20191003

[2035] Vilanova de la Sal, crònica negra de 1894

Anys 1930. Vilanova de la Sal (la Noguera d'Urgell).
El bell poblet urgellenc envoltat de verds prats, en una vista idíl·lica que encara avui es conserva, tot i que han aparegut les inevitables granges i voluminosos magatzems agrícoles als voltants. Deu rondar el centenar d'habitants, després que l'explotació a gran escala de la sal passés a la història als anys 80 del segle passat. La sal fou la gran riquesa del poble, que la incorporà al topònim i tot. Abans, del poble se'n digué Vilanova de Privà, cosa que implica una vila vella, Privà, fundada serra amunt pels comtes urgellencs al segle XII.

Les despulles dels Comtes d'Urgell s'estigueren en dipòsit a l'església parroquial de Vilanova de la Sal des de la venda als museus americans dels sepulcres de Bellpuig de les Avellanes, al 1906, de part del banquer lleidatà Agustí Santesmasses, propietari del monestir des de l'exclaustració del segle XIX. L'any 1967 aquestes restes comtals foren retornades a l'església del cenobi urgellenc. 



1894. Vilanova de la Sal (la Noguera d'Urgell).
«La Iberia», 21 de desembre (BDH).
Aquests darrers dies hem sabut de l'atroç acte d'un 'pare' de 16 anys de les Tabàrnies que ha llançat son nadó al Besòs. Els comentaris dels meus pares, que ratllen els 90 anys, foren d'esgarrifança, closos amb la lleidatana expressió d'«ambaparà [a on va a parar], que coses arribarem a veure en aquest món, beneita [beneïda] verge!». Però el cas és que la depravació moral és tan antiga com l'home mateix i ho serà mentre la humanitat vagi tirant. Ara que sabem que, i ho dic amb coneixement de causa, l'ensenyament i la instrucció que donem als xiquets no comporta de manera necessària l'acreixement de la consciència ètica (i deixo aquest tema ací per a un altre dia). 

Coincidint amb aquesta lúgubre i macabra notícia, m'ha caigut entre mans aquesta altra notícia periodística de fa més de cent anys, sobre un esgarrifós crim ocorregut a les nostres terres. Als pobles i viles de tot el món ocorrien fets esgarrifosos com aquests, només que sovint només tenien un radi de difusió molt limitat, però amb una repercussió pregona i duradora en l'ànim dels veïns i llogarrencs. 

No sé pas si algú a Vilanova de la Sal encara ho havia sentit a dir ni si se sabé com acabà el cas del crim espantós entre «un matrimonio mal avenido, cuya mujer, Teresa Agustí, según declaración de su esposo, había salido a misa en el día de autos» i ja no va tornar. 

Inspeccionada la casa per la justícia (espanyola al nostre país des de 1716), s'escaigué de trobar tot el matalàs ple de taques de sang, però dissimulades «con las sábanas limpias, señales de haber sido lavadas las paredes del cuarto y la escalera», cosa que el marit no sabé explicar.  A més, els vestits de la pobra dona no eren a l'armari, però sí el parell de sabates que tenia. El rastreig dels encontorns de part de veïns, sometents i la (inefable) Guardia Civil (espanyola), donà com a resultat la troballa d'«una capa de hombre ensangrentada dentro de un estercolero [femer] y manchas de sangre en un serón [sàrria]».

El marit i el cunyat de la difunta foren detinguts, però res no confessaren. Tothom va concloure que els dos germans mataren, esquarteraren i amagaren el cos de la dona, i embolicada amb la capa, potser abocada al riu Segre, «que dista una hora de aquel pueblo». Tres individus més foren també tancats a la presó, potser com a còmplices d'ells dos. 

Com sempre sol passar, un cop finats, tots som molt bons i guapos: «La citada mujer era joven todavía, muy buena moza y de agraciado semblante». Res no s'explica d'embolics matrimonials o de fora el matrimoni. Així doncs, ens quedarem sense poder saber ni les causes del crim ni la resolució de l'homicidi. Si no és que algun veí de Vilanova de la Sal ho hagués sentit a dir i ho recordés, o si no és que en algun vell paper dels jutjats de Balaguer algun estudiós, algun dia, retrobi els papers de la instrucció judicial. 
Anys 2000. Vilanova de la Sal (la Noguera d'Urgell).
El verd dels sembrats ens transmet la pau rural del poble, amb el cementiri en primer terme. Però no hi ha cap racó del món aliè als vaivens de la condició humana. 
1974. Vilanova de la Sal (la Noguera d'Urgell).
Foto: Camil José Guiu (AFCEC-MdC).
La boira plana s'ajau sobre les velles salines vilanovenques llavors encara en producció. Una preciosa imatge que retrata l'atmosfera dels volts de Nadal a les nostres contrades. Precisament, al mes de desembre de 1894, probablement en aquell decorat embromat i clos, fou dut a terme aquell crim cruel que trencà la plàcida (o no) existència dels vilanovins salats.