 |
| 1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic». BCN, 15 de juny, núm. 112. |
 |
| 1884. Sant Llorenç, Lleida. Francesc Pelai Briz i Fernàndez. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic». BCN, 15 de juny, núm. 112. «Records. Fragments del Llibre de ma vida» fou una sèrie d'articles publicats en aquesta revista pertanyents al llibre que l'autor havia publicat anteriorment. Dos dels quals parlen d'una «Anada a Lleida», com si d'una gran descoberta es tractés. De fet, així fou: al 1861 ja es podia viatjar des de l'any abans en ferrocarril cap a la Terra Ferma des de la capital del país, i això apropà (una micona) la llunyana i pagesa plana lleidatana als intel·lectuals de la Renaixença. L'autor viatjà a la nostra ciutat acompanyat d'en Víctor Balaguer (una altra de les grans patums de la Renaixença), d'en Vicenç Boix (poeta valencià) i d'un nebot d'aquest darrer. La sortida de l'expedició, en ferrocarril, a les 6 del matí. És llavors que l'autor fa coneixença dels expedicionaris valencians. Més aviat poc parladors, «a no ser per en Balaguer, que ho animava tot, hauríam fet cap a Lleida sense dir ni tan sols una dotzena de paraules». Del viatge, tot just sortits de Barcelona, se'n comenten les salzeredes del Besòs i «lo altíssim i atrevit pont de fusta» en arribant a Monistrol, que havien «contemplat amb cert recel... que es balancejava amb lo pas del tren i que sent l'admiració de tothom per lo entremaliat de ses encablalades, era a l'ensems prou perillós... per obligar a molts dels passatgers a traure el cap per la finestra quan s'hi passava». La contemplació de Montserrat causà un gran efecte en l'autor, i l'arribada a Manresa fou breu. «No trigàrem gaire a trobar-nos en lo començ del pla d'Urgell, immens mar de terra, graner de Catalunya». De fet, tot just arribaven a l'alta Segarra, a Calaf. |
 |
| 1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic». BCN, 3 de juny, núm. 112. Escriu l'autor que entrats a les nostres terres ponentines que «la calor començava a ser a llavors un xic crescuda i el paisatge prometia poc de si. A mos esguards sols s'hi presentava terra i més terra planera, en totes direccions sens obra ni vegetació enlloc». El pas lent i a tot xiulet de la màquina per unes foradades abans d'arribar a Cervera trenca la monotonia del camí. Des del tren estant, no pogueren apreciar la ciutat segarrenca, «perquè en aquell indret lo camí de ferro passa alt i la ciutat queda mig colgada darrera d'una costa». En passant per Bellpuig, se'n comenta el mausoleu renaixentista de Ramon Folc de Cardona al vell convent de franciscans. Set hores després de la partença, a la una del migdia, arriben a Lleida, sufocats de la calor, «puix lo pla de l'Urgell... és lo infern de Catalunya» en aquell temps de l'any. A l'estació lleidatana encara no hi havia el primer edifici de l'estació: «llavors en una barraca de fusta i canyes arrebossades deixava lo camí-de-ferro als qui saltaven dels vagons, «i com que aquesta se trobava mitja hora lluny de la ciutat, calia fer aquesta mitja hora en carruatge, si us plau per força. Era un tros curt, mes no gaire agradós, no tant per la calor i sotracs, com per la immensa polseguera que tot ho omplia». A quarts de dues entraven a la fonda de Sant Lluís. Havent dinat, s'encaminen cap al carrer Major, a casa del poeta i metge lleidatà, Lluís Roca i Florejacs, conegut d'en Balaguer. Amb ell com a cicerone emprenen la visita de la ciutat, tot començant per la capella de la Mare de Déu de les Neus, llavors ja dita del Peu del Romeu, de la qual se n'explica la coneguda tradició dels fanalets del dia de Sant Jaume. «A començos del present segle [XIX], lo governador francès que manava a Lleida va prohibir aquesta innocent i popular festa, mes lo poble trobà manera de burlar-se de l'ordre, convertint la costum en una pública i general protesta»: enlloc d'acudir a la capella, els lleidatans sortiren amb els fanalets a terrasses i balcons. |
 |
| 1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic». BCN, 15 de juny, núm. 112. La següent parada mencionada de l'autor, l'església de Sant Llorenç, i, segons costum llavors comú entre escriptors, se cita fil per randa la descripció que Josep Pleyan de Porta n'havia fet al llibre «Guia cicerone de la ciutat de Lleida». |
 |
| 1900 ca. Sant Llorenç, Lleida. Postal de Hauser y Menet, circulada al 1902. És probable que la fotografia fos obra d'en Victorià Muñoz, que treballà per a aquesta casa editorial en aquell final de segle XIX. |
 |
| 1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic». BCN, 15 de juny, núm. 112. Descripció prou detallada del monument gòtic lleidatà. |
 |
| 1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic». BCN, 30 de juny, núm. 113. En continuant la ressenya d'aquella anada a Lleida, s'hi esmenta la visita al Seminari (dins la muralla, que encara no estava fet el nou i gran edifici avui seu de la UdL) i a l'Institut, en aquells temps emplaçat al convent del Roser al carrer Cavallers, «on nos sorprengueren sobremanera los virolats i llampants colors amb què estaven pintats los davants de les taules i cadires dels catedràtics», que llavors sí que instruïen des de sa càtedra, pròpiament dita. La visita a la Biblioteca deixà pregona empremta en el nostre autor, no pas pels llibres que en Roca i Florejacs els ensenyà, sinó per la vista de la ciutat i del Segre sota la lluna des d'un finestral de l'edifici: «sols sí puc dir que el Segre, corrent pel peu del casal on éram, lluïa com si fos de plata, remorejant i botent sobre son jaç pedregós», i és que la biblioteca era a l'edifici de l'Hospital de Santa Maria, que encara exercia com a tal. |
 |
| 1884. «La Ilustració Catalana. Periòdic quinzenal artístic, literari i científic». BCN, 30 de juny, núm. 113. El casino de la ciutat, lloc de reunió de la bona societat als vespres lleidatans, fou considerat «modestíssim i impropi d'una ciutat de l'antiguitat i importància històrica que té Lleida». La xafogor de la nit lleidatana aclaparava els visitants, «mes los fills de la ciutat nos contestaven que aquella era la temperatura ordinària de la comarca» durant els vespres de juliol. La sequedat de l'aire i de la pell eren notòries i «allò per a mi era un verdader suplici. Recordo que em vaig ficar al llit comptant les hores que em faltaven per fugir de Lleida». A sobre, «lo llit estava en sa temperatura en harmonia amb les parets. Los llançols eren de cotó!» L'endemà en Pelai i Briz hagué de fer llit, «sens esma ni casi força per alçar un braç. La calor, quan és excessiva, em mata». La resta d'expedicionaris feren la deguda visita a la Seu Vella, llavors caserna militar (espanyola), que el nostre autor no pogué veure. A l'hora de dinar, a casa d'uns coneguts d'en Balaguer, es pogué retornar, en una estança enfosquida i frescal, de les calors lleidatanes. A la sobretaula hi hagué lectura de versos, en castellà, «perquè en aquell temps , encara que teníam ja restablerts los Jocs Florals i s'havien publicat Los Trobadors nous i'ls moderns,... abundava molt encara la casta de poetes que, creient que un escriptor pot escriure bé en les dues llengües, les conreaven, si bé destinant a la catalana un migrat tant per cent del temps... Afortunadament avui ja se n'acaba de perdre la mena d'aquests escriptors». A les dos de la tarda, tren de retorn cap al Cap i Casal. Això vol dir, que l'hora de dinar era llavors encara habitualment la de migdia, les dotze. L'article s'acaba amb un record cap al nostre preuat renaixenço, en Roca i Florejacs, finat per casualitat al mateix temps que l'autor feia les proves de l'article on rememorava l'anada a Lleida i visita de la ciutat en la seua companyia. |
 |
| Francesc Pelai i Briz (1839-1889). Francesc Pelagi Briz i Fernàndez (Barcelona, 27 de setembre de 1839 - 15 de juliol de 1889) fou un escriptor romàntic català i un dels renaixenços més actius. Escriptor, traductor i editor, dedicà la seva vida a la cultura. Fundà i dirigí diverses publicacions. Les seves grans fites foren la traducció de Mirèio de Mistral, en català en vers i en castellà en prosa (mai publicada), la publicació de la seva obra La masia dels amors i la proclamació com a Mestre en Gay Saber. Briz fou un dels divulgadors del teatre popular català juntament amb Serafí Pitarra, Valentí Almirall o Conrad Roure. Inicialment col·laborà en La Revista de Cataluña i fundà la col·lecció literària El Novelista Popular, per a la qual traduí ell mateix obres d'Alexandre Dumas, Johann Wolfgang von Goethe, Victor Hugo i altres autors romàntics. La influència de Frederic Mistral, de Josèp Romanilha i d'altres felibres el va dur a participar activament en la Renaixença catalana, de la qual fou un dels actius més radicals i purs. Amb paraules de Joan Sardà, Briz fou el "campió del catalanisme", a causa de la seva incansable feina de divulgació de la cultura catalana i també de la literatura provençal. El 1869 participà en els Jocs Florals i fou proclamat mestre en Gai Saber. També fou un dels fundadors de la societat Jove Catalunya i el 1875 actuà de president dels Jocs Florals. Propugnà l'ús exclusiu del català en la producció literària i fou un dels iniciadors del moviment catalanista. Fundà i dirigí nombroses publicacions, com Calendari Català (1865-1882), la revista quinzenal Lo Gay Saber (1868-1869 i 1878-1882) i La Gramalla (1870), (viquipèdia). Briz és considerat com un dels precursors del catalanisme polític i de la figura de l'intel·lectual de la Renaixença, atès el seu activisme del catalanisme literari, ple de sentiment patriòtic que mostra un fort ideari inèdit a l'època. |