 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un dels molts quadres de tema històric elaborats per aquest pintor flamenc (Anvers, 1592 - Brussel·les, 1666) fou dedicat al primer setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors. Al 30 de juliol de 1644, la ciutat, defensada per les tropes franceses del mariscal Comte De La Mothe en aliança amb la República Catalana de Pau Claris, fou presa per les tropes enemigues (espanyoles). Un parell d'anys després, s'intentà l'alliberament de la ciutat de part dels batallons francesos del general Henri Harcourt de Lorena, i del Batalló del Principat, comandat pel sergent major Jeroni de Tamarit, que hi morí en la batalla de Santa Cecília, el 22 de novembre de 1646.
Pieter Snayers, en diverses ocasions col·laborador del gran Rubens, fou pintor cortesà de la governadora espanyola dels Països Baixos, la infanta Isabel Clara Eugènia, i altres grans nobles europeus d'aquell segle. Per això, el títol del quadre, anomenat 'Socors', és vist des de la perspectiva de l'exèrcit del bàndol ocupant espanyol. Les dimensions d'aquest quadre de grans dimensions són aprox. de 2 x 3 metres. S'hi representa la caiguda en mans dels ocupants de la plaça lleidatana, defensada per les forces francocatalanes, amb la ciutat vista des de dalt dels primers turons de la Bordeta i amb el teatre d'operacions bèl·liques als peus.
La definició digital de la tela que ofereix actualment el Museo del Prado és limitada. En un futur, quan s'augmenti aquesta definició, s'hi podrà contemplar de manera ben realista tot l'entramat urbà de la ciutat lleidatana siscentista, amb tots els detalls de carrers, edificacions, muralles i baluards. |
  |
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
El general Felipe da Silva, amb xamberga groga i faixa roja, en posat eqüestre amb cavall blanc, presideix el teatre d'operacions del setge, amb tot el Pla de Vilanoveta als peus fins a les portes de la ciutat, agombolada sota el turó de la Seu Vella a l'altra banda del riu Segre, i amb el turó fortificat de Gardeny una mica aigües avall.
La línia del front, ben parapetada, era marcada per la Sèquia de Fontanet, que devia fer-hi un parell de metres ben bons, reforçada probablement amb una presa d'aigua del riu a la partida de Granyena. A l'un costat i l'altre, els batallons d'infanteria, amb el suport de l'artilleria, breguen per guanyar la posició. |
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
L'extens Pla de Vilanoveta al davant del Segre i la ciutat convertits en camp de batalla.
«La caiguda de Lleida va provocar la substitució de Philippe de La Mothe-Houdancourt per Henri Harcourt de Lorena després del seu fracàs en intentar recuperar Tarragona, i la captura enemiga (espanyola) de Balaguer al setembre i d'Agramunt a l'octubre. Tret de la conquesta de Roses, la frontera quedaria estabilitzada durant molt temps, fins a les campanyes espanyoles que van culminar amb el Setge de Barcelona.
«El 5 de maig van sortir de Barbastre les tropes del general Felipe da Silva, uns 15.000 homes, que van fracassar en intentar prendre Balaguer gràcies als 3.000 homes de reforç que Philippe de La Mothe-Houdancourt hi va fer arribar, de manera que els espanyols es van dirigir a Lleida, ocupant el Cappont i el Pla de Vilanoveta amb la cavalleria, i fent-hi construir un nou pont a l'alçada del convent del Carme.
«Els francesos i catalans disposaven fora de la plaça de 9.000 infants, 2.000 cavallers i 12 canons, per enfrontar-se als 6.000 infants i 3.000 cavallers espanyols. A la plaça mateixa hi havia el regiment Uxelles i altres 5 de francesos, a més de fins a 600 homes de la milícia de Lleida. Aquestes forces van provar una sortida durant la batalla, tot i els efectius més que reduïts de què disposaven: al setembre de 1643 s'havien dissolt les 80 companyies més febles de l'exèrcit francès a Catalunya, i aquella primavera arribaven a Catalunya 6.000 reclutes francesos per a omplir els buits existents.
