QUINA LA FEM?: [2458] L'antic balneari de Camporrells, més

1948. «Auca dels Sants Màrtirs Abdon i Senén (dits Sant Nin i Sant Non) copatrons de Barcelona, patrons de Camporrells i de molts altres pobles, gremis i confraries: i advocats dels hortolans i de la pagesia en general, contra totes les misèries del camp»,

Josep Sistac, Enric Ricart.

El ball dels totxets és un tradicional ball de bastons. El significat de totxets és aquest, fusta o bastonet (Coromines). Encara al DIEC també s'hi recull a l'entrada totxo: bastó gruixut. De fet, l'expressió genuïna nord-occidental és un totxo, vol dir un tros de fusta, significant una persona curta d'enteniment.

1845 i ss. Camporrells (la Llitera).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

A mitjan segle XIX, hi havia tres ponts que donaven accés a la vila, de terreny molt atossalat. Només hi havia dos carrers principals, algunes travessies, i una plaça que més o menys era quadrada, amb un total de 104 cases. Però, en canvi, només 50 veïns (caps de casa), a raó de sis per llar feien uns 300 habitants. Potser eren dades reculades de la primera mitat de segle XIX: sembla que les malalties i l'emigració ja colpejaven la vila en aquells temps. També la guerra, la carlina, que ara i adés passava factura al poble amb incursions, batudes i espolis. La demografia camporrellana millorarà de cara al final d'aquella centúria.

Un antic casalici era anomenat del Comú (o sia, de la vila), antigament dit de l'Hospital, i que no era la mateixa que la de l'ajuntament, que tenia la presó. Un antic pòsit o edifici per guardar-hi el gra, era també desaparegut. Ja tenia escola de xiquets i xiquetes, per separat, és clar (40 nens i 22 nenes). L'església moderna fou reedificada al 1758 i en la carlinada passada havia resultat molt danyada, ja que «pusieron fuego a la torre las tropas de D. Carlos, por hallarse en ella refugiados los nacionales de Tamarite».

El cementiri ja s'havia traslladat fora vila, i pel que fa a l'aigua, que calia que les dones anessin a buscar amb bots i barrals carregats al cap o repenjats als malucs, s'havia d'anar a buscar a «varias fuentes que brotan en la salida del lugar». No sé pas si les mateixes que gairebé mig segle després s'aprofitarien per als usos del balneari, llavors inexistent encara. Per al bestiar, una bassa era usada, a prop del poble: «una gran balsa o pantano, muy descuidado, en el que se recogen las aguas de varias fuentes, de algunos barrancos y las pluviales». Queda clar, doncs, que a Camporrells d'aigua no n'hi faltava gens! Tot i que aquest pantà, des de 1834 esperava neteja, que s'hi fessin llímpies, perquè anava obstruint-se i això feia que alguns estius faltés aigua per al reg dels horts al reguer que hi naixia i que després enfilava cap a Valldellou i, finalment, a la Noguera Ribagorçana.

Dalt del Volterol, s'hi veien les runes de l'antiga ermita de Sant Abdó, i una altra, també enrunada, al terme de Miravet, ja despoblat, «cuyos moradores se trasladaron a Camporrells de resultas de una epidèmia». Sembla que els camporrellans tenien manca d'arbres i, per tant, de llenya, «y se ven en la precisión de surtirse de la de Estopiñán». Econòmicament, la vila no anava sobrada de producció agrícola ni ramadera ni artesana o comercial: era purament de subsistència. Podem imaginar, doncs, l'alegria econòmica que —ni que no fossin gaires— van donar els benestants clients que hi anirien a pendre les aigües quan el balneari s'engegà.

1836. Camporrells (la Llitera).

«La Revista de España», de 24 d'abril (BDH).

Ja des de la primera carlinada, el poble es veié de manera recurrent afectat per les tropes dels uns i dels altres. En aquesta notícia, la més antiga que he trobat sobre Camporrells, l'alcalde informava dels moviments de les partides i faccions, molt freqüents per tot el Montsec.

1889. Lo balneari camporrellà, la Llitera.

«El Día», de 12 de febrer (HDH).

El juliol de l'any anterior s'havia sol·licitat permís d'explotació comercial de les aigües, i mesos després des del Consejo de Sanidad espanyol es designa un metge per atansar-se a la vila i fer-ne el corresponent expedient.

1887. Lo balneari camporrellà, la Llitera.

«La Crónica de Huesca», de 22 d'agost (HDH).

Abans i tot, la fama de les aigües de Camporrells ja començava a circular. Almenys eren una miqueta coneguts des de feia... 20 anys!: «Hace más de veinte años que eran conocidas las aguas sulfurosas de este pueblo» amb una temperatura de surgència de 20º. Això ens situa cap al 1865 poc més o menys com a data d'inici de les activitats balneàries, encara no d'un balneari pròpiament dit: «se hicieron escavaciones para asentar la casita que había de encerrar los baños, y se encontraron con el principal manantial» (amb aigua de 10º a 14º, pas de 100º a 140º, car hauria sortit evaporada!).

Pel que en diu aquest corresponsal, ja hi havia en aquella data, prou abans de l'aprovació oficial de l'explotació comercial, «una colonia balnearia muy amable y cariñosa, y un pueblo no menos cariñoso y amable con el forastero». Quan passejava pels carrers del poble, sempre trobaven gent per encomanar-los encàrrecs, i tothom amb qui es creuava li deia bon dia. Ves quina cosa! Si nosaltres, a tots els pobles, encara ho fem, tot i que cada cop hi ha més gent que passa com a totxos pel costat i no diuen res o no contesten.

Malauradament, no fa constar qui eren els amos dels banys. Devia ser un negoci encara petitet i familiar: «Hoy todo es provisional en baños y hospedaje». Però sí que ens diu què calia fer: pendre banys, en grans tines de fusta o llauna omplertes amb les aigües sulfuroses de les fonts poder-s'hi submergir o ensumar-ne els vapors. Les malalties de la pell i herpètiques requerien, doncs, immersió. Les dels pulmons, inhalació de vapors.

Esperava el periodista que s'hi fes aviat un establiment balneari, amb pressupost de nou mil duros! I la previsió era fer-hi una fonda «que estará al nivel de todas las fortunas, y al de los adelantos de la gastronomia moderna». En aquest paratge de ribera, al costat del riu, la vegetació era frondosa i els arbres abundants, cosa que li devia donar un gran ambient d'activitat plenament natural.

Sens dubte, un article interessantíssim per posar una mica de llum als inicis dels banys camporrellans.

Tipus de banyeres balneàries al segle XIX.

1890. Lo balneari camporrellà, la Llitera.

«La Monarquía», de 12 d'agost (HDH).

L'aprovació oficial de les bondats de les aigües minerals de les fonts del Tomàs. Potser n'era (o havia sigut) l'amo, d'aquells terrenys, i d'aquí el nom. No s'autoritza, en canvi, l'obertura d'establiment balneari perquè no complia mínims requisits: fins a tal punt eren modestes, familiars i provisionals les instal·lacions que hi funcionaven d'anys ençà.

1890. Lo balneari camporrellà, la Llitera.

«Resumen estadístic de las aguas minerales de España», (HDH).

Des d'aquest reconeixement oficial, la descripció de les aigües camporrellanes apareixerà als resums científics que se'n feien en aquells temps. Pensem que l'activitat balneària era un negoci en puixança. Eren les vacances dels rics i gent benestant de les ciutats.

L'emplaçament de les fonts era a la partida de la Ribereta, o sia, a tocar del riu, al marge dret, però pas del Guart, que passa més amunt d'Estopanyà (si no m'erro), ans del Pedrissa. L'aigua no en sortia a 20º sinó a 13-14º, com havia certificat el metge que n'acabava de fer l'informe, a raó de poc més de 4 litres/s, i de color groguenc-verdós acusat.

S'hi indica que al 1885 ja rebien visitants: uns 300 en quatre anys (per tant, de setanta a vuitanta cada estiu), i s'hi afirma que «data de unos veinte años la aplicación medicinal del venero [font, brollador]», o sia, cap al 1865. Imaginem-nos la feina que aportaven al petit poble aquests visitants estiuencs: quanta farina per fer pa, quantes dones per cosir i arreglar roba, quants cuidadors de cavalls i carruatges, quants guies per fer excursions, quants corders i tossinos, quant de tot!

Per a l'obertura de casa balneària, calia fer les instal·lacions adequades. Llavors se n'autoritzaria l'obertura de 15 de juny fins acabar el setembre. Aquest era el repte dels propietaris, almenys des de 1888, els senyors Enrique Luque i Josep Graells de Balaguer.

Tipus de banyeres balneàries de vapor al segle XIX.

1899. Lo balneari camporrellà, la Llitera.

«Resumen estadístic de las aguas minerales de España», (HDH).

Veiem en aquest resum que el director mèdic del balneari era compartit amb altres dos establiments... a Terol i Salamanca. Això devia ser perquè tot sol no devia poder arribar a pagar-ne el sou sencer tot sol. Això també ens diu que la feina de director no era gaire dedicada. Figuren com a director l'Enrique Luque i el Josep Graells, però s'hi indica que l'establiment està tancat. Tot i que és probable que, extraoficialment, hi continués havent alguna mena d'activitat balneària.

1908. Camporrells, la Llitera.

«Anuario Riera», (HDH).

1908. Camporrells, la Llitera.

«Anuario Riera», (HDH).

El poble tenia gairebé mil habitants a començament del segle XX. La festa major, inamovible, al 30 de juliol, diada dels copatrons. Mercat de dilluns. Entre les autoritats d'aquells temps, no hi podia faltar ni el mossèn ni la Guardia Civil. Entre una bona colla d'oficis, botigues i artesans (fins a sis espardenyeries!), s'hi fa referència al Balneari. El propietari que s'hi anomena és Baltasar Arqués, que fou un capellà lleidatà, final al 1915. L'administrador local n'era l'Antònio Forradilles, i el metge, en Rafael Carrera.

1913. Camporrells, La Llitera.

«La Correspondencia de España», d'11 de setembre (HDH).

1913. Camporrells, La Llitera.

«La Correspondencia de España», de 16 d'octubre (HDH).

1914. Camporrells, La Llitera.

«La Correspondencia de España», de 12 d'abril (HDH).

Notícies de la dura vida de tostemps...

1928. Lo balneari camporrellà, la Llitera.

«El Sol», de 27 d'agost (HDH).

Vacances obreres pagades per l'administració, en incipient mostra d'estat del benestar, que anirà creixent al llarg del segle XX, a ritmes diferents, a tot el món occidental.