20191024

[2042] Les Borges de postguerra

1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Vista de l'església i del campanar des de l'antic carrer de dalt del castell. 
Aquarel·la de l'artista local Alfons Iglésies, que havia tingut certa celeritat en els cercles noucentistes barcelonins d'abans de la guerra, i que des del final de la contesa se n'havia tornat a viure al poble nadiu. 
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Portada del programa de la festa major del poble en aquella primera dura dècada de postguerra sota el jou del feixisme (espanyol), un cop perduda la guerra. En l'obligatori, forçós i imposat castellà, perquè calia «hablar en cristiano».

1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
El règim dictatorial (espanyol), que s'autodefinia com a nacionalcatolicista, destacava a la primera pàgina del programa de festes les misses de cada dia, amb tota sa retrògrada parafernàlia. La gran atracció del primer dia foren dos pel·lis en tecnicolor, la gran novetat del cinema en aquella trista i grisa època.
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
La publicitat solia pagar els prospectes de propaganda que es repartien a les cases. Al Terrall, sardanes i «selecto concierto», a dins del cafè, i després a fora, «concierto sinfónico». O l'un o l'altre, de música sacra i de sarsueles. Futbol que no hi falti.

Els balls es feien a l'envelat, castellanitzat com a «entoldado», i més cinema i fins i tot «divertida función» de circ. L'assistència als actes era tan general, que sovint hi havia diverses funcions. Així també la gent podia combinar-se les hores. 
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Com que a la mateixa hora sovint hi havia diverses projeccions o balls, doncs se solien repetir en el programa de l'endemà. De ben segur que d'un dia per l'altre tothom comentava com havia anat per aquí i per allà i despertava expectatives, i la canalla devien voltar d'un lloc a l'altra sens parar, com encara fèiem quan érem petits als pobles. 

L'anunci a tota pàgina del restaurant «Español» de Lleida, que donava als carrers Sant Antoni per dalt i Blondel per baix, per a on llavors passava la carretera nacional, i a prop de la parada d'autobusos del Banc d'Espanya, que sembla que era destinació freqüent dels borgencs!
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Les cucanyes infantils apareixen en el programa del quart dia de festa major, i també «las tradicionales carreras de cintas a caballo en el circuito exterior del Terrall». Focs japonesos o d'artifici de petit format just a l'hora foscant, mentre que els grans es farien a les 11 de la nit, incloent-hi focs aquàtics des de les basses del Terrall.  

I la revista. No podia faltar la revista, és a dir, la comèdia musical teatral, gènere tan celebrat en aquells temps i durant tota la inacabable postguerra. 

Un altre dia més, el cinquè. El cansament devia fer-se ja notar entre els borgencs. A més, la festa major a la primera setmana de setembre encara proveïa tardes tòrrides i vespres xafogosos, fins que una mica de marinada començava a assuaujar l'ambient encara de ple estiu. Curses atlètiques i ciclistes, al circuit del Terrall, on si no? I un dels grans clàssics del Hollywood d'aquells temps, una de l'oest, el Ford Apache del director John Ford i dels grans actors John Wayne i henry Fonda.
1949. Les Borges Blanques (les Garrigues).
Arribat l'últim dia, repetició a diverses hores de molts dels programes i balls dels dies anteriors. En aquells temps, els desplaçaments d'orquestres eren pesants i treballosos. Per tant, se solien llogar per tota la festa, i els músics posaven al mateix poble. No com ara (des dels anys 70), que cada dia hi ha d'haver conjunts, orquestres, cobles i espectacles diferents. 

 La propaganda de la Clínica Montserrat, que s'havia instal·lat de feia poc al nou edifici del carrer Bisbe Torres, on encara continua. Cap anunci local en tot el programa, probablement a causa del preu elevat de les propagandes a tota pàgina, i de la precaució econòmica de les empreses i comerciants locals, sortits de poc d'una guerra que a les Borges havia deixat estralls pregons després del bombardeig (feixista).