Mapa lingüístic del mot color (mapologies.com).
.jpg)
Mapa lingüístic del mot color (mapologies.com).
A les llengües d'Europa occidental, el mot color, derivat del llatí COLOR-IS, s'ha estès per tots els territoris que li són propis, inclòs el romanès, que en aquest cas no ha sofert tanta pressió eslava, per causa de la divisió de formes etimològiques en aquesta família. Mentre que les llengües germàniques, p.ex. l'alemany farbe, s'han mantingut fidels a la seua arrel familiar, amb alguna excepció, com la de l'anglès color, colour, de clara i antiga influència romànica. Tampoc el basc va poder resistir-se a la llatinització d'aquest concepte.
No podem deixar d'esmentar l'arrel grega croma, que a través de les arrels cultes -crom, cromo- croma-, cromato-, ha fornit de nombrós vocabulari, originàriament tecnicocientífic, a les llengües modernes: monocrom-a, policrom-a, cromosoma, cromatografia, cromatisme, o l'abreviatura cromo, nom escurçat del procés d'impressió i esdevinguda tan popular entre la canalla del segle XX, tot i que sembla que la moda encara perdura. I tot i que de petits, als pobles, en dèiem sants, dels cromos, fins i tot o sobretot als de futbolistes.
La llengua catalana, doncs, presenta nombrosos derivats de l'arrel llatina, ja siguin verbs: colorar>colrar, acolorar, descolorar, acolorir, descolorir, colorejar (dcvb)..., ja siguin noms: colorant, coloret, coloració, decoloració, colorímetre, coloraina..., ja siguin adjectius: incolor-a, colorista. El cas, però, és que el mot fou femení (com tants de mots acabats en -or), i així en tenim inacabables testimonis en la llengua medieval, com en el Tirant: «vingueren vestits amb sos gesarans e jaquetes, totes de una color e d'una faiçó». O com quan Jaume I li etzibà a l'alcaid de Xàtiva que la ciutat «és del regne, volem-la cobrar...e deim-vos que ens la rendats. E quan oí aquesta paraula perdé la color, e tenc-se per pres», segons que llegim al DECLC d'en Coromines, qui afegeix: «L'oposat a perdre la color... és tornar en sa color 'tornar en si'». Pareix que el canvi de gènere començà a notar-se des del segle XVII ençà, mentre alguns altres encara aguanten el femení: olor, calor, fortor...
Mapa lingüístic del mot blau (mapologies.com).
Mapa lingüístic del mot blau (mapologies.com).
En la història antiga de la civilització, sempre hi esmentem la tardança en l'aparició de l'ús del color blau en pigments i pintures, i en les llengües:
«Els poetes grecs antics van descriure el mar com a verd, marró o "del color del vi". El color no s'esmentava a l'Antic Testament. Els vermells, negres, marrons i ocres es troben a les pintures rupestres del Paleolític superior, però no blau. El blau tampoc es va utilitzar per tenyir teixits fins molt després del vermell, ocre, rosa i morat. Això probablement es deu a la dificultat perenne de fer colorants i pigments blaus. D'altra banda, la raresa del pigment blau el va fer encara més valuós... El blau no era un dels quatre colors primaris de la pintura grega descrits per Plini el Vell (vermell, groc, negre i blanc). Per als romans, el blau era el color del dol, així com el color dels bàrbars, dels celtes i dels germànics. No és estrany, doncs, que vestir-se de blau es consideri un acte denigrant, fet pel qual els grans senyors no el fan servir en la seva vestimenta, només els pagesos i les persones de baixa condició social. La indiferència cap al color blau s'estén a altres àmbits de la vida quotidiana, en què ni tan sols apareix, com succeeix amb l'antroponímia, la toponímia, la litúrgia, el món dels símbols i els emblemes» (viqui).Un blau al front de la Mare de Déu
«Als lleidatans que pujaven a missa a la Seu Vella no els agradava la marededéu que presidia el Pòrtic dels Apòstols. Asseguda en una mena de cadira, la trobaven tan vella i malcarada que en comptes de representar la mare de Jesús semblava la sogra de Judes. Els canonges de la catedral de Lleida van decidir substituir-la, per la qual cosa van encarregar al millor escultor de Lleida una nova estàtua, digna de presidir la magnifica portalada d’accés al claustre per la banda de la ciutat. L’artista disposava d’un obrador on aprenien l’ofici mitja dotzena de xiquets, tots ells orgullosos de tenir per mestre aquell gran artista de la pedra.«L’home, que ja es feia vell i de vegades li tremolava el pols, es va prendre l’encàrrec com la gran obra de la seva vida. Damunt dels papers va esbossar la imatge d’una noia jove amb cara de salut, dreta a la manera de les estàtues clàssiques i amb el cap lleugerament inclinat endavant. Amb el braç esquerre sostenia el Nen Jesús grandet que ja devia gatejar, però que feia l’efecte de ser lleuger com una palla. El Nen mirava a un colom que s’havia aturat amb les ales esteses damunt la mà dreta de la mare i que representava l’Esperit Sant presidint la reunió dels apòstols. Els ulls de la mare, en canvi, no havien mirat el colom sinó més avall, cap els devots que entraven i sortien del portal. Quan l’artista va tenir més o menys clar el projecte damunt del paper, va canviar el carbó pel cisell i s’enfronta al bloc de marbre.«Al cap d’uns mesos, l’escultor havia enllestit el cos de l’estàtua amb el replecs i brodats del vestit, i la figura del Fill amb els ulls esbatanats i la maneta estesa cap al colom, com si volgués tocar-lo. Només li faltava la feina més compromesa, que era donar vida i l’expressió al rostre de la Mare de Déu. El vell mestre no se’n sortia. Cap de les cares que primer pastava amb fang tenien l’expressió reflexiva ni la mirada de serenor que ell pretenia infondre a la imatge. Un matí, fastiguejat de provatures i després de manar feina als aprenents, va sortir a fer un tomb per la ciutat per esbarjolar-se una estona. Tal volta, en la cara d’alguna jove bugadera del riu podria copiar els gest que li ballava pel cap.«Cap al migdia va tornar a l’obrador arrossegant les mateixes cabòries. En obrir la porta, va quedar veient visions: la seva estàtua plantava totalment acabada, amb un rostre expressiu que meravellava.- Qui ho ha fet això? - va exclamar.- Que us agrada, mestre? – va fer, sense dissimular l’entusiasme el seu millor alumne.- El mestre va fulminar-lo amb la mirada:- Qui t’ho ha manat? No és la teva feina mocós!- Jo em pensava...«El mestre li prengué el martell de les mans i d’una revoltada el llançà amb força contra la imatge amb la intenció de destrossar l’obra que el rebaixava davant dels seus aprenents. El ferro espetegà al mig del front de la imatge i de rebot tocà el cap del mestre, amb tan mala fortuna que li encertà el pols i va caure mort. Quan van haver retirat el cadàver, l’aprenent va voler comprova el dany que la martellada havia causat a l’estàtua. El noi es va quedar de pedra davant del prodigi: el front de la imatge era llis, sense el més petit cop ni rascada, i al mig hi havia sortit una taca fosca, d’un blau moradenc. Com si el cap de la Verge en comptes de ser de marbre, fos de carn i ossos. Van pintar-li la cara per fer desaparèixer el morat, però per capes de pintura que hi posessin, el blau tornava a sortir.
«La marededéu ferida, coneguda popularment com la Mare de Déu del Blau, va presidir durant segles el Pòrtic dels Apòstols de la Seu Vella. Enmig d’aquella dotzena de sants barbuts encara semblava més jove i bonica. Amb els anys la imatge ha acabat baixant a la ciutat i actualment ocupa un lloc d’honor a l’altar major de la catedral nova. Els lleidatans li tenen molta devoció, sobretot aquells que es dediquen al ram de l’art i de l’ensenyament. Encara que no vagin mai a missa ni bategin els seus fills, entren de tant en tant a la catedral a fer-li una visita. Els artistes demanen a la imatge que faci sortir blaus a les seves obres perquè així semblaran més vives. Els mestres li demanen alumnes que ben aviat els superin en coneixements, ja que aquest fet, lluny d’avergonyir-los, els ha de confirmar com a mestres excel·lents».Pep CollLa nit que la muntanya va baixar al riu. Llegendes d’arreu de Catalunya.Ed. La Galera (2008)
.jpg)
Lapislàtzuli
Si retornem al mapa lingüístic del color blau, hi observem com en les llengües romàniques hi ha divisió de denominacions. Una part van adoptar el mot d'arrel germànica, en alemany blau, i que en català ja pareix documentat al segle IX en un document «al vell monestir d'Eixelada-Cuixà», puntualitza en Coromines, i és mot que apareix en tots els nostres clàssics medievals. En canvi, a les llengües peninsulars altres i també en dialectes italians s'hi incorporà un arabisme, cast. i gallegoportuguès azul (<lapilàtzuli, pedra blava, del sànscrit o persa a través de l'àrab). En it. azzurro (al costat de blu), potser a través d'un atzur francès. Mentre que en romanès s'hi donà un corriment de percepcions sensorials i albastru (<alabastre, llum blanca translúcida blavosenca, d'ALBUS) esdevingué el mot del color blau. %20(1).jpg)
Joan Coromines (DECLC), del color blau.
El nostre magne mestre etimòleg s'esplaia sobre els orígens germànics del terme, asseverant que «el vocabulari germànic es convertí en la font de diversos noms romànics de color gràcies al fet que les dones germàniques foren molt ocupades com a filadores, sobretot en les zones del Limes, en el període imperial romà, i que una de llurs ocupacions principals fou la confecció de vestits i llur tintura en diferents colors», cosa per la qual fou també la proveïdora del vocabulari.
.jpg)
Joan Coromines (DECLC), del color blau.
Sobre la percepció del blau entre la cultura romana, afegeix que creure que no podien referir-se al color blau «és exagerat, car el mot que feia aquest paper era CAERULEUS... designa el blau marí en el 95% dels exemples». Mot derivat de CAELUS cel, amb sufix i metàtesi de la L>R, no va perdurar en romànic. L'hem recuperat com a cultisme, ceruli.
Disposem també al DIEC del mot modern cian, que és un pigment blau verd usat en les tricromies i en les quadricromies i que és present en molts termes químics per mitjà dels prefixos cultes cian, ciano-, del grec gr. kýanos, blau fosc: cianosi, cianòmetre, cianamida, i que ha donat el substantiu cianur.
Per acabar, només afegirem la dita popular, que fa:
de color blau, que l'amor hi cau.