[2178] D'Agramunt, la soldana del Sió, 1931

1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La majestuosa i porxada plaça de l'Església agramuntina.

1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La pàgina dedicada.

1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Poema d'advocació a la Marededeu del Socós, de Joan Viladot Puig, imatge trobada a la voreta del Sió, segons la tradició, molt del gust dels conservadors lectors del diari barceloní.

L'article celebra la transformació de la vila a partir dels anys 20 del segle XX, mentre rememora un poble, més aturat que els pobles veïns, d'anys enrere, amb la curiosa anècdota del tablao flamenc del Cafè del Salou en els dies de fira. La fundació del Sindicat Agrícola marcà un punt d'inflexió en el progrés comunitari: «el pagès s'ha desvetllat, el menestral s'ha despertat, el comerciant no dorm, Agramunt viu l'hora de civilització de ple segle XX».

1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Els anuncis ens remeten a la tradició xocolatera i torronera de la vila. I al cafè saló de Ramon Torra sembla que hi havia un cinema estable, probablement de cinema mut durant els anys vint. Les pel·lícules sonores tot just començaven a arribar en aquells inicis d'anys trenta.

1931. Agramunt, l'Urgell.

«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).

L'antiga farmàcia Viladot hi publicà una mena de panòplia propagandística per a la promoció del seu producte estrella, l'Agrol, per a la conservació dels vins.

La transformació de la vila era evident quan hom podia «contemplar com el terreny de verdura del jaç de la soldana del Sió ha estat envaït per fàbriques i tallers». De la vergonya i complex dels anys passats, els agramuntins passaren a enorgullir-se de la vila. 

Un article de Ramon Viladot Benet recull la història de la fundació d'«una societat a l'objecte de proporcionar als fills o parents del socis, una quantitat amb què poguessin lliurar-se del servei personal a l'exèrcit». Se'n digué Sociedad Agrimontense para el Ausilio Mutuo en el Servicio de Quintas, nada al 21 d'abril de 1854, i aprovada pel governador provincial (espanyol) tres anys després. S'hi explica com eren els pagaments dels joves que no volien anar a fer el soldat: «Resultava d'això que un jove, quan entrava en sorteig, havia pagat en conjunt la quantitat de 362,50 pta, gens menyspreable per al segle dinovè, més assequible sempre al fills de les famílies benestants que als de les famílies més justetes. La redempció del servei militar a l'exèrcit (espanyol) valia 1.500 pta. i, segons l'article  que explica amb detall el procediment, cada any s'aconseguia de redimir tots els associats que havien de ser cridats a files. La quota es podia pagar també després dels vint anys, data del servei, cosa que obria la porta a gairebé tot el jovent d'Agramunt per lliurar-se'n, de manera que «resultava quasi estrany que un jove d'aquesta vila hagués d'anar a servir a l'exèrcit». 

La societat s'hagué de dissoldre quan al 1873 i 1874 per atendre la Guerra Carlina, els joves de 20 i de 19 i tot foren obligats a incorporar-se als rengles reialistes: «la Societat no tingué força per a resistir tan grossos contratemps i morí».

1931. Agramunt, l'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
«Sembla el carro de la Sàubia» (sàlvia) era una típica frase feta local, que s'emprava per ponderar la bellesa de les noies agramuntines. Derivava del carro que pel Corpus cada barri de la vila preparava amb enramades, ramells i flors de tota mena per acudir a la processó que durant la vuitada prèvia es feia des de cadascuna de les quatre parts del poble, que s'anomenaven de Sant Joan, del Castell, de la Plaça i de Sió.

El programa de la festa major d'aquell any posa de manifest el gust per la sarsuela, tan típic de la primera meitat del segle XX entre totes les capes socials, sempre en castellà segons la diglòssia imperant al moment (com ara, potser més parcialment). Els concerts i les ballades de sardanes hi tenien també bon espai. La vila disposava l'orquestra pròpia, La Principal d'Agramunt.

La vila disposava de més d'un centenar de telèfons, segons comprovem a l'anunci de «Mundi, La Industrial Agramuntense», fàbrica de teixits de cotó, jute, cànem, per a «toldos i velàmens».

[621] L'Urgell, del rec al secà