20180927

[1890] Vistes de l'horta lleidatana de fa (gairebé) cent anys

1929. L'horta de Lleida.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», núm. 95, 10 de maig.
Torreta de la partida de la Partida de la Mariola, amb les parets típiques de tàpia. Per sota el porxo, la silueta del campanar de la Seu Vella. Un arbre o una parra, no hi faltaven mai. Moltes d'aquestes torres només eren habitades a l'estiu, a l'època de major feina al tros, per guanyar temps en els desplaçaments a les finques. Llavors, la Mariola era lluny d'una ciutat que començava a créixer i omplir-se, encara a poc a poc, fora muralla.

En aquells anys, tota la partida encara era horta, amb masos ací i allà, i un molí al costat del rierol, que davallava pel costat de la muralla oest de la ciutat fins al Segre. Tot i que just després de la guerra s'hi feu una primera promoció d'habitatges per part de les autoritats municipals (franquistes), la transformació de l'horta en barri, mal urbanitzat i sense gaires serveis, vindria a partir dels anys 60 i 70, primer amb l'acollida d'habitants del desaparegut Canyeret i, després, amb els nouvinguts del sud d'Espanya arribats a la ciutat per motius laborals.
1929. L'horta de Lleida.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», núm. 95, 10 de maig.
Torreta del Trilla. Altres torres de l'horta eren encara habitades, si més no per masovers. Agafaven el nom de la família propietària, que a vegades també s'hi traslladava durant els estius. 
1929. L'horta de Lleida.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», núm. 95, 10 de maig.
Torreta de la Partida de Rufea. Una família davant la torre, amb la canalla asseguts al davant per al retrat. Estables i tancats per als animals, canyes, panistres i cistells... per a una vida del tot agrícola. La tàpia, i no la pedra, fou la tècnica constructiva tradicional i  fonamental de l'horta lleidatana i de molts dels pobles del voltant, a diferència d'altres zones de secà, com ara les Garrigues. 

Es feia amb terra d'argila, que s'abocava a un encofrat de dos fustes paral·leles, les tapieres, i s'hi compactava amb un picó. El procés es repetia per anar guanyant l'alçada requerida. Un cop acabada la paret, i ben assecada sota el potent sol ponentí, s'hi obrien portes i finestres amb cisell, reforçades amb alguna llinda de fusta. 



1929. L'horta de Lleida.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», núm. 95, 10 de maig.
1929. L'horta de Lleida.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», núm. 95, 10 de maig.
El pas de barca del Tòfol, més o menys allà on ara una gran passarel·la permet de creuar el riu als excursionistes i ciclistes. Entre l'escletxa del fullam dels arbres de la riba del Segre, s'hi distingeix la silueta de la Seu Vella, vista des de ponent. A la plana lleidatana, a banda del pont de pedra a l'entrada de la ciutat, només hi hagué un altre pas de barca a Vilanova (d'on son nom) i el pont de pedra de Balaguer. Algun altre pas de barca riu avall, com entre Escarp i la Granja, i para de comptar. Mentre que aquests darrers decennis, només al terme de la ciutat, se'n compten més de deu!
1929. L'horta de Lleida.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», núm. 95, 10 de maig.
Vista de la ciutat des dels plans cultivats de la Partida de la Mariola, amb una torre en un dels costats de la imatge. 
1929. L'horta de Lleida.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», núm. 95, 10 de maig.
Visa de la ciutat des de l'esplanada de la Bordeta. En primer terme, la filera de xops que resseguia l'antiga sèquia de Fontanet.
1929. L'horta de Lleida.
«Lleida. Revista d'informacions i estudis», núm. 95, 10 de maig.
a