1989-1997. Alcarràs,
Joan Coromines (Onomasticon).
Modernament, sempre amb r múltiple, forta, és un topònim sec i potent, ço que va enamorar la Carla Simon per encomanar-li el títol de la premiada cinta a la Berlinale 22. Aquests dies es fa difícil parlar del poble, poble gran des de la darrera bufada demogràfica just abans de la bombolla immobiliària del 2008, i que fa que rondi, i a l'estiu sobrepassi, els 10.000 habitants. Ara ens ha descobert TV3: a veure si d'aquesta aconseguíssim un presentador del TN que fos de dialecte occidental, que ja en fora hora, oi?
Els dos versets populars que ens documenta Coromines, són (eren) ben coneguts a Ponent. A l'altre cap del Segrià, a on m'hi vaig criar, també els coneixíem. La primera rima, aplicada a qualsevol altre mot que jugués amb cabàs, com ara mon segon cognom: recordo com el pare me'n feia la rimeta per fer-me enfadar. La segona, referida als pobles de la Femosa: Juneda, Borges, Puigverd i, finalment, Artesa, la flor del ram. La segmentació popular de l'article aglutinat amb la síl·laba inicial -AL, del Carràs (per d'Alcarràs) també és típica en alguns dels altres pobles que manifesten aquest tret toponímic aràbic: del Coletxe (d'Alcoletge), del Batarri (d'Albatàrrec)..., sentides fa anys per mi mateix a casa. Aquesta segmentació popular del topònim fora a l'origen del gentilici: carrassí, carrassina, carrassins, carrassines. Coromines el cita a partir de la font de l'Atles Lingüístic de Catalunya (1923). El recull oficial dels gentilicis catalans, editat pel Parlament de Catalunya al 1918, així ho reconeix.
Sovint, no identifiquem la vila amb el Segre, perquè ben bé no hi passa a tocar del poble. Però el poble no fora ço que és sense el riu, que en rega bona part del terme, i el converteix en una feraç horta. Com bé diu Coromines, «vila cabdal a la dreta del Segre, aigües avall de Lleida, enmig d'aquella gran rodalia hortícola».
1989-1997. Alcarràs,
Joan Coromines (Onomasticon).
El nostre savi mestre etimòleg, a la fi, se'n convencé: Alcarràs és un ètim d'origen aràbic amb el significat d'«el cirerer». És clar, era una horta regada ja en aquells segles andalusins, després treballada pels moriscos sota les grans cases nobiliàries catalanes que se'n repartiren el terme al segle XII, fins a la gran expulsió d'aquest col·lectiu del 1607 decretada pel monarca Felip III.
Uns quants segles després, l'arribada dels conreus fruiters a l'engròs, en règim de monocultiu, han fet honor a l'antic topònim. Encara que ben bé cirerers no tants, més aviat préssics i, darrerament, nectarines.
1989-1997. Alcarràs,
Joan Coromines (Onomasticon).
L'ètim inicial amb -r simple s'hauria convertit a erre múltiple a partir del segle XIII, si fem cas de la documentació de la Crònica del Conqueridor, i d'altres mots que feren el mateix procés fonètic.
2007. Alcarràs (MDC).
L'homenatge de Carla Simon al petit pagès tradicional no té ja res a veure amb la majoria dels propietaris actuals, bàsicament terratinents, amb producció de centenars de milers de quilos. De fet, la tradició fruitera té a penes poc més de seixanta anys, que en termes històrics és un no-res. La tradició pagesa va saber reinventar-se a Ponent en una època en la qual la indústria i la ciutat estiraven de valent, i amb el monocultiu de la fruita se'n va evitar el despoblament. En aquells inicis, i fins al canvi de segle cap al XXI o poc més, un petit pagès podia viure amb una mica de terra, i tot se feia casolanament: des de l'esporga fins a la collita, els de casa eren els principals treballadors al tros. Tots, petits i grans, homes i dones. Aquestes darreres dos dècades, però, la industrialització dels processos agrícoles s'ha emportat la cultura pagesa: les tasques són contractades als temporers, magrebins i subsaharians, en alguns casos en pèssimes condicions laborals i de vida, i els amos i familiars a penes van al tros: amb el 4x4 amunt i avall procuren la intendència del procés de treball, mentre que els caps de colla i capatassos s'encarreguen del treball a peu d'arbre.
Igualment ocorre a les centrals fruiteres: centenars de treballadores romaneses, vingudes de juny a octubre, amb horaris de treball de fins a catorze i quinze hores. Sí, sí, no és cap broma. No fa gaires dies m'explicaven d'un parell de joves del nostre país, a qui sa mare va voler fer-los-hi anar, a triar fruita, com ella havia fet al seu moment, trenta anys enrere. Les van despatxar al tercer dia: no podien resistir el ritme ni el temps de treball, no sé si legal al capdavall, però que les mateixes treballadores demanen per aprofitar l'estada. Els i les nostres joves ja són d'una altra pasta. Rebullida, que deia mon pare. D'altra banda, quan algunes d'aquestes treballadores forasteres conten què fa el marit allà al seu país mentre elles no paren, s'arriba a la conclusió que no tots els casos d'abusos estan tipificats encara.
No tot són, doncs, paisatges florals idíl·lics i dolços préssics, ni cantarella de l'aigua a les fasseres de reg, ni postes rogenques de sol. Enguany, un meu fill n'ha fet la campanya d'estiu, al tros. De collidor, en una tropa de 95 persones i mitja dotzena de màquines collidores (que tot i aquest nom no cullen pas soles, sinó que només carreguen collidors i palots): a les cinc del matí ja formaven, amb llum artificial muntada sobre l'estructura de la màquina i tela mosquitera de barret per cobrir-se la cara i evitar les picades dels mosquits durant el dia. Fins a 2/4 de tres de la tarda. Coneixeu la calorada abrusadora de migdia a les nostres comarques? Sabeu de la picassor que fa el borrissol dels préssics sobre la pell suada? No sé a qui caldria anomenar pagès: si a l'amo a l'ombra o al treballador al sol. En resum, un panorama gens bucòlic: aquesta és la realitat a la fruita avui.
A la inversa, aquest és un dels grans encerts de Simon: retratar un món ja desaparegut, aquell collir fruita de la nostra infantesa, també d'algun estiu de la seua segons que explica ella mateixa, quan anar al tros era un afer casolà, de subsistència familiar, de trets gairebé etnogràfics, encara pas obertament capitalista per totes bandes.
Sempre m'ha dolgut no haver-ne fet fotos d'aquells temps i d'aquelles tasques agrícoles, però llavors revelar no era barat, i ni en començar la jornada a punta de dia i encara menys a l'acabar-la no estàvem per delectances. La càmera de fer retratos, que deia la mare, només es tocava els dies de mudar, com el cotxe, sovint tapat amb un llançol al cobert o magatzem tota la setmana.
Gràcies, Carla, per posar imatges al nostre record,
al temps fugitiu de quan érem xiquets!
P.S. Afegeixo aquesta postil·la: la naturalitat buscada de la història per mitjà de paisatges autèntics i autors no professionals del país, es veu traïda en un moment concret: en les manifestacions dels pagesos. Per què? Doncs perquè s'hi han censurat les banderes, estelades o quadribarrades, sempre orgulloses i onejants al vent damunt les cabines en les marxes de tractors. Suposo que la mateixa directora no va poder oposar-se a l'autocensura que els catalans practiquem com a esport nacional. Fins quan?