[2124] «El gos dels Baskerville» teatral de 1908

1908. «El Gos dels Baskerville, drama en quatre actes», de Silvano D'Arborio,
 trad. de Salvador Vilaregut, Teatre Principal BCN.
«Cu-cut!», núm. 341, de 26 de novembre (ARCA).
Acudit del setmanari satíric barceloní, en què es ridiculitza els mals actors dels escenaris en aquells temps.

1908. «El Gos dels Baskerville, drama en quatre actes», de Silvano D'Arborio, trad. de Salvador Vilaregut, Teatre Principal BCN.
L'estrena de l'adaptació teatral de l'obra de Sir Arthur C. Doyle, que l'havia anat publicant en fulletó entre 1901 i 1902. Fou la novel·la de la represa de les aventures del carismàtic detectiu, després d'uns anys de negativa de l'autor a continuar-ne escrivint. La pressió popular, i probablement ses necessitats econòmiques, el forçaren a rependre'l. Només quatre anys més tard, i al rebuf de l'èxit que aquella mateixa primavera havia tingut l'estrena a la nostra capital de El detectiu Sherlock Holmes, de Gillette, en traducció de la versió francesa de Pierre Decourcelle, ara la companyia del Teatre Principal de les Rambles barcelonines, s'hi atrevia amb una adaptació dirigida pel mateix actor principal, Enric Giménez, que ja havia encarnat el paper del Sherlock dalt de l'escenari en aquella altra primera ocasió. S'hi va adaptar una versió de Silvano d'Arborio, i també n'hi hagué una versió alemanya de l'obra amb molt d'èxit allà que fins i tot feu que el Kàiser Guillem II anés a veure-la a Bonn des de Berlín, és del 1907.

1908. «El Gos dels Baskerville, drama en quatre actes», de Silvano D'Arborio, trad. de Salvador Vilaregut, Teatre Principal BCN.
(«The Arthur Conan Doyle Encyclopedia»).
Meravelloses imatges de la representació de l'obra, amb aquella gran desplegamenta de decorats propi del teatre d'aquells temps. Hi veiem extraordinaris salons de la mansió i els rocs dels Dartmoors de Devonshire, allà on s'amagava el temut ca. 

1910. «El Gos dels Baskerville, drama en quatre actes»,
de Silvano D'Arborio, trad. de Salvador Vilaregut.
«Biblioteca de Joventut Teatral», 15 (Archive).
A banda de Salvador Vilaregut, hi figuraven dos traductors més, amb la molt elqüent i alhora senzilla expressió d'«arreglada al català». Aquesta col·lecció teatral fou publicada per Josep Agustí de la «Llibreria científic-literària» del carrer d'Elisabets, 4 de Barcelona, el carrer de l'antic convent de Santa Isabel.

1910. «El Gos dels Baskerville, drama en quatre actes»,
de Silvano D'Arborio, trad. de Salvador Vilaregut.
«Biblioteca de Joventut Teatral», 15 (Archive).
Al repartiment, a més dels primers actor (Enric Giménez) i actriu (Maria Morera), hi figurava la jove Xirgu, de vints anys.

1910. «El Gos dels Baskerville, drama en quatre actes»,
de Silvano D'Arborio, trad. de Salvador Vilaregut.
«Biblioteca de Joventut Teatral», 15 (Archive).
Encara amb ortografia prefabriana, que no arribaria fins al 1913, però ja amb molt bon criteri ortogràfic i gramatical. Fa de molt bon llegir, i la podeu trobar sencera a l'enllaç que donem.

1910. «El Gos dels Baskerville, drama en quatre actes»,
de Silvano D'Arborio, trad. de Salvador Vilaregut.
«Biblioteca de Joventut Teatral», 15 (Archive).
Sembla que en aquell tombant del primer al segon decenni de segle XX, l'interès per la literatura detectivesca era ben viu al nostre país. Sherlock Holmes a banda, també s'havia acabat de publicar a la mateixa col·lecció una traducció (també de Salvador Vilaregut) d'una comèdia en quatre actes sobre Arseni Lupin, l'elegant lladregot de guant blanc creat per Maurice Leblanc, i del qual n'havien estat publicades a França quatre o cinc novel·les des de la primera de 1905. 

«VILAREGUT I MARTÍ, Salvador (Barcelona, 1872-1937).  

«Dramaturg i pe­rio­­­­­­dista. Lli­­­cen­ciat en dret, compaginà l’exercici de les lleis amb la seva vocació li­te­­rària. Es for­­­mà en els ambients modernistes de la Barcelona del tombant de segle i col·la­bo­rà en di­ver­ses iniciatives cul­tu­rals i en múl­ti­ples publicacions pe­riò­diques com ara La Re­­­­nai­xen­­ça, Pèl i Ploma, L’Avenç, Estil, De Tots Colors, Teatràlia, El Poble Català i Jo­ven­tut, revista que fundà juntament amb altres intel·lectuals el 1900 i en la qual publi­cà algunes tra­duc­cions. Fou mantenidor dels Jocs Flo­rals de Bar­ce­­lona el 1901 i el 1902, i un dels im­­pul­sors, el 1901, de l’As­so­­­cia­­ció Wag­­ne­riana, des d’on con­tri­buí a la tas­ca de di­fu­sió tant de l’obra del com­po­si­­tor alemany com de la del dramaturg an­glès William Shakespeare.  

«El 1898 participà en la creació del Tea­tre Ín­tim d’Adrià Gual­, en què des­plegà bona part de la seva ac­ti­vitat com a autor teatral i traductor, a més d’intervenir com a actor en al­guns mun­tat­ges. Quant a la producció ori­gi­nal, cal es­­mentar els qua­dres dramàtics La nit dels reis i Lo barco blanc, el dra­­ma L’a­ni­ver­sa­ri, la co­mè­dia Mirar per casa —es­cri­ta en col·laboració amb Ale­xan­dre P. Ma­ristany— i una re­fun­di­ció i adap­ta­ció de La pas­­sió i mort de Nostre Se­nyor Jesucrist de fra An­toni de Sant Jeroni. Imbuït dels ideals de ca­ta­la­nis­­­me i de pro­­grés so­cial dels mo­vi­ments cultu­rals de l’è­po­ca, perse­guia la re­ge­ne­ració de la so­cie­tat a tra­vés de la li­te­ra­tu­ra i veia en la tra­­duc­ció una via per a acostar Ca­ta­lu­nya a Eu­ropa.

«Tant des del Teatre Ín­­tim com des de Joventut, Vi­la­re­­gut bre­ga­va per mo­­­der­nit­zar la cul­tura cata­lana im­pul­sant la represen­­tació i la pu­blica­ció d’obres autòctones i es­tran­­geres i treballant in­can­­sa­­blement per di­­­vul­­ga­r el teatre d’al­tres països, per tal com aquest gè­nere, asse­quible al gran públic, era es­pe­cial­­ment ido­ni per a po­pu­la­ritzar au­tors clàssics i con­tem­po­ra­nis. Així, doncs, po­sà en ca­talà pe­ces ale­manyes, an­gleses, fran­­ce­ses, gregues i italia­nes dels estils més di­­versos: des de Shakespeare, Molière o Eu­rí­pi­des fins a dra­ma­­turgs de l’avantguarda li­terà­­ria —Ga­briele D’Annunzio, Gerhart Hauptmann, Alfred de Musset, Luigi Pirandello—, pas­sant pel vodevil —Gaston Ar­mand de Caillavet, Robert de Flers, Eugène Labiche, Henri Kéroul, Albert Barré, Maurice Hennequin, Georges Mitchell, Maurice Donnay i Paul Gavault, entre d’altres—, el gran gui­nyol —André de Lorde i Alfred Masson-Forestier—, el melodrama o el gè­nere po­licíac —Silvano d’Arborio, William Gillette, Pierre Decourcelle i Michael Morton. Això no obstant, la incorporació d’aquests autors sovint passava per una adaptació tant a la realitat catalana com a la conservadora moral burgesa i al gust pel melodrama que imperava entre el gran públic de l’època. Vilaregut tre­­­ballà sovint amb col·laboradors, com Ale­xan­dre P. Ma­­­ris­tany, Joaquim Montaner­, An­­toni Ribera­, Jo­sep M. Jordà­, Josep M. Ca­ru­lla, Ra­fel Es­­trada, Lluís Via­ i Josep Oriol Mar­tí­.

«Inclinat a les adap­­­ta­cions i als ar­ran­jaments, el 1928 i el 1929 con­­­vertí Measure for Measure i Much Ado About Nothing en La novícia de Santa Clara i en Com més petita és la nou…, res­pec­ti­va­ment. Ra­mon Esquerra­ observa que aquestes pe­ces, en les quals l’ac­­ció de l’original havia estat tras­lladada a la Ca­ta­lunya del 1860, en l’una, i al temps de Fe­lip IV, en l’altra, «són més obra de l’a­­daptador que de Shakespeare, que sols en donà la idea». Ja el 1907, Vila­re­gut apun­ta­va quina era la se­va concepció de la tra­duc­ció en la nota in­tro­duc­tòria a Julius Cèsar, en què con­fes­sa­va que a l’hora d’en­ca­rar-se a a­que­lla obra mestra havia pro­curat «ar­ri­bar a l’à­ni­ma de la ma­teixa», i no pas cercar «la cor­res­­pon­dèn­cia jus­ta de mots, que sol donar, a nostre hu­­mil entendre, unes tra­duc­­cions fre­­des, en­car­ca­ra­des i man­ca­des de tota ànima i de tot braó»; i hi afegia: «Hem traduït el fons, no la forma; hem traduït les idees, no les pa­raules». Com que eren destinades a l’escena, nom­bro­ses traduccions seves han ro­màs inèdites —d’altres fo­ren publicades molt des­prés d‘es­­trenar-se—, entre les quals es troben versions d’Ale­­xandre Bisson, Fernand Wicheler i Frantz Fonson, Jacinto Be­navente, Enrique García Álvarez i Pedro Muñoz Seca, Luigi Pirandello, Alfred Savoir, Charles Foley, Georges Feydeau i René Peter. La majoria —tam­bé algunes en es­­pa­nyol— es con­ser­ven manuscrites a la biblioteca de l’Institut del Teatre i al Fons Rull de la Biblio­teca de Ca­­ta­lu­nya. [Judit Fontcuberta] (visat.cat)

1908. «El Gos dels Baskerville, drama en quatre actes», de Silvano D'Arborio, trad. de Salvador Vilaregut, Teatre Principal BCN.
«De tots colors: revista popular», núm.48, de 27 de novembre (ARCA).
Crítica periodística a l'estrena de l'obra, que agrada al públic i és un encert per al productor. Estrenada al dissabte 21 de novembre, hi trobem un Holmes casat, «més fera terrible que de solter i ni li duen les calces... ell no bada ni dorm ni s'encanta en el repòs de la llar». El gos és tan fantàstic «que ni arriba a sortir en escena... Però aixís i tot, commou, esglaia i distreu per espai de tres a quatre hores seguides». Una senyora obra, doncs, de durada considerable, pròpia de l'època. Gran elogi dels actors, «que interpreten l'obra divinament». S'hi reconeix l'afecció del públic barceloní a les obres detectivesques i, especialment, les sherlockianes, en referència a l'obra estrenada a la primavera d'aquell any, El detectiu Sherlock Holmes (tot i que s'hi diu que fou l'any passat).

1908. «El Gos dels Baskerville, drama en quatre actes», de Silvano D'Arborio, trad. de Salvador Vilaregut, Teatre Principal BCN.
«De tots colors: revista popular», núm.33, de 14 d'agost (ARCA).
Amb la lectura de la traducció ja se n'endevinava que l'obra serà un exitàs quan s'estreni al Teatre Principal... a l'octubre vinent», finalment novembre. S'hi elogia «un gran coneixement escènic i una extremada pulcritud» del traductor.

[2123] Lo detectiu Jep-Roc Homs (Sherlock Holmes) teatral de 1908