alienació nacional de bona part de la classe dirigent i il·lustrada d'aquells temps previs a la Renaixença.

Situa els límits geogràfics de la Coma que, a ponent, queda separada per la Noguera Pallaresa «de la seva fronterera comarca de Noguera o dels Aspres», nom aquest darrer que s'ha perdut en els nomenclàtors oficials, però que des de ben antic servir per definir aquella zona de secà entre Balaguer i els peus del Montsec a la dreta de la Noguera.

La Coma de Meià «comprèn... les comarques històriques del Priorat de Meià i de la Baronia de Lavansa [La Vansa]. L'antic Priorat de Meià comprenia la vila de Vilanova de Meià, que forma un districte municipal, Santa Maria de Meià, amb el poblet de Peralba, la vila d'Alòs a la vora del Segre, i dessota la muntanya de Sant Mamet, Baldomar amb Clua, Vall d'Ariet i Vernet, compresos avui en un sol ajuntament». A la Baronia: Lluçars, Argentera, Boada, Gàrzola i Tòrrec, Rúbies i Figuerola.

També pertanyen a la dita Coma, Fontllonga, Massana i Sant Oïsme (cap de la baronia del seu nom), «Ametlla, Oroners i Sant Just, inclosos avui arbitràriament en el municipi de Fontllonga, no pertanyen a aquesta comarca; es troben a l'altra part del Noguera i pertanyien històricament al Priorat d'Àger».
1929. La Coma o Conca de Meià.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica.
(Centre Excursionista Barcelonès).
«Travessa la comarca de Nord a Sud el riu Boix, que es forma en distints brancals provinents de la serra del Montsec i va a morir al Segre en avall de Baldomar. És un país aspre i escabrós...», per bé que «és una comarca molt interessant per a l'excursionista en sentit pintoresc», i en destaca els congostos de la Noguera i del Segre, Sant Mamet, el Puig de Meià, Sant Oïsme, el pont del Diable de Baldomar i la cova de l'aigua a la Massana. «Les fonts són abundoses i l'aigua excel·lent. El país és molt propi per a estiueig si fos més conegut i tingués millors mitjans d'allotjament», i es comenta la concorreguda ja llavors Fira de la Perdiu i les restes d'antics castells esbarriades per tota la comarca.
1929. La Coma o Conca de Meià.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica.
(Centre Excursionista Barcelonès).
Vilanova de Meià tenia en aquells anys 814 habitants i dos «creus de terme a l'entrada i la sortida de la vila de les quals només se'n conserva l'espigó». Santa Maria de Meià se n'anava als 381 habitants segons el cens de 1920. «La seva església parroquial és la de l'antic Priorat benedictí de Meià que fou Col·legiata; al seu costat hi ha el palau del prior que tenia jurisdicció per tot el territori de Meià... S'atribueix la seva formació a Carlemagne en l'any 781... L'església primitiva va desparèixer en 1210; aleshores se'n féu una altra de més gran en forma de creu amb un grandiós cimbori i campanar. L'església d'ara és de nau greco-romana, alta i espaiosa... i és decorada amb pintures del segle XVII».
1929. La Coma o Conca de Meià.
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica.
(Centre Excursionista Barcelonès).
«Un camí de ferradura d'aspecte molt pintoresc i de molt interès per a l'excursionista va di Vilanova a Tremp pel Pas Nou, les Escaletes i l'Hostal Roig travessant la serra». En aquells anys s'hi estava fent, o si més no projectant, la construcció de la carretereta que encara ara és pintoresca i val la pena de recórrer, tot caminant: «Aconsellem als excursionistes que encaminin llurs passos a aquestes contrades i no se'n penediran pas».
1929. Balaguer, el Baix Urgell (o la Noguera d'Urgell).
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica.
(Centre Excursionista Barcelonès).
Si l'article comença amb una fotografia de Lleida, s'acaba amb una altra de Balaguer. Es tracta d'un bateig passant pel Mercadal («Hormiga de Oro», 31 d'octubre de 1892). Una esplèndida escena costumista amb els arcs de la plaça al fons.
1929. Balaguer, el Baix Urgell (o la Noguera d'Urgell).
«Àlbum Meravella, Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol.II, Ed.Ibèrica.
(Centre Excursionista Barcelonès).
La canalla juga, salta i bota; els gossos i les gallines ronden la comitiva, els homes al davant, les dones -totes amb mantellina- al darrere. Al centre, la padrina porta en braços al nou nat. Diria que els arcs del fons, són els de la part occidental de la plaça; per tant, la comitiva devia ja vindre de l'església i se'n tornava cap a casa, en direcció al riu.

a