 |
| 1927. «L'ingenu», de Voltaire. Traducció de Cèsar August Jordana, Ed. Barcino. Primera traducció a la nostra llengua d'aquesta novel·leta filosòfica (1767), a on Voltaire hi fa un exercici de canvi de perspectiva en la mirada sobre la societat del seu temps i de relativisme respecte del pensament etnocèntric de la cultura europea sobre el món. Així ho resumeix breument la introducció de la viqui francesa: «Voltaire y raconte les aventures d’un Huron («l’Ingénu») qui, arrivé en France, regarde la vie française avec candeur, innocence et naïveté. Il est engagé dans une histoire d'amour et se trouve confronté à de multiples difficultés face aux pouvoirs religieux et tyranniques du siècle de Louis XIV. L'œuvre tient à la fois de l’apologue et du conte philosophique par les thèmes abordés comme la vérité dogmatique opposée à la raison ou l'état de nature. Elle relève aussi du conte satirique par la dénonciation des abus de pouvoir avec l'embastillage et la contrainte religieuse, ainsi que la critique sociale avec la justice bafouée, l'administration lente, inefficace et corrompue. L'œuvre relève également du roman: roman d'apprentissage, et surtout du roman sensible qui différencie L'Ingénu des autres contes de Voltaire par le traitement dramatique et émouvant des thèmes de l'amour contrarié et du destin funeste de l'amoureuse, âme pure victime de l'immoralité des puissants. Voltaire présente l'histoire comme 'véritable' et l’attribue au père Quesnel, un janséniste». |
 |
| 1929. «L'ingenu», de Voltaire. Fragment a la «Revista Lleida», núm. 89. La modernitat, republicanisme i progressisme dels editors de la revista lleidatana restaven palesos amb la publicació d'aquest fragment de l'obra voltairiana. Per aquells anys dirigida per Ramon Xuriguera, nat a Menàrguens, la revista «Lleida» havia sigut fundada pel doctor Amali Prim i Seguí (Lleida, 1878-1937), secretari local d'ERC en els anys republicans i de la secció lleidatana del Col·legi de Metges de Catalunya. Morí, i també sa muller, a resultes del luctuós bombardeig (feixista) de la nostra ciutat del 2 de novembre de 1937, que afectà son domicili, a banda de la coneguda mortaldat provocada a l'edifici del Liceu Escolar. |
 |
| 1929. «L'ingenu», de Voltaire. Fragment a la «Revista Lleida», núm. 89. Hi trobem la ironia mordaç contra les actituds religioses europees als temps previs a la revolució republicana, laica i fraternal de la vella França, provocada pels malentesos causats per la conversió al cristianisme de l'Huró. La tria del fragment de part dels nostres republicans lleidatans no deixa dubte de les intencions que portaven, també a les vigílies de la fugida amb la cua entre les cames del primer Borbó (espanyol) del segle XX i la proclamació d'un Estat republicà laic. |
 |
| 1929. «L'ingenu», de Voltaire. Fragment a la «Revista Lleida», núm. 89. El radical tomb del punt de vista dels costums socials s'havia de fer sempre des de l'humor i des de fora, o sigui, des d'un outsider, un neoarribat que tot ho pot trastocar perquè no entén res, el pobret. Ja ho havia fet Erasme, amb la personificació de la folla bogeria que va desgranant cadascun dels seus adeptes i notòries conductes arreu i tothora. No deixava, a més, d'ésser un recurs per cobrir-se de possibles càrrecs o acusacions de part de l'establishment, de la casta dirigent del temps en què escrigueren. |
 |
| 1929. «L'ingenu», de Voltaire. Fragment a la «Revista Lleida», núm. 89. Al baptisme, el segueix l'àpat usual. L'Huró ha rebut el nom pagà d'Hèrcules, en una nova mostra de sarcasme. Enamorat de la germana de l'abat, no comprèn els forçosos permisos que calia que fossin atorgats per la família als enamorats, i argumenta: «com que no estic enamorat ni del meu oncle ni de la meva tia, no és pas a ella a qui m'he d'adreçar en aquest afer». |
 |
| 1929. «L'ingenu», de Voltaire. Fragment a la «Revista Lleida», núm. 89. El conflicte per la relació entre els joves, padrina de bateig i fillol en el recent baptisme del natiu americà, va en augment. Argumenta altre cop, sota la intenció darrera de l'autor de desvetllar la hipocresia de les actituds cristianes: «Cada dia m'adono que aquí hom fa una infinitat de coses que no són al vostre llibre [Nou Testament], i que ningú no fa res del que diu. Us confesso que això em meravella i m'enutja». L'única solució és una dispensa del Papa, però cal explicar-li qui és el Papa... Tot plegat sembla un gag antològic dels germans Marx avant la lettre, oi? |
 |
| 1929. «L'ingenu», de Voltaire. Fragment a la «Revista Lleida», núm. 89. L'intent de consumació per la via directa del matrimoni porta a la disputa de la llei natural vs. la llei dels homes. Resposta del bon salvatge: «Deveu ésser una gent ben poc honrada quan heu de prendre tantes precaucions entre vosaltres!» |
 |
| 1929. «L'ingenu», de Voltaire. Fragment a la «Revista Lleida», núm. 89. L'aplicació de la recepta secular sobre la pobra enamorada, tancar-la en un convent lluny del seu estimat, comporta la necessària explicació a l'huró de què és un convent: «aquesta paraula venia del llatí conventus, que significa assemblea; i l'huró no podia entendre per què ell no podia ésser admès a l'assemblea. Quan va assabentar-se que aquella assemblea era una mena de presó on hom tancava les noies, cosa horrible!, desconeguda entre els hurons i els anglesos, va enfurismar-se com el seu patró Hèrcules...» i, enfadat a més no poder, volia calar foc al convent «i treure'n l'estimada o cremar-se amb ella». |
 |
| 1767. Primera edició de «L'ingénu», de Voltaire. |
 |
| 1968. «Paraules d'Opòton el Vell», d'Avel·lí Artís Gener, Tísner. Ed. 62, Col·lecció el Cangur, núm. 46. Tot i que probablement amb motivacions de fons molt diferents, la semblança de perspectives de la que Tísner considerava la millor obra que havia escrit amb «L'ingenu» voltairià és notable: un asteca mexicà de final del segle XV s'aventura a la conquesta d'Europa, tot desembarcant a Galícia un parell d'anys abans de la data històrica en què el nostre compatriota, en Colom, ho fes a l'inrevés. A l'obra de l'il·lustrat francès és un huró, un indi iroquès de les praderies nord-americanes qui, arribat a França, posa potes enlaire l'etnocentrisme de la visió europea de l'home i del món.
«Per tal de fer-lo creïble, el text està ple de repeticions, arcaismes, elisions i dubtes que l'editor intenta clarificar amb notes a peu de pàgina o amb l'ús de parèntesis; tanmateix, a mesura que avança el relat, la qualitat de la prosa millora i el narrador es mostra més atent a l'etimologia i la retòrica. Aquesta preocupació per la llengua no és gratuïta, es basa en la teoria que el llenguatge limita el nostre món i alhora és el que ens permet conèixer-lo. L'autor, a través d'aquesta construcció lingüística, ens vol oferir l'altra cara de la història i ho fa a través del canvi de punt de vista narratiu: intenta explicar la vida i costums gallecs des del prisma de la cultura asteca, la qual cosa els mostra ridículs i absurds. D'aquesta manera, amb una bona dosi d'ironia i sarcasme, relativitza les veritats absolutes i condemna la imposició d'uns pobles sobre els altres» (Nou Diccionari 62 de la literatura catalana). |
La relectura de l'obra torna a posar-me entre l'espasa i la paret: és una de les grans obres de la literatura catalana del segle passat? La dificultat de la lectura, entrebancada per l'ingent treball lingüístic de l'autor a imitació d'una llengua arcaica i nativa mexicana juga pesadament contra l'atractiu immens i del tot irresistible del joc imaginari proposat: una relativització colossal de l'eurocentrisme cultural, un capgirament de la història mateixa, en un intent de denunciar via aquest joc d'espill invers les atrocitats de la conquesta (espanyola) d'Amèrica i, de totes les conquestes militars, com la darrera viscuda per ell, la conquesta (espanyola) del país, i que l'havia obligat a l'exili mexicà:
«El procés és clar. És el nacionalista català que té unes ganes tremendes d'escriure alguna cosa demolidora contra Espanya sense anomenar-la. Pertanyo a un país ocupat militarment. Per tant, el llibre té una finalitat política tremenda, però si això fos literal fóra un pamflet, i jo no puc fer literatura pamfletària perquè no està d'acord amb el meu tarannà. Aleshores invento la trapelleria. La conquesta al revés. En Rafael Tasis, que va llegir la novel·la primer que ningú, em va dir que els asteques havien d'arribar a Catalunya perquè seria una conya molt bona. I jo li vaig dir que justament per això no els hi faria arribar. Jo no en volia fer cap, de conya. Volia fer una cosa molt seriosa. No volia fer una novel·la antihispànica, sinó condemnar l'ocupació dels pobles per les armes. Era un llibre que, a més, havia de passar la censura franquista. Aquest fet va condicionar molt la seva redacció [...] «Tísner» dins de Màrius Serra, «La ena de Tísner», Cultura, núm. 37 (setembre 1992).
Allò que és prou clar és que, si fóssim un país normal amb un Estat propi, avui ja en tindríem la sèrie o pel·li corresponent. La història en té la força, només ens cal una República, com la que l'autor defensà de jove al front de guerra (com a tinent coronel a la 60a Divisió de l'Exèrcit de la República), que la financi.