«Els espanyols van atacar l'ala esquerra francesa, que va ser dispersada provocant la rendició de part de les tropes que hi havia fora de la ciutat, i que 1.500 homes entressin a la ciutat (entre ells gairebé 500 del regiment Lyonnais) i que la resta arribés a les Borges Blanques. Malgrat tot, els francesos perderen més de 2.000 homes i tota l'artilleria en l'afer. El regiment d'Uxelles que no tornà a entrar a Lleida i es reuní amb les restes de l'exèrcit de La Mothe, comptava només amb 18 oficials i 442 soldats després de la batalla.
«A dins de Lleida, segons la mostra del 16 de juny, quedaren 181 oficials i 3.575 soldats, però bona part sense armes. Amb la majoria dels defensors fugits o capturats, Da Silva va iniciar el setge capturant la fortalesa de Cappont i bombardejant la ciutat, fracassant en l'intent de captura de Gardeny el 16 de juny. La Mothe va llençar brulots contra el pont de fusta per atacar als assetjants però no hi va reeixir, i la companyia d'Argenson, governador de la ciutat, finalment va rendir la plaça el 30 de juliol de 1644» (viquipèdia).
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall de la ciutat al peu de la Seu Vella, tota envoltada de muralles, i amb el pont fortificat al Cappont. Al nord, el riu Noguerola fa les funcions de fossat a la banda dels baluards de la Magdalena i del Carme. Entre la ciutat i Gardeny, s'hi aprecia la riera que baixava de la Mariola.
En primer terme, la fortificació de la derivació d'aigües de la Sèquia de Fontanet, on hi hagué les principals escaramusses. La secla primitiva es veu amb claredat una mica més endins, amb el Molí de la Bordeta (Pla de Vilanoveta), encara avui existent, a la cruïlla d'una de les particions del reg. Allà mateix, l'antiga Vilanova de Fontanet, o Vilanoveta, i l'església de Santa Maria de l'Horta, concedida al 1327 als agustins, que passà a anomenar-se Nostra Senyora de Gràcia. Al costat de l'antic poblat, les tendes dels campaments militars dels defensors. Entre la secla i el Cappont abaluardat, només el Convent mercedari de Sant Joan de Mata, abandonat, i més prop del Cappont, al camí d'Albatàrrec, el Convent dels Trinitaris. |
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado). Detall del Segre aigües amunt, on hi hagué, cap a la partida de Granyena a mig camí d'Alcoletge, un pont de fusta construït pels defensors per assegurar la comunicació entre les dues ribes. El Molí de Cervià, des d'on es distribuïen les aigües cap a una o altra banda, fou un altre dels epicentres de la lluita. Tota la partida de Granyena era plena de tendes del campament dels defensors en aquesta part del parapet extern de protecció. |
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del Molí de Cervià a Granyena, i d'alguns dels masos que ja hi havia a la partida en aquells temps, ocupats de soldadesca. Actualment, ocupada d'una altra manera: per les naus i fàbriques del polígon industrial del Segre.
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Més avall del Segre, el turó i fortificació de Gardeny defensava la ciutat, que, en canvi, restava més exposada per l'altra banda, més a peu pla, i motiu pel qual s'hi aixecà el baluard de la Magdalena.
En aquesta banda de la partida de Rufea, s'hi concentraren les escomeses bèl·liques entre aquells milers d'homes d'infanteria i de cavalleria, aprox. uns 20.ooo entre tots dos exèrcits. El teatre de les operacions era ben observat des d'una posició més elevada pels generals atacants, els quals podien fer moure les fitxes (humanes) segons les necessitats i desenvolupament del combat. |
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un altre pont de fusta comunicava les dues ribes del Segre allà on el parapet s'abocava al riu. S'hi contempla la força i fragor de la batalla, amb el foc i la fumerada que desprenen les peces artilleres.
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
En primer pla, el general Felipe da Silva, de noble família d'origen portuguès al servei de la monarquia, i els seus ajudants de camp, dirigint la batalla. El general és pintat de cara, damunt un elegant cavall blanc, i amb el seu gos llebrer al costat, en un detall d'extrem realisme per part de l'artista.
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del general enemic amb el bastó de comandament a la mà; al fons, els batallons d'infanteria formats en quadre, amb els piquers al mig.
|
 |
| 644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un ajudant de camp arriba esperitat amb son cavall a portar noves del desenvolupament de la batalla al general. S'hi observen bé les piques, tal i com eren a l'època.
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
A la dreta del quadre, altres comandaments movent els esquadrons d'infanteria.
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
En primer terme, uns quants arcabussers es preparen per a l'assalt, un dels quals, amb calces roges i jaqueta negra, fuma amb pipa amb posat tranquil.
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La ciutat tota emmurallada als peus del turó de la Seu. A la banda de Ponent, la fortificació de Gardeny. Una mica més cap a l'interior, un altre petit fortí aixecat pels defensors, on sembla que hi hagué el quarter general del mariscal Harcourt, defensor de la ciutat. Entre aquest emplaçament i la porta de Boters de la muralla, s'hi observen el Convent de Sant Hilari, al camí de Montsó, allà on segles a vindre, cap a final dels anys 1920, s'hi aixecaria l'Hospital de Santa Maria, i més cap a la ciutat el convent de Sant Francesc, aprox a l'actual plaça de Ricard Vinyes.
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Els convents de Sant Hilari i Sant Francesc, al centre. Al fons, la silueta d'un muntanyot, que per sa forma i orientació de la pintura només pot ésser el Turbó ribagorçà, rere el Montsec de l'Estall.
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La capital de la Terra Ferma a mitjan segle XVII. En primer terme, el Pont Vell, amb el Cappont fortificat, i el Pont Vell (llavors únic) medieval, que encarava l'Arc del Pont, o porta d'entrada a la ciutat des dels temps d'Ilerda. Les mateixes cases del carrer Major tancaven la ciutat per la banda del riu.
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
A l'esquerra del pont i fins al Portal de Sant Antoni, destaca el casalici a tocar del Segre de l'antic Hospital de Santa Maria medieval. Al seu davant, i aprofitant l'esplanada que hi havia, s'hi féu aixecar al cap d'un segle la Catedral Nova, després de l'ocupació militar espanyola de la Vella. Damunt la plaça, l'església gòtica de Sant Llorenç, i a sa esquerra, els horts que restaven dins la muralla de Boters, on el Bisbe s'hi faria el palau, un cop també expulsat del turó de la Seu al 1707.
Baixant pel carrer Major, a mà dreta, trobem el carrer Cavallers, sense sortida al riu fins a final del segle XIX. Amunt del carrer, a mitja camí de la Seu, s'hi dreça un imponent edifici, dit del Roser, antic convent dels Dominics, i ara ben aviat nou parador (espanyol) de turisme. A tocar, l'església de Sant Andreu, mentre que al costat de la muralla, s'hi afigura l'església romànica de Sant Martí.
La Seu Vella apareix per primer cop fortificada:
«A la tardor del 1640, el lloctinent de Catalunya, mariscal de La Mothe, envià per a comandar la plaça de Lleida el general M. de Rogles, que vingué acompanyat de militars francesos. El nou governador, esperonat pels preparatius bèl·lics que feia a Aragó l’exèrcit de Felip IV de Castella, planejà la construcció d’una gran ciutadella al cim del puig, obra que esdevingué l’inici d’una porfidiosa tasca destructiva, de resultats ben funestos per a la ciutat. El 6 de gener de 1641 es posà la primera pedra d’un baluard que havia de protegir el castell del Rei, i l’antic portal del Sas es convertí en portell per a comunicar una nova línia de muralles bastides sota la direcció de M. de Saint-Pol. Començà la destrucció del barri levític de la Suda i, alhora, l’aïllament de la Seu de la resta de la població. Aquests treballs de fortificació serviren de ben poc. El 2 d’agost de 1644 Lleida es reduïa a l’obediència de Felip IV després d’un breu setge. El rei entrà a la ciutat i, després de jurar els seus privilegis i llibertats, encomanà el govern de la plaça a Gregorio Brito, militar portuguès que continuà les obres de la ciutadella i d’enderrocament de la Suda.
«Així, Lleida es trobà preparada per suportar el setge més catastròfic de la seva història: el 12 de maig de 1646, Enric de Lorena, comte d’Harcourt, desitjós de fer tornar la ciutat a l’obediència del rei de França, l’assetjà amb un exèrcit de 20 000 infants, 3 600 cavalls i un poderós forniment d’artilleria i de vitualles. La ciutat, que havia restat malcontenta de l’actuació del general Robles, de bon grat es posà a les ordres de Brito i resistí durant sis mesos, al llarg dels quals es donaren força exemples d’heroisme; es destruïren albergs, hi hagué fam, