2002. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
a vista d'ocell, Diari «Segre».
L'urbanisme actual encara respecta l'antiga disposició de la vila closa, i que constitueix un gran tresor històric de la vila. Esperem que la plaga de les adossades ni hi arribi, i que es puguin anar refent les velles cases atrotinades o abandonades. L'església tanca el poble amb el seu gran embalum, a tocar dels horts del Segre.
L'urbanisme actual encara respecta l'antiga disposició de la vila closa, i que constitueix un gran tresor històric de la vila. Esperem que la plaga de les adossades ni hi arribi, i que es puguin anar refent les velles cases atrotinades o abandonades. L'església tanca el poble amb el seu gran embalum, a tocar dels horts del Segre.
2002. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
a vista d'ocell, Diari «Segre».El raval del poble ha anat allargassant-se per la carretera vella d'Artesa. A mitjana alçada, en direcció al castell, antigues pletes de bestiar o restes de cases al peu del castell, potser enderrocades en algunes de les escaramusses bèl·liques dels segles passats, quan pugnar per Alòs significava el domini del pas de Segre que s'obrirà a la plana després de l'estret del Mu.
2002. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
a vista d'ocell, Diari «Segre».Aquests voltants del Segre eren ja poblats al Paleolític, quasi res! El castell ja era d'origen sarraí, després pervingut a mans urgellenques. Llegim ací que el Marquesat d'Alòs fou creat per Felip V, però en realitat, segons que llegim a la viquipèdia, fou d'origen borbònic napolità en època de Carles VII, més tard III de les Espanyes. Els marquesos tenien palau al Cap i Casal, al carrer de Sant Pere Més Baix, 55, cantonada amb el carrer d'en Mònec, ara restaurat i dedicat a usos socials.
1970 ca. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Una de les antigues mines de bauxita que hi hagué al terme alosenc.
.jpg)
1950. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).
La mina de bauxita.
«"Mapa de la zona de bauxitas de Alós de Balaguer-Camarasa (Lérida)", que acompañaba a la comunicación titulada "Una nueva zona de bauxitas en la provincia de Lérida", de José Mª Ríos García y Antonio Almela, com. nº 43, "II Congreso Nacional de Ingeniería",Tomo V, Madrid, 1950. P. 13». (enllaç).
Navegant, o millor dit, surant d'ací cap allà per les xarxes em trobo amb la desconeguda informació sobre les velles mines de bauxita del terme d'Alòs, productives durant els anys autàrquics de la dura i repressiva postguerra en dictadura (espanyola). Dels cinc llocs citats al mapa, se n'arribaren a explotar tres, les mines Pilar, Consuelo, i Araceli. Que devien ser les dones, filles o sogres de l'enginyer responsable, que traspuava tot el regust de la ideologia franquista. En l'enllaç mencionat hi trobem aquesta descripció:
«Según el artículo de Ester Boixereu i Vila titulado "El descubrimiento, investigación y explotación de bauxitas en Cataluña (1900-1995", publicado en las "Actas do 3º Simpósio sobre mineraçao e metalurgia históricas no sudoeste europeu". Oporto, 2006, pp. 1-11:
«En la zona de Alós de Balaguer-Camarasa los yacimientos de bauxitas fueron descubiertos por el IGME en el año 1949, durante la elaboración del Mapa Geológico a escala 1:50.000. A partir de esa fecha se realizaron numerosos trabajos de investigación, que pusieron de manifiesto los indicios de la Sierra de Montroig, en Camarasa, Sierra de Sant Jordi, y Alós de Balaguer. Estas investigaciones culminaron con la puesta en marcha de las explotaciones de la de la Font de la Forradella y las de la Sierra de San Mamet, en Alós de Balaguer.
«A partir de 1955 la producción de bauxitas se había concentrado en la zona surpirenaica. Las minas más importantes fueron Araceli, Pilar y Consuelo, situadas en el Término municipal de Alós de Balaguer. A principios de los años 1960 trabajaban una media de 41 mineros, mayoritariamente en labores a cielo abierto. Permanecieron activas hasta 1986 y de ellas se extrajeron unas 200.000 T de mineral. Las compañías explotadoras fueron La Alquimia C.A., Bauxitas Españolas S.A. y por Cementos Molins S.A.
«Tal y como indicaba la autora citada, se confirma en varias comunicaciones presentadas y publicadas en el Tomo V del "II Congreso Nacional de Ingeniería", que el descubrimiento fue realizado por el IGME en 1949. Una de estas comunicaciones (nº 43, páginas 9 a 16), titulada "Una nueva zona de bauxitas en la provincia de Lérida", cuya autoría corresponde a José Mª Ríos García y Antonio Almela Samper, descubridores del yacimiento, adjunta un plano geológico (que reproduzco) y describe la zona donde se ubican las minas "Pilar" y "Consuelo" (no otorgadas aún, pues su otorgamiento se produjo a finales de 1951) de la siguiente forma:
«En la vertiente Sur de la sierra de San Mamet, en las partidas de Les Coms y Malagostá, a unos 1.000 metros de cota y 6 km. al N. de Alós de Balaguer, se han encontrado otros dos afloramientos de bauxitas que ocupan posición estratigráfica idéntica a la de los demás yacimientos.
«Como quiera que la sierra citada forma un domo de calizas del cretáceo superior, las que ocupan la vertiente S. aparecen orientadas sensiblemente E-O y con buzamientos variables al S. que llegan a 300 en las capas más meridionales.
«Esta disposición hace que los barrancos que entallan estas calizas hagan aparecer en algunos puntos las areniscas existentes bajo las calizas, y, tanto en Les Coms como en Malagostá, afloran bolsadas de bauxita que yacen bajo las areniscas. El fenómeno viene facilitado por varias fallas de dirección aproximada O-N-O E-S-E, en las que el labio Sur queda hundido en relación con el superior».
1921. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (MDC-BdC).
La vella església medieval refeta pels diferents ordres arquitectònics al llarg dels segles. Al fons, el detall de les feixes de conreu que cobreixen tot el vessant de la serra.
b.jpg)
1932. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«La Veu de Catalunya», de 3 d'abril (ARCA).
La ruta senderista del Mu ja era coneguda als anys 30. Com que no hi havia la passarel·la penjant que ara permet el pas a la riba dreta del Segre en sortint de Camarasa, calia pujar per la Serra Carbonera fins a l'ermita de Sant Jordi i d'allà anar planejant fins a les envistes d'Alòs, a on ja podia travessar-se el Segre pel vell pont, el gran arc central del qual fora volat en la retirada republicana.
1887. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«El Eco del Pallás», de 13 de novembre (XAC).
La muntanya d'Alòs era comunal, ja que no havia sigut afectada per la desamortització, potser per influències i interessos del senyor marquès. Per tant, ningú que no fos del poble i segons les normes establertes podia fer-ne ús. Però heus ací que un bon jan de Camarasa s'hi posà a fer llenya, per necessitat, suposem. Acabada l'àrdua tasca, feta a mà —recordem-ho— en aquells temps, «echóse a dormir al lado de los fajos». Una bona migdiada damunt dels feixos de llenya que havia tallat, sense cap mala consciència de malifeta. En aquell moment de dolços somnis fou descobert per l'agutzil i altres veïns d'Alòs, que li requisaren «caballería, leña y aperos», o sia, la mula, els feixos i el falçó o xurrac amb què feu la feina. El robatori fou taxat en 1 pta. Fins i tot als qui vam conèixer el que eren les pessetes fins que vam ser adults, una pesseta ens era una quantitat ínfima, que ningú no s'acotxava a plegar. Però cent anys enrere, ai las!, era el jornal que et podies fer en un dia de tallar llenya.
I cap a judici. El defensor va intentar justificar que els camarasins tenien drets consolidats d'accés a l'explotació de la muntanya alosenca, amb aportació de documentació del segle XVII. Cosa que així fou reconeguda per la justícia espanyola a Catalunya. El pobre camarasí, doncs, recuperà possessions i feixos de llenya.
1886-1894. «El Eco de Pallás», Tremp.
Capçalera del setmanari publicat a Tremp, d'ideologia conservadora dels interessos morals i materials (d'alguns).