20200211

[2087] Flaixos d'abans de Llardecans, més

1940. Llardecans (el Segrià).
Les velles matrícules dels carros, aquesta d'aquell any trist i malaurat en la petita història de cadascú i per a la Història del país. 

1940. Llardecans (el Segrià).
Recordatori de l'entronització, just acabada la guerra, de la imatge de la Marededéu de Loreto al temple propi de què disposava des del segle XVIII. Potser guardada i custodiada durant els anys republicans per aquests veïns. La postguerra, plena de nacionalcatolicismo feixista (espanyol), i que també ens va partir als catalans com a poble. 
Anys 1960-70. Llardecans (el Segrià).
Els carrers sense asfaltar, les antigues portalades rodones, els pedrissos per pendre-hi la fresca als vespres, els antics balcons de ferro, els carrers sense alinear... i un Sis-cents. El poble, i tots els pobles, estaven a punt per canviar: asfaltat, cases noves de dalt a baix, pedrissos fora...  De ben segur que hi vam guanyar benestar, però potser hi vam perdre una forma de vida.
Anys 1960-70. Llardecans (el Segrià).
Les antigues i magnífiques portalades tradicionals de mig punt, amb el padrí, caliquenyo als llavis, boina americana i pantalons de vellut, potser espardenyes i tot. Com si veiés el meu!
1920 ca. Llardecans (el Segrià).
Una antiga placa de vidre amb el retrat d'una colleta de xiquets al peu de la creu termenal de ferro que feia de font, abans de la reposició cap als anys 30 de l'original de pedra, que es trobava museïtzada.  
1920 ca. Llardecans (el Segrià).
Postal acolorida de l'altar major de Santa Maria de l'església parroquial, probablement cremat durant la revolució del 36. No tothom s'hi podia pagar un banc, algunes cases només hi tenien cadira o reclinatori. A l'església, durant molts segles, sempre s'hi havia estat dempeus, només els senyors s'hi asseien en bancs propis. L'altar és preconciliar, de cara a la imatge sagrada i d'esquena als fidels. El mossèn només es girava de cara quan s'havia de fer el sermó, per a la qual cosa es dirigia a dalt del púlpit, en clara posició de dominació i superioritat, d'alçada i, per extensió, moral. O almenys això era el que s'hi buscava. Crec que actualment la trona ja no hi és.
1920 ca. Llardecans (el Segrià).
La mateixa imatge, en blanc i negre. En desconec el fotògraf.
1920 ca. Llardecans (el Segrià).
Dos vistes de la portalada abarrocada de l'església de Santa Maria o de l'Assumpció.
1920 ca. Llardecans (el Segrià).
La font de la creu de ferro moderna, que substituïa l'antiga creu de terme, fins que fou restaurada i reposada. Al darrere, l'església de Loreto. 
1974. Llardecans (el Segrià).
Un programa de festa major de les acaballes del franquisme, quan els aires musicals i de la societat en general ja començaven a canviar.
1974. Llardecans (el Segrià).
Bàsicament, misses i ball. Juntament amb el futbol, els tres espectacles de masses d'aquells temps. 

1986. Llardecans (el Segrià).
L'escut del ca i que s'ha conservat en el segell actual i oficial de la població. Sembla que la primera menció de l'explicació etimològica del topònim es troba a l'obra 
Relación del viaje hecho por Felipe II, en 1585, a Zaragoza, Barcelona y Valencia, escrita por Henrique Cock, notario apostólico y archero de la guardia del Cuerpo Real, y publicada de real orden, edició d'Alfredo Morel-Fatio i Antonio Rodríguez Villa, Madrid, 1876.
en què s'hi escrivia, com repetiria Madoz al seu Diccionario de 1845, «el significado del nombre de este pueblo equivale a ladrido de perros», cosa que sobretot retrata l'analfabetisme dels autors respecte de la nostra llengua i cultural. 


a