1780-90 ca. Plànol de la muralla de Boters, Lleida.
«Plano de una porción de terreno en la inmediación de la Puerta de Boteros de la Plaza de Lérida en que se demuestra por donde se deve tomar y conducir el agua como también el paraxe, donde se recive el uso de los Quarteles dela universidad y Pilatos que se componen para aquartelar la guarnición» (BVD).
Plànol d'extramurs de Boters, en què s'hi veu una porció de la muralla, des de la porta de Boters (D) fins poc abans d'arribar a Sant Martí, amb la torre fortificada de la Concepció (E), que reforçava el mur en aquest angle. El plànol és d'origen militar (espanyol), del temps del governador Luís Blondel i s'hi indicava la conducció (H) prevista de l'aigua a la ciutat des de Pinyana, que s'obraria cap a 1789, any de la revolució (francesa).
1780-90 ca. Plànol de la muralla de Boters, Lleida.«Plano de una porción de terreno en la inmediación de la Puerta de Boteros de la Plaza de Lérida...» (BVD).
Vista completa del plànol amb els topants de Boters, els camins que n'eixien i la conducció d'aigua a la ciutat, en forma de sèquia per fora la muralla (F). Les grans rodones que s'hi dibuixen corresponen a les eres de batre que hi hagué en aquesta part del terme. Totes devien tindre un nom ben conegut, com ara l'era del cal Micaló, l'era del Roc, l'era de ca la Tonya, etc., que així eren conegudes les eres al poble d'Alcoletge. Els propietaris d'eres no eren pagesos qualssevol: eren propietaris reconeguts i amb tradició, gairebé amb característiques de terratinent, de casa pairal forta, vaja.
1780-90 ca. Plànol de la muralla de Boters, Lleida.
«Plano de una porción de terreno en la inmediación de la Puerta de Boteros de la Plaza de Lérida...» (BVD).
La sèquia de conducció d'aigua arribava a la muralla de boters, per a on entrava a la ciutat, fins a una primera caseta de distribució, a on naixia la conducció soterrada (C) que portava l'aigua fins al Convent dels Dominics, o sia, al Roser. Entremig, s'hi acabaria fent el gran dipòsit que en regularia la distribució, sembla que encara no previst en aquest plànol. La gran plaça de Boters (A) s'havia quedat sense edificacions des que el barri universitari fos arrasat pel rei (espanyol) Felip V en la seua dèria de convertir la Seu en Castell.
A tocar mateix de la porta de Boters (D) hi havia una antiga font o deu d'aigua (2). Per això mateix, allà al costat, fora muralla, s'hi construïren les basses per apagar la calç amb què es pintaven i revestien els edificis de la ciutat. Sembla que n'era temps de gran demanda: fins a quatre basses! Les pedres de calç s'hi barrejaven amb aigua, que les feia bullir i desfer. Quan era prou pastosa i havia deixat de fer xup-xup, ja podia fer-se anar, sempre amb cura, car el procés d'apagar la calç vivia, que se'n deia, podia provocar greus cremades.
1780-90 ca. Plànol de la muralla de Boters, Lleida.
«Plano de una porción de terreno en la inmediación de la Puerta de Boteros de la Plaza de Lérida...» (BVD).
Llegenda del mapa.
1780-90 ca. Plànol de la muralla de Boters, Lleida.
«Plano de una porción de terreno en la inmediación de la Puerta de Boteros de la Plaza de Lérida...» (BVD).
1780-90 ca. Plànol de la muralla de Boters, Lleida.
«Plano de una porción de terreno en la inmediación de la Puerta de Boteros de la Plaza de Lérida...» (BVD).
La conducció d'aigua fins a la ciutat era en força de petita sèquia o braçal (F), que cada uns quants centenars de metres tenia una basseta, que servia per netejar l'aigua per decantació de les impureses. Tot i que aleshores, sense granges, sense adobs, sense indústries i sense pantans, l'aigua de Pinyana era pura i directa del Pirineu.
1780-90 ca. Plànol de la muralla de Boters, Lleida.
«Plano de una porción de terreno en la inmediación de la Puerta de Boteros de la Plaza de Lérida...» (BVD).
El principal i més ampli camí que sortia de Boters cap a l'oest era el camí de Montsó. Aprox. en una d'aquestes bifurcacions, hi haurà segles després la Plaça Ricard Vinyes. Afores enllà, hi hagué el convent de Sant Hilari, que crec que és el que la creu vermella assenyala, fora de camí. Encara que, des de la Guerra dels Segadors el lloc havia quedat ben enrunat.
1780-90 ca. Plànol de la muralla de Boters, Lleida.
«Plano de una porción de terreno en la inmediación de la Puerta de Boteros de la Plaza de Lérida...» (BVD).
La conducció d'aigua havia de ser superada amb petits ponts quan creuava els diversos camins. Al punt G, hi ha la presa d'aigua de la sèquia de Pinyana, amb la gran corba que feia i que encara fa aprox. a tocar del pavelló d'Onze de Setembre amb Dr. Flèming.
A esquerra del mapa, una altra creu, aquesta potser realment una creu de terme (dibuixada dins el camí) ens assenyala un altre lloc sant, probablement l'antic convent i església de Sant Francesc, sempre extramurs i també fet malbé del tot a partir del darrer setge, fins aleshores, de la Guerra de Successió. Potser els edificis contornejats n'eren les runes encara reconeixibles. De Sant Francesc enllà, cap a la banda nord de la ciutat, s'arribava al Portal de la Magdalena tot baixant als peus del turó de la Seu.
El mapa militar ens mostra amb bona precisió la ubicació de les antigues eres de batre. Segurament que fora de plànol i en altres parts del terme n'hi hagué moltes altres. Però la quantitat de les que trobem extramurs de Boters ens indica que es tractava d'un lloc privilegiat. Perquè per tal de batre les garbes de blat a l'era calia que fes un cert vent moderat. En ple juliol lleidatà, calia, doncs, esperar l'arribada de la marinada, aprox. a les quatre de la tarda (hora d'abans, les sis d'hora actual): «A les quatre, agafa el ruc i ves a batre», assegurava la dita tradicional. Aquesta esplanada extramurs de Boters era la part més alta de la ciutat i és plausible que fos un dels punts més ventejats del terme, i a prop de la ciutat, per recollir el gra en sacs i endur-se'ls cap a casa, que hom no podia deixar a mercè dels lladres en els petits masets que sovint hi havia. O simplement, no eren prou importants perquè el dibuixant les hi pintés, al plànol. Tampoc els pallers característics amb què s'apilava la palla per guardar-la per a l'hivern, per als corrals de gallines, conills, vaqueries, estables i corralines de tocinos (tossinos, tambe al DCVB) que hi hagué per tota la ciutat.
Aquestes eres devien començar a desaparèixer a partir de l'obertura de les muralles, al 1860. A poc a poc, l'obertura de nous carrers i la construcció de noves cases degué fer-les desaparèixer durant el primer terç del segle XX. Si en restà alguna, el darrer terç del segle se les emportà.
(Foto internet, Sant Cugat).
Era de batre amb un paller al darrere.
1780-90 ca. Plànol de la muralla de Boters, Lleida.
«Plano de una porción de terreno en la inmediación de la Puerta de Boteros de la Plaza de Lérida...» (BVD).
Detall de les eres de batre, extramurs de Boters. I és que encara que avui, i des de la imparable explosió urbanística i demogràfica dels 60 i 70 fins a aquest començament de segle XXI, els lleidatans-es no volen saber-ne res de res, del passat pagès de la ciutat, aquesta n'és la realitat. La pagesia lleidatana (el que en queda, convertit en empresariat agrícola) sobreviu amb penes i treballs (per la pressió urbana, pas pels rendiments, tot i que la tradició mana de plorar sempre), en la reserva indígena de les diverses partides de l'Horta i dels petits pobles de la plana.
Ara que s'han posat de moda les caminades i entrenaments de gent que va a córrer els camins de l'horta tornen a ser redescoberts, però sense gaire interès en què s'hi fa als trossos i bancals. A escala local, la gent de Lleida ha fet i fa igual amb l'horta i la pagesia, que Barcelona ha fet amb el país: usar-lo i ignorar-lo. Anys enrere la fira de Sant Miquel, potser ens feia de recordatori del passat durant uns dies a finals de setembre. Potser també l'Aplec del Caragol, sobretot en els anys polsosos del xoperal. Tanmateix, no crec que actualment gaires dels milers i milers d'assistents ho entenguin així: fem l'aplec com una simple festa grossa, sense fonaments ni passat, com si a l'Oktoberfest els bavaresos només hi anessin per la cervesa i els bratswurts i s'oblidessin de la identitat cultural i tradicional. Potser millor això que res.
Resumint-ho gràficament, fa temps que crec que un cop fet el monument als pagesos, al passeig de Ronda, els lleidatans van alliberar-se d'aquell passat de tuf de terròs que els recordava d'on venim, en un dels gestos de provincianisme més atàvics, tronats i arquetípics. Ei, passa pas res, segur que m'erro.