 |
| 1983. Joan Perucho, «Les Històries Naturals». Col·lecció «El Cangur», núm. 69, Ed. 62. L'edició del Cangur fou la meua edició. Jo vaig arribar ja grandet a aquesta obra i, retombs de la vida, hi vaig arribar després d'Alvaro Cunqueiro, d'As crónicas do sochantre, que tenia la Revolució Francesa de fons de les històries de fantasmes del xantre de la petita Bretanya. Jo llavors vivia més en el món dels trobadors i de les campanyes amoroses de Tirant a Constantinoble, de les bèsties lul·lianes i dels somnis de Desclot, dels amors marquians... El racionalisme d'Antoni de Montpalau, la carlinada, l'Onofre de Dip..., igual que el xantre Charles i tot l'estol fantasmagòric que se l'emportà perquè els amenitzés l'enterrament, em van causar una sensació agredolça: m'agradaven per la idea i la intenció narratives, però no connectaven amb la pregona conversió del meu imaginari amb el món medievalesc. No fou fins alguns anys més tard, quan vaig haver de retornar-hi com a profe, que vaig sorpendre'm de mi mateix, en bon'hora! Com era possible no haver degustat abans aquella mel narrativa, tan dolça en sa simplicitat, tan diversa en sos components, tan suggerent en els referents! D'aleshores ençà, ja no l'he abandonada mai més. Ara que aviat farà 60 anys de la primera edició de 1960, m'ha plagut retornar a revisitar-la. Una de les novel·les nostres més traduïda, a gairebé una trentena de llengües, de l'anglès a l'alemany, del francès al xinès i tot. Dagoll Dagom hi va donar tombs per fer-ne la versió teatral, com acabaven de fer amb Calders, però la intenció no va quallar malauradament. I no cal dir que encara no en tenim ni sèrie ni pel·li, embadocat com tenim el sector audiovisual nacional en la fàtua postmodernitat endogàmica barcelonina. |
 |
| 1961. Joan Perucho, «Les Històries Naturals». Revista «Destino», núm. 1227, d'11 de febrer (ARCA). Una de les primeres referències periodístiques de l'autor a l'obra, en què afirmava que mirava de parlar de l'home de 1840 amb la sensibilitat de 1960 i negava l'etiqueta d'escapista a aquest enfocament literari. O sia, també ens parlava, però amb metàfora històrica, del present, llavors tan obscurantista com en els temps de l'Antoni de Montpalau. La realitat podia ésser derrotada pel misteri, l'amor, la poesia, la voluntat. La història nasqué al tren. Reconeix l'autor que en passar per Falset un viatger li explicà que eren prop de Pratdip, que havia sigut un poble freqüentat de llops, però que el Dip n'era el veritable senyor, que aterria a tota ànima vivent. En Dip fora un mot d'ascendència aràbiga que identificaria una mena de xacal, un animal que acut a l'olor de la sang. D'allà fins al vampir, a la inspiració de l'autor només li quedà un pas. |
 |
| 1960. Joan Perucho, «Les Històries Naturals». Portada de la primera edició de Destino. |
 |
| 1961. Joan Perucho, «Les Històries Naturals», «Una història de vampiros», Joan Fuster. Revista «Destino», núm. 1229, de 25 de febrer (ARCA). Senzillament una història de vampirs, o no tan senzillament. L'explotació del mite del xucla-sang es feia des de l'humor i la fantasia, «la única válida y la única eficaz», cosa que convertia l'obra «en un estricto juego de ingenio». El contrast entre el racionalisme i el mite fa un còctel molt especial, que dona el caràcter definitiu i propi a l'obra: «el 'ambiente' íntegro del relato tiene esta consistencia singular: conversaciones, personajes y peripecias se desarrollan en un contrapunto ponderado de malicia y evocación». Fuster dixit. I afegia que potser aquella barreja de novel·la històrica i ficció humorística no s'adeia amb el moment present de la literatura catalana, però que calia reconèixer-ne la mestria i les delícies. En aquells temps de dictadura (espanyola) en què tot havia de ser engagé pel dret i pel revés, ningú va veure la fina subtilesa del Cafè de 'la Llibertat' gracienc. En el món del realisme patètic (en el sentit propi del terme) en què vivien la cultura i literatura catalanes, calia disparar amb sal gruixuda. L'analogia social de la lluita de dos bàndols, de la lluita del bé contra el mal, aquelles referències tan culturalistes i llunyanes en la història, gens pràctiques ni practicants, no podien inspirar ni encoratjar l'esencial resistència que hom portava entre mans. |
 |
| 1960. Joan Perucho, «Les Històries Naturals». La vila de Gràcia, enllà de les muralles barcelonines, «menestrala i progressista... baluard inexpugnable de la llibertat». Després de dinar a 'Cal Perdiu', la masia pairal dels Montpalau, la novel·la ens porta al cafè gracienc de 'La Llibertat': «Pensada, dita, somiada, mastegada, eructada i beguda, aquesta damisel·la transitava, funàmbula, per damunt de les testes dels clients. Somreia i saludava. Amb una mà delicada escrivia graciosament el seu nom de to pompós, singularment heroic: La Llibertat». Allà mateix, en aquell temple del progrés, el nostre protagonista viurà en pròpia pell la ira de les forces reaccionàries. |
 |
| Joan Perucho, «Les Històries Naturals». Diverses portades de les reedicions d'Edicions 62. |
 |
| 1960. Joan Perucho, «Les Històries Naturals». Les quatre parts de la història fantàstica en periple arreu del país. |
 |
| 1968. Joan Perucho, «Les Històries Naturals», «Entre magias, erotismos y gastronomías», Baltasar Porcel. Revista «Destino», núm. 1606, de 13 de juliol (ARCA). Entrevista a la casa barcelonina de l'escriptor, on li confessa que la realitat com a objecte artístic no és de son interès i per no avorrir-se, fabula, segons ell igual que els estudiants de París que aquell any lluitaven contra l'avorriment de la civilització industrial. Hi defensa el treball literari que, amb independència del tema tractat, ha de ser present a totes les obres: 'Es pot escriure sobre la vulgaritat, però mai d'una manera vulgar'. |
 |
| 1968. Joan Perucho, «Les Històries Naturals», «Entre magias, erotismos y gastronomías», Baltasar Porcel. Revista «Destino», núm. 1606, de 13 de juliol (ARCA). Perucho explica com s'interessa per l'erotisme, 'una cosa mental que només existeix quan hi ha la sensació de transgredir una norma, sia jurídica o moral'. Per això, conclou, els més grans 'eròtics' són els catòlics, perquè tenen la consciència del pecat. Hi acaba raonant també l'erotisme 'diabòlic' de la minifaldilla, llavors de moda recent, que 'crea en el subconscient de l'home la impressió que va amb una menor'... L'entrevista acaba immersa en apunts gastronòmics, i amb un últim paràgraf que explica la interpretació del paper de la dona de part de l'autor, segons la qual 'la dona existeix només en funció de l'home' i ho raona perquè, segons ell, 'la dona viu per agradar l'home, aquí i en tots els països del món', amb exemples inclosos. Diríeu que potser encara continuem en aquesta fase històrica o que comencem a deixar-la enrere? |
 |
| 1970. Joan Perucho, «Les Històries Naturals», Revista «Destino», núm. 1712, de 25 de juliol (ARCA). Perucho recorda que en començar sa carrera literària, al 1957, ho fes en paral·lel a la d'Alvaro Cunqueiro en les lletres gallegues, sense conèixer-se, per estricta casualitat, i afirma que 'la sola diferència amb Cunquerio és l'embolcall, el seu més barroc, més treballat'. En aquells anys era considerat un escriptor escapista, reaccionari i de dretes, per tal com la literatura que feia era més de trobar ric que no pas de sirventès, per entendre'ns. Passats els anys, aguanta tant o més bé, per literària, que no pas altres obres més arrapades a l'estricta realitat social i política, greu i severa, d'aquella època. L'autor exposa com no considera que ses novel·les siguin tan fantàstiques, perquè no tot hi és inventat. Sinó que seguint el fil d'un moment històric, 'sense que el lector se n'adoni', els dona un gir inesperat del que hagués pogut passar i no va ser, com quan a 'Les històries naturals' fa que el general Cabrera emmalalteixi per la mossegada del Dip, quan de veritat estigué malalt d'anèmia. |
 |
| 1974. Joan Perucho, «Les Històries Naturals», «La fabulaciones de Joan Perucho», Pere Gimferrer. Revista «Destino», núm. 1905, de 6 d'abril (ARCA). Segons el poeta i crític, les dos grans novel·les peruchianes, 'Llibre de Cavalleries' (1957) i 'Les històries naturals' (1960) són dos de les grans novel·les catalanes de postguerra, complementades per les 'Històries apòcrifes' (1974), volum que reuní bona part dels contes i històries breus de l'autor. Aquelles primeres aparegueren en un moment poc favorable a la literatura de pura imaginació i, per això mateix, no obtingueren el favor dels incipients cenacles literaris catalans, que feien la viu-viu en aquella segona meitat de la segons dictadura (espanyola) del segle XX. El gran encert de novel·les i contes 'meravellosos', o sia, d'arrel fantàstica, màgica i fabulatòria, és que tots s'arrelen dins la tradició històrica del país, i configuren un divertimento, refinat i civilitzat, digne de les literatures més evolucionades. Tot un 'arabesc, un brillantíssim joc de saló', que s'escapà, com l'obra d'altres (bons) novel·listes del moment, de l'estancament en un realisme primari, fenomen repetitiu i esterilitzador que patien les lletres catalanes del moment. |
 |
| 1976. Joan Perucho, «Les Històries Naturals», «Los caminos de la fabulación», Pere Gimferrer. Revista «Destino», núm. 2020, de 17 de juny (ARCA). Reflexiona Gimferrer sobre com l'obra de Perucho i Sarsanedas, homes tots dos de la mateixa generació que patí el flagell de la guerra com a adolescents i, de nou, el flagell de la postguerra com a adults, formava una illa dins la nostra literatura, molt lligada al desgraciat moment col·lectiu viscut i que decantà, de forma inevitable, la literatura cap al realisme històric. Aquell parell de novel·les iniciàtiques de Perucho són considerades pel crític com les obres fundacionals d'una possible novel·la fantàstica nacional, tot i ésser no gaire ben rebudes en el moment de sa publicació, i li demana el retorn a la creació narrativa llarga, pas que l'autor farà amb 'Les aventures del cavaller Kosmas' (1981). |