.jpg)
«Hi va haver un temps que l’institut, que només n’hi havia un a tota Lleida, era un cau de sapiència, erudició, coneixements, instrucció i ciència. D’allò que en podríem dir, per resumir-ho, un indret de cultura. En aquesta mena d’institucions, doncs, no hi podia faltar una bona Biblioteca. Al segle XIX, des de la fundació del centre al 1842 en endavant, fou instal·lada al Roser, en un saló de grans dimensions i va esdevindre en pocs anys la més concorreguda de la ciutat. Però heus ací que com que res no és per sempre, la biblioteca de l’institut va caure en greu desús per causa de la mateixa situació de l’edifici. El Roser, l’antic convent dels dominics i fossar dels patriotes lleidatans en la defensa de la ciutat contra l’enemic al 1707, era un grandiós casalot... en mal estat. Estat que no feu més que empitjorar amb el tragí diari d’estudiants i professors durant anys i panys. Fins que, havent ja canviat de segle, als anys 20 del segle XX, la cosa no es pogué aguantar més. Les aules foren traslladades a l’edifici de la Gota de Llet i al gratacel de Crist Rei, un cop els jesuïtes tornaren a ser expulsats del país al 1927. En canvi, la gran sala de la Biblioteca amb tots els seus embalums i patracols no va poder ser reubicada, i restà allà mig oblidada.
«Com que la necessitat fa agusar l’enginy, els responsables i professorat del centre (crec recordar que tots eren homes) se les empescaren així: varen crear un sistema de préstec personal a casa. De manera que treien profit de la situació i afavorien la consulta, que no calia que fos restringida a un horari fix, que podia tindre continuïtat i evitar el que els succeïa amb les consultes presencials: que l’endemà a l’hora de continuar la tasca... el llibre era en mans d’un altre company. Els alumnes del centre, en aquells anys 30 del segle passat, ara en farà aviat cent anyets, no calia que fessin cap dipòsit en metàl·lic per al préstec, només la signatura d’un rebut. Les persones de fora el centre havien de deixar un dipòsit de 25 pta., per cobrir possibles desperfectes o pèrdues. Això ens fa suposar que aquest préstec no era pas a l’abast de qualsevol, sinó només de les persones més benestants de la ciutat. Tot i el mal estat de l’edifici del Roser, a la Biblioteca hi deixaven accedir i fins i tenien algunes taules per satisfer la demanda dels habituals (així són anomenats i tots eren nois) rates de biblioteca.
«L’any 1933, el senyor director del centre s’empescà en la tasca d’actualització del catàleg, que havia estat abandonat i era antiquat i incomplet. La feina s’encomanà a alguns alumnes avantatjats, dels cursos superiors, cinquè i sisè de batxillerat. A l’hora de posar-se mans a l’obra es van trobar que només disposaven de tres màquines d’escriure i no podien renovar més fitxes ni més de pressa. Habitualment, en els armaris de fitxes de biblioteca contenien la fitxa de cada publicació doblada: l’una per catalogar-se alfabèticament per autor, i l’altra per matèria. Perquè no se’ls barregessin les unes amb les altres, les d’autor feien uns 20 x 5 cm i les de matèria eren gairebé quadrades, d’uns 8 x 5. L’únic que no hi va haver mai, en aquella Biblioteca històrica del nostre institut fou llibres en la llengua del país. Potser alguns se n’hi incorporaren aquells anys 30, però ben aviat la ventada de la guerra i l’opressió cultural i política de part dels guanyadors de la contesa bèl·lica, els tornaren a fer desaparèixer. Cada fitxa portava, a més, indicació exacta del lloc a on havia de trobar-se el volum desitjat. Als llibres s’hi feia constar si eren compres o donacions, com les que hi feu el famós doctor i prohom de la Renaixença lleidatana, en Roca i Florejacs.
«Quan després de la guerra va arribar l’hora d’estrenar l’edifici definitiu (fins avui) del nostre gairebé bicentenari institut, més vell que la creació de la Benemérita (espanyola), que ja és dir, oi?, es van desempolsar vells projectes i es decidí que el centre s’aixecaria al costat de la pista atlètica que l’Academia de la Juventud Católica lleidatana tenia als afores de la ciutat, als peus dels vells murs de Gardeny. S’havia inaugurat ara fa cent anys, al 1922, com a resposta d’aquesta associació integrista a l’èxit del Camp d’Esports de la Joventut Republicana de Lleida, estrenat al 1919. Aquesta pista li faria de camp escolar a l’institut, que es completaria quan als anys 70 arribarien els dos altres centres de secundària que l’envolten. Tristament i malaurada, a l’inici de la guerra, el camp escolar fou escenari d’algunes execucions, igual que l’esplanada del Camp de Mart, i allà s’hi passà comptes amb els oficials militars que s’havien sumat a la revolta del juliol de 1936 contra el govern republicà. Crec que aquest fet hi hauria de ser recordat.
«Amb l’edifici nou del 1955, si no em descompto, la biblioteca del Roser fou a la fi traslladada i reaprofitada. Part del mobiliari i patracols més antics passaren al passadís del soterrani de l’ala dreta, la del costat de muntanya per entendre’ns, del centre. Allà han romàs fins a l’actualitat, configurant el que tothom ara anomena passadís de Harry Potter. Passadís que mena a la més nova ubicació de la Biblioteca del centre, des que s’hi feren les darreres obres per causa de la ditxosa Reforma. La Biblioteca actual és un espai molt lluminós, agradable i que invita al treball. S’hi fan, per exemple, les classes de projectes de diferents cursos de l’ESO. I sí, ara sí que hi ha llibres en la nostra llengua. Abans, aquest espai pràcticament quadrat i de sostre ben alt, havia sigut el gimnàs del centre. De cultivar el cos a cultivar l’esperit: una esplèndida permuta. És l’element construït al darrere de la façana principal, entremig de les dues ales d’aulari. En canvi, més enrere en el temps, quan servidor n’era alumne, del centre, i visitador freqüent de la Biblio, car a casa no estaven per comprar llibres que prou feien de pagar-me l’autocar cada dia, era un espai lúgubre i fosc, emplaçat allà a on ara hi ha les aules de quart i d’audiovisuals, davant per davant de l’antiga capella, que també és una aula. Llavors, en aquest passadís només hi havia departaments o seminaris, i molt pocs alumnes s’hi aventuraven. Només aquells que, impel·lits per les dèries lectores de professors ben recordats com en Rocaspana o en Jordi Pàmias, els fèiem cas i ens hi entaforàvem en aquelles gèlides hores del pati.
[2390] INS Màrius Torres: les nostres 180 primeres tardors (1842-2022)