 |
| 2020. Serra de Mestral. La primera sortideta postconfitamenta. Una preciosa matinal tombant per la Serra de Mestral, entre mar i muntanya, entre flors i floretes. A ple maig, tot és florit, des de la ginestera fins a les més insignificants plantetes. Sí, que signifiquen: esclat, represa, empenta, goig i alegrança. Durant aquestes darreres setmanes m'he sorprès de com tots plegats hem cregut com a ramadets. Dels carrers sempre seran nostres a casa nostra, tancadets. Sense ni dir piu, però sotjant el veí a cada instant, foragitant propietaris (no turistes) com a empestats dels pobles de costa o muntanya, exigint obediència cega per raons supremes de salut... mentre fèiem veure que les residències de padrins no estaven pas tan malament... Després de manis immenses i un referèndum inclòs, hem donat per bo un Estat (espanyol) d'alarma, amb la militarada i tot cada dia a la tele, el nostre MH President pidolant cada setmana al Presidente del Gobierno, i Honorables Consellers canviant vergonyosament de llengua a les rodes de premsa a les preguntes d'algun periodista. I aquí ho deixo... Qui ens ha vist i qui ens veu... És el país que tenim, que hem fet. De vegades, sí, «com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà», però com el poeta ací restarem, trepitjant tan fortament com puguem cada pam d'aquesta terra que ens va parir, oi? |
