 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
«...por Les, el Garona se siente menos apretado y marcha con mayor holgura y desahogo, con menor agobio y estrechez. El río pasa por en medio del pueblo, separando dos edades e incluso, también, dos actitudes». A la marge dreta, el poble tradicional, tranquil i assossegat, on hi els antics banys, «donde ya se bañaron los romanos». Al costat esquerre, el poble turístic al peu de la carretera. Canejan ha vist minvar en mig segle sa població de cap a vuit-cents habitants a cent cinquanta a tot estirar. «En Canejan se ebailaba con mucho esmero el ball-pla i el soun-trencat. En Canejan, los domingos suena el nostálgico acordeón». L'autor fa una breu descripció de l'antiga festa de Sant Joan, «cuando el pueblo aún era alegre y no se sabía moribundo». |
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
El riu pel mig de Les, a tocar de les cases.
|
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 8 de març.
Detalls de Les a mitjan segle passat.
|
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
«En Les la vieja lengua aranesa se va olvidando -el viajero piensa que por desgracia, quizá porque no es buena ni cómoda para vender souvenirs a los turistas franceses». No se li va acudir a l'il·lustre intel·lectual que potser tindre un Estat (espanyol) dictatorial i repressor hi tenia res a veure?
Arribada a Bossost, d'aire rural i molt ben cuidat, segons el caminaire, però ple de turistada gavatxa. «En la alameda de la orilla del río, con sus tres filas de árboles poderosos, una nube de franceses bebe gaseosas en el kiosko Garona -pintado de verde i colorado- y compra botas de vino adornadas con calcomanías de toreros y de gitanas vestidas de faralaes». És que no tenim perdó: encara avui hi ha qui ven records espanyols i mexicans als turistes que ens visiten! |
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
Record del pas de Van Halen al 1842 per Bossòst.
|
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
Vista esplèndida del Bossòst de fa més de setanta anys, amb l'albereda a tocar del riu.
|
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
L'església romànica de L'Assumpció, on l'autor hi destaca el rellotge 'progressita' encastat singularment a un costat del campanar. |
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 19 de març.
Detall de l'església romànica de Bossòst, amb la tanca del davant.
|
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 29 de març.
Bossòst des de l'ermita de Sant Roc. Damunt de la carretera, que mostra aquells característics pilons rectangulars que feien de baranes del desnivell amb el riu. «En Bossòst hay bastantes andaluces: obreros de la mina de blenda 'Margalida' y peones de las centrales eléctricas en construcción». Afegeix: «El café del Centro es una especie de consulado general de Andalucía».
|
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
El Mig Aran des del campanar de Villac, amb Vielha al fons de la vall. |
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
«En Bossòst se habla un aranés muy puro y pronunciado, muy cadencioso y gentil: al viajero le emociona escuchar estar viejas lenguas que sirvieron para guerrear y amar, para pastorear y trajinar, para cazar y pescar, para rezar y vivir y morir, y que ahora, sitiadas por las lenguas fuertes y su inexorable tiranía, se guarecen en sus últimos valles y rincones para agonizar batiéndose en retirada. Quizá sea ley de vida y, bien mirado, al latín... también se lo llevaron por delante». Sí, però no per substitució lingüística amb tot l'aparell repressor d'un Estat al darrere. |
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
Vista d'Aubèrt, al Mig Aran. |
 |
1964. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 5 d'abril.
«En Bossòst se crían el cerezo y el peral y el manzano... hay bosques y prados, y ruinas romanas en las que, escarbando un poco, salen monedas y otros vestigios y recuerdos». Refereix el caminaire un espectacle de fireta, en descriu els còmics i l'ambient. El preu era d'un duro (cinc pessetes), dos per a nens i militars rasos, sense graduació, com ara mon pare, que hi va fer el servei militar durant gairebé dos anys a començament d'aquella dècada dels cinquanta. Això sí, els carrabiners i família, de franc: s'havien de cuidar, tenien mala llet, que no gastaven només amb els maquis que perseguien. |