«Quan servidor va arribar a l’institut, ben just acabava de ser batejat, l’institut, que jo ja n’estava i tenia 14 anyets. Sí, perquè la Senyora Reforma encara trigaria ben bé vint-i-cinc anys a arribar, i en aquells temps ens estàvem a l’escola, a l’EGB, fins al 14. Llavors, i per molt de temps (encara avui, en la memòria de la generació dels meus pares), era simplement «l’Institut». Als altres dos centres de secundària que s’afegiren al Camp Escolar en la dècada dels 70 del segle XX, els posaren el nom a l’un d’un savi lingüista i a l’altre d’un savi científic lleidatans per acompanyar el nostre etern poeta. El nom de Màrius Torres fou proposat just als tombants de l’any 75 al 76, amb la capilla ardiente del dictadorísimo encara ardent, i causa de la primera gran revolució local d’aquells temps de transición. A poc a poc, per a les noves generacions, l’institut nostre passarà a ser lo Màrius. Vaig al Màrius, que diem. No ho recordo amb exactitud, perquè la denominació oficial dels centres de secundària ha canviat tantes vegades en aquests darrers decennis (i si només fos el nom, rai), però crec que ja érem IB, institut de batxillerat, anomenat INEM en tiempos del régimen, que no era l’oficina de l’atur encara, sinó de Enseñanza Media. Abans de la guerra, en deien arreu Instituto General y Técnico. En comparació als altres dos centres del camp escolar, el nostre mostrava ja un aire decadent, més antiquat, d’estil pseudooxfordià —si em permeteu la llicència—, però sense el gòtic. Per cert, que ja hi existia el passadís que ara m’he trobat que en diuen del Harry Potter: el soterrani de l’ala de dalt, de tocant a la carretera, que tenia i té (i que durin per molts anys) aquells armariots de fusta fosca plens a sobreeixir de patracols i lligalls encara més foscos, ara classificats i ordenats en algun dels cursets oferts pel centre de recursos comarcal del nostre Departament d’Educació, que és allà a on tots voldríem finir pausadament els nostres dies de docència. Des que s’estrenà la pel·li del tímid xiquet amb poders, una certa similitud del corredor amb les sales i galeries de Hogwarts no va passar desapercebuda. Tothom pensa que fou ocurrència dels alumnes, però jo no en descartaria pas algun professor... Allà en aquest passadís, hi hagué i hi ha encara, també que hi perdurin sempiternament, que la tradició s’ha de respectar, els departaments de llengua. El de Llengua i Literatura Catalanes hi fou creat al 1980, quan per primera vegada a la història els centres educatius del país vam poder ensenyar la llengua del país i en la llengua del país. Havien passat (només) cent trenta-vuit anys des de la inauguració del primer institut...
«L’institut s’havia fet de nou en nou a meitat dels anys 50, al capdamunt del nou polígon d’expansió urbanística de l’avinguda de Madrid, o sia, al llarg de la N-II, que passava pel Pont Vell, Blondel i carrer Acadèmia avall fins a començament dels 70s, quan se’n feu el segon pont de la història de la ciutat (descomptat el del ferrocarril) i la variant de dos carrils, tota una novetat a la ciutat. Per darrere, tocant al riu, aquella avinguda era un gran descampat, enfangat i ple de tolls sempre que plovia, sense pavimentar. Allà s’hi posaren les firetes durant molts i molts anys. Amunt i avall per la banqueta del riu, resseguint les parades i tómboles, els autos de xoc i les casetes de menjar, amb aquella empegalosa aulor de fregit que tapava els pulmons. Re de núvols de sucre: un bon entrepà de llangonissa amb ceba i Sant Miquel, que natres som de poble. Les firetes havien vingut desplaçades de l’avinguda del Segre: un cop allà hi hagué el Gobierno Civil, ja hi feren nosa, i aquesta esplanada amplíssima i llarga els va fer joc perfecte.
«Les dependències i aules de l’institut s’havien anat allotjant a diversos edificis de la ciutat. Si Lleida fa que té institut 180 anys, durant uns cent trenta i escaig només en tingué un de sol. Que en té tres, en fa encara no mig segle, i és que a finals dels 70 calia encabir-hi els xics i xiques del baby boom, els qui ara ens acostem a la jubilació i que col·lapsarem els centres de dia i les residències de padrins, si Benestar Social no s’espavila. No tothom hi anava, a l’institut. Només els alumnes del batxillerat, unificat i polivalent, BUP. Els de la FP anaven a centres diferents, com a l’Escola del Treball i algun altre. Quan per la llei educativa de la Senyora Reforma (cap al final de la dècada dels 90s) s’establí que tothom havia de fer educació secundària obligatòriament, ESO, i potser un bocinet de batxillerat, llavors a la ciutat i a tot el país hi hagué una explosió d’instituts. A Lleida ja són incomptables, el darrer, dit dels Templers, ben a propet, al peu de Gardeny com nosaltres, però per la banda de la Mariola, i això sense comptar el que se’ns promet que es farà ben aviat al bell mig de Cappont.
«Sí, en efecte, enguany l’Institut ens farà 180 tardors. Les primeres cent vuitanta, només a vint anyets del que serà el gran Bicentenari. No sé si hi ha a la ciutat alguna altra institució amb tanta antiguitat i arrelament, descomptant les administratives i polítiques. Com a capital de província (espanyola), Lleida havia de tindre institut, i el centre fou creat al 1842, aprofitant que la ciutat es trobà, de sobte, amb un edifici en desús i del qual no sabia què fer-ne: el convent dels dominics o del Roser, que al 1707, durant el setge i capitulació de Lleida davant les tropes borbòniques, havia sigut fossar de la massacre de ciutadans indefensos, unes set-cents dones i criatures, segons les cròniques. Ara hi ha un Parador Nacional. El convent havia quedat desamortitzat, o sia, expropiat per força a favor de l’Estat, per obra i gràcia de la llei d’un seu ministre, senyor Mendizábal. Cal que reconeguem la rapidesa amb què els governants locals veieren la jugada d’aprofitar aquelles dependències per fer-ne aules. El batxillerat des dels seus inicis i fins al 1970 començava als deu anys, primer l’elemental, després el superior; això sí, només per a uns quants, de famílies benestants i amb possibles. Sovint, en règim d’internat, car els nois de comarques s’hi havien de desplaçar per cursar-lo. Sovint, només de nois, que deien que a les noies no els calia. Que què feien la resta, els qui no hi anaven? Doncs a matinar i a treballar; alguns amb més sort, a fer d’aprenents d’oficis directament a botigues i obradors, o en alguna, poques i escasses, escoles d’oficis.
«La Ley Moyano de 1857 fou la primera llei d’instrucció pública aprovada pel Gobierno, impulsada pel ministre liberal d’aquest cognom, i que estigué vigent fins a la reforma republicana dels anys trenta del XX. Regulava els plans d’estudi d’escoles i instituts des dels interessos polítics estatals. A tota Europa, els Estats (o sia, les classes dominants) definiren segons el seu propi interès econòmic i ideològic com volien formar ciutadans a mida seua a través del sistema educatiu. Per això, entre altres, la Ley Moyano establí la monoobligatorietat del castellà com a llengua escolar, barrant el pas a l’ensenyament en llengua catalana i de llengua catalana als habitants dels diversos territoris de llengua catalana. Semblaria un embarbussament, si les conseqüències no n’haguessin sigut tan adverses, car pretenia, com va tornar a dir un ministre d’ominosa memòria en seu parlamentària (ara al segle XXI, no me’n feu buscar l’any, potser en fa només nou o deu) «españolizar a los niños catalanes», paraules textuals seues que establien una evident antítesi entre els gentilicis. Parlant d’altres curiositats, aquella Ley dinovesca establí que els inspectors d’ensenyament havien de canviar de centres inspeccionats cada cinc anys, els acabats en zero i en cinc. Aquest costum esdevingué consuetudinari, de manera que es mantingué vigent durant la guerra: al 35 encara no havia començat, i al 40, quan tocà de fer els nous nomenaments d’inspectors, ja s’havia acabat i llavors hi hagué nomenaments massius d’afectos: calia substituir-ne els represaliats i exiliats. Catalunya s’ha erigit com l’últim territori en què ha perdurat aquesta tradició (i ara no em refereixo als represaliats ni exiliats), fins que fa un parell d’anys o no gaires més també s’ha canviada a mandats d’inspecció de quatre anys.
«Aquelles dependències del Roser, tanmateix, no gaudien pas de gaire bona salut. Els religiosos ja no en feren manteniment, i l’estat de decadència s’arrossegava des d’aquell trist i fatídic 1707. L’arribada dels marrecs de secundària només n’agreujà el problema. Des de començament del segle XX, les veus per aconseguir de trobar un espai alternatiu per a l’institut s’anaren fent més i més insistents. Amb la proclamació de la República de 1931, l'edifici dels jesuïtes restà buit per la prohibició de les activitats de la Companyia i el gran edifici de la Casa de Crist Rei, aixecat al 1928, pogué ésser parcialment dedicat a reallotjar aules del Roser, que hagué de ser clausurat a corre-cuita al 1932 per amenaça de ruïna i perill per a la integritat dels 500 alumnes que devia tindre. L’edifici era emplaçat a tocar de l’actual pati dels Maristes, allà a on hi ha exactament l’església de Sant Ignasi de Loyola, sempre tan desapercebuda, a l’edifici del desaparegut, i mític, supermercat Simago. Aquella Casa dels jesuïtes era de magna fàbrica, amb proporcions incipients de gratacel. Igualment aquell any algunes dependències passaren al singular edifici municipal de la Gota de Llet (una mena de dispensari mèdic infantil), una mica més amunt del Mercat de Sant Lluís (estació d’autobusos actual), a tocar de l’edifici del Banc d’Espanya. Es parlava d’un edifici nou, i se li buscava bona ubicació. Els estudiants dels darrers cursos de batxillerat se les empescaren per disposar d’una revista que reunís a les pàgines de paper el que la realitat dispersava: els alumnes esbarriats per ací i per allà, els de primer separats en aules a l’antic hospital de Santa Maria, l’estació meteorològica refeta dalt del terrat dels jesuïtes, alumnes que feien classe en més d’un edifici... És clar, de la revista, bilingüe però que per primer cop incorporava la llengua dels estudiants lleidatans, se’n digué INSTITUT. Només n’hi havia un.
«Aquesta dispersió no acabava de fer el pes, i durant els anys republicans, en concret al 1934, una pregunta parlamentària a les corts madrilenyes de part del diputat tradicionalista i carlí Sangenís (tristament assassinat per l’extremisme d’un costat a l’agost del 36, en venjança pel recent cop d’estat antirepublicà de l’extremisme de l’altre costat al 18 de juliol), demanava al ministre de «Instrucción Pública y Bellas Artes», Salvador Madariaga (un dels grans intel·lectuals gallecs del segle XX, nomenat membre de la RAE al 36 i que no en pogué fer el discurs d’acceptació fins al 76, després de quaranta anys de forçat exili), una solució al greu problema de la ubicació dels estudiants de secundària amb la construcció d’un nou institut. Se li demanava un edifici escolar de nova planta, que no arribaria ja fins a la postguerra. Deia el diputat lleidatà que «por el hecho que las clases se dan en dos edificios distintos, en pésimas condiciones higiénicas, en unos semisótanos, siendo fuente de continuas molestias para profesores y alumnos, y causa de una posible disminución de la eficiencia de la disciplina» calia urgentment dotar en el pressupost ministerial els diners per procedir a la construcció d'un edifici adequat per a l'institut de la ciutat. Ara que tenim, per norma general, edificis molt ben dotats en comparació als decennis passats, no notem pas que aquesta disminución de la eficiencia de la disciplina escolar s’hagi resolt. Crec que bona part del gremi afirmaríem que ja no sabem si existeix tal cosa. Fruit de causes diverses, que ara i ací no toca desgranar. Amb això s'il·lustra que l'ordre, la disciplina, l’ambient d’estudi i de treball no depenen tant del lloc a on es fa la classe ni dels mitjans materials, sinó del que demana la societat al sistema educatiu, del que el valora, respecta i considera. En això, i per dir-ho suaument, naveguem per temps turbulents i d’ingerències inacabables en la tasca docent: vuit lleis en els quaranta anys darrers, que toquen a canvis curriculars i d’avaluació cada cinc anys... i el proper canvi que ens espera el curs vinent, amb grans novetats, com que no hi haurà notes trimestrals, només informes. A aquesta ingent productivitat del poder legislatiu, s’hi ha de sumar la no gens menyspreable labor pedagògica del poder judicial estatal en relació als percentatges lingüístics de les nostres escoles i instituts. Consegüentment, així va l’educació, a empentes i redolons, malgrat els esforços, ocupacions i preocupacions de (la gran majoria) d’educadors, que som nosaltres, els professors-es, i els pares i mares conscients del que s’hi cou, als centres educatius.
«Ja amb la guerra del 36 iniciada, i amb l’edifici dels jesuïtes convertit en hospital de sang, les classes es traslladaren a l’antic Hospital de Santa Maria. S’intentà, diria que per iniciativa municipal, però sense que s'arribés a fer efectiu per mor de la situació, una reunificació de les aules al carrer actual de Canonge Gonzàlez, a on hi havia sense ús el gran casalici de la família de la dona lleidatana del President Macià, i a on després, als anys 50 s'hi obririen les aules del col·legi privat Sant Jordi, Colegio San Jorge en la nomenclatura de la postguerra, sota l’impuls de professors de pedra picada que lluitaven pel país i l’educació de la canalla enmig de la rància ferum dels temps, com foren Enric Farreny, Josep Solans, Andreu Isern i Josep Vallverdú, i que a començament dels 60 es traslladaria a Gualda. I és que els boomers, com ens diuen ara, empenyíem i de valent. En aquells anys, els col·les privats, com també per exemple les clíniques, tingueren bona tirada, fins i tot entre classes populars, amb pocs possibles, com a casa meua, dels meus pares vull dir, que hi volgueren portar el primer fill —i hereu—, al Sant Jordi, d’intern, que llavors no era d’habitud això del transport escolar ni d’agafar l’auto de línia cap a Lleida cada dia. Jo, cabaler, ja no hi vaig anar, vaig ser de la pública tota la vida. En canvi, a diferència de mon germà, nascut encara a casa, jo ja vaig nàixer en clínica de pagament, a la Montserrat per ser exactes, i batejat allà mateix, a Sant Llorenç, deu dies després, tot just sortida la mare per la porta amb l’alta mèdica. Que si em passava res, pobret angelet, que pogués ser enterrat en terra santa i anar al cel. Ai, quines històries del TBO, oi?
«L'obertura de l'Avinguda de Madrid amplià la ciutat vers l'oest. A mitjan dels 50, l'allargament de la Banqueta encara restava pendent, tot i que ja s’hi treballava per fer-la arribar fins al camí de Rufea, a la punta de l’actual institut Gili i Gaya, tot mossegant espai al riu. L’any 55, al capdamunt d’aquell eixample feroç, s’hi emplaçaria, finalment, el reclamat des de decennis enrere nou institut de Lleida. Encara únic, i sense nom. Des del 39, que les classes s’havien fet a l’Escola del Treball. No fa gaires mesos, durant el primer curs de màscares pandèmiques, vaig sortir per primera vegada al llarg balcó de la façana del nostre gran edifici escolar. D'estudiant, era millor no passar pels despatxos de direcció. Per això no hi havia estat mai, que jo era alumne modoset. Com que havíem (i hem encara) de tindre els finestrals oberts per facilitar la ventilació antivírica, vaig aprofitar per traure-hi el nas. Ara ja no hi ha pas gens de vista. D’allà estant, embadalit i encantat, amb la mirada i la pensa abstretes, vaig rumiar en el temps fugit de la (meua) vida, i en els inversemblants canvis urbanístics en cinquanta o seixanta anys. Res que no sapigueu, però potser començaria a ser l'hora de fer-ne una valoració crítica de veritat, en el sentit etimològic del terme, d’examinar i jutjar com ho hem fet, amb tants pelotassos per ací i per allà de la ciutat.
«A finals dels setanta, en la meua època d'estudiant, els blocs que ara limiten el carrer Narcís Monturiol s'hi acabaven de fer i l'N-II ja pujava del nou pont fet per a la variant que tragué la carretera de la ciutat, i en format de dos carrils per sentit. Per això calgué fer-hi, a l'enrecte d'aquest carrer que encarava l'institut, el semàfor per on creuàvem tot el jovent, encara existent i que va donar i dona més d'un ensurt als joves vianants i als conductors. Fa quaranta anys, el trànsit de camions hi era incessant i sorollós, amb els perills que comportava. M’he adonat que alguns estudiants continuen passant entre els cotxes, sovint aturats a la gran rotonda. Altres creuen per davant del Dalmau, excepte el dia que m’hi ensopego i els en renyo, vagin a l’institut que vagin: Que no estamos en clase, profe! Ni la construcció de la blavosa passarel·la fèrria els n’ha fet desistir; tampoc la d’obra, a tocar del riu, potser més usada pels alumnes i profes ciclistes. I el vell semàfor que dona al carrer de Josep Lladonosa ha de continuar fent incessant i inflexible la gestió del tràfec estudiantesc, a quarts de nou i vora les tres, ajudat pel nou pas (que ja té uns anyets), trenta metres més avall, a la cantonada de davant del riu, al carrer Ton Sirera.
«Deia en començar que l’institut s’acabava de batejar quan servidor hi va anar. Poc abans, entre el desembre del 76 i els primers mesos de l’any següent, la polèmica per la denominació del centre esclatà a la ciutat per obra i gràcia dels paers locals, que digueren NO al nom proposat pel claustre de professorat, a instància de Jordi Pàmias, professor titular del centre, i poeta reconegut després. L’escàndol somogué tots els estaments de la ciutat, que se les tingueren amb els darrers regidors locals del franquisme, i la pressió popular, en una gran lliçó de democràcia al carrer, aconseguí de capgirar el parer del Paer en Cap. Així les coses, al cap de no-res, hi vaig començar el 1r de BUP. No hi vam fer llengua, encara. Catalana, s’entén. L’assignatura va arribar al curs següent. La resta de matèries s’hi anirien afegint durant els cursos següents fins a configurar aquest nostre model propi d’escola... fins avui. El pati, l’ambient i tracte amb els companys i, fora de classe, i a poc a poc a dins, també amb la majoria del professorat, era gairebé sempre en la llengua pròpia, malgrat la diglòssia acostumada encara imperant.
«Per cert que poca gent sap i coneix l’arxiu històric de l’Institut, en una saleta reservada i tancada al públic, si no se n’hi demana accés per treballar amb els nombrosos llibres, llibrots i documents que guarda en estanteries plenes fins al sostre, de diferents èpoques del centre des de sa fundació, com la documentació de l’època del Doctor Combelles, o de Nadal Meroles, d’aquells decennis de la segona meitat del segle XIX. El company i amic Jaume m’acompanya a fer-hi un cop d’ull. Amb la porta closa, fa pessigolles (tampoc no vull dir pas calfreds) de temps aturat, una saleta adequadíssima per fer-hi scape rooms, entre aquella polsegosa història passada del nostre centre. Una saleta en què podem fer un efímer i silent viatge en el temps, als orígens vuitcentistes del nostre institut. De l’«Institut» de Lleida. Bona part de tot això ací escrit, i molt més, ho vam llegir al magnífic llibre que s’edità l’any 1993 (ja en farà trenta anys, marededeu!) amb motiu del 150è aniversari del centre. Se n’editaren mil exemplars, 850 en rústica i 150 en tapa dura i numerats. Semblen molts, però en relació als milers d’alumnes, després exalumnes —sense oblidar el professorat i el personal d’administració— que hi hem passat no són gaires. Dels exalumnes, s’entén, que encara tresquem i remenem en aquests hòrrids temps de pandèmia, ara substituïts per tambors de guerra europea. Que coses que hem de veure, si hem de morir de vells, que deia la padrina. Apa, fins d’ací a vint anys —esperem-ho—, que en celebrarem els 200: el Bicentenari de 2042 enceta el compte enrere!». Josep M. Mir, exalume i professor del centre.
