.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Lo riu Glorieta de la vall de la coma de Burg.
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
En els orígens del turisme a Catalunya, els Pirineus eren una destinació remota, un indret paradisíac i ancestral, però amb difícils comunicacions. L'article comença amb una mica d'història i geografia. La «afinidad con el pueblo éuskaro» es ressegueix en la toponímia: «de su primitiva lengua quedan importantes vestigios en la nomenclatura de los pueblos, valles, montañas y accidentes físicos en general». Aquests dialectes bascoides foren la llengua de la capa més baixa de la societat feudal pallaresa, gent ruda i gairebé incomunicada, sovint pastors a les més recòndites valls, amb tradicions pseudopaganes, i que perduraren en alguns casos fins a la fi de l'Edat Mitjana.
Segons Josep M. Nadal i Modest Prats, en la seva Història de la llengua catalana, «el basc dels Pirineus centrals hauria sobreviscut en part fins a la meitat de l’Edat Mitjana (segles XI i XII) formant al Pallars —a causa de la configuració orogràfica de la zona— una mena d’illot lingüístic resistent a la romanització. Això no significa pas que el llatí no hagués entrat gens en aquesta zona, sinó que hi hauria conviscut amb el basc, llengües entre les quals no hi hauria hagut tan una frontera geogràfica com una frontera social».
.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Una de les valls pallareses més allunyades n'era la Vallferrera, que com n'indica el nom, disposava de «pizarras primarias con gran abundandia de mineral de hierro». Les fargues del segle XIX en són testimoni de l'explotació del ferro.
Allà, diu l'autor, «los pueblos pequeños y próximos sitúanse en los valles o sobre una pequeña elevación», amb abundància de bordes, construccions populars per a refugi de persones, fruits i bestiar, que de vegades s'agrupaven en cortals, que semblaven pobles, «lugares de veraneo de los pastores».
.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Vista d'Ainet de Besan.
.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Vista d'Ainet de Besan.
.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Les bordes de Noarre (Vall de Cardós), amb cases de coberta vegetal. Aquestes agrupacions de bordes, només amb població d'estiu, semblaven pobles, però sense ajuntament, església ni cementiri.
.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 271, de gener (ARCA).
Explotació de fusta al bosc de la Ribalera, a la vall del Romadriu.
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
Tírvia, capital història de la Vallferrera, en la cruïlla de tres camins, com indica son nom: cap a la Vallferrera, cap a la Vall de Cardós i cap a la Coma de Burg. Les cases eren edificades encara al vell estil tradicional, d'arrels medievals, entre les quals cal Nadalet, Xicoia, Putxó i Toio, i destacant-hi la plaça del Portal.
.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
Tírvia, capital històrica de la Vallferrera.
.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
La imatge presenta un vell carrer tirvià. L'hivern hi era, al Pallars, tan llarg i dur, que a l'arribada de l'estiu calia festejar el bon temps amb les tradicionals falles, una festa «muy poèticamente descrita en la epopeya nacional catalana del Canigó» verdaguerià.
.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
Tírvia, carrer Major.
.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
S'hi mencionen altres pobles de la vall, com Ferrera i Alins.
.jpg)
1934. La Vallferrera dels anys 30 del segle XX.
«Barcelona atracción: revista mensual ilustrada de informaciones a los turistas», núm. 275, de maig (ARCA).
Esplèndida imatge de Tírvia, ben arremolinada dalt del turó, ara en fa noranta anys.
.jpg)
1973. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Reus», de 19 d'abril (XAC).
L'estat de la vall als anys 70 del segle XX: «l'emigració ha pres unes proporcions que fan escruixir, pitjor que al Priorat. La població ha baixat de 14.314 a 7.663, en alguns llocs la despoblació arriba al 75%». Sense paraules. Heus ací com el canvi social del segle passat, la pèrdua de la vida tradicional, ens ha fotut lo país enlaire.
.jpg)
1973. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.
Revista «Reus», de 19 d'abril (XAC).
Una casa tradicional a Tírvia, ben bé igual que mig segle abans.
.jpg)
1973. El Pallars Sobirà.
Revista «Reus», de 19 d'abril (XAC).
.jpg)
1973. Sort, el Pallars Sobirà.
Revista «Reus», de 19 d'abril (XAC).
La capital pallaresa, res més que un poblet encara, al costat del riu.
«Garona tot rondinant,
cap a l'Aran.
Noguera tot joguinós,
cap a Alós».
Canigó (1888), Verdaguer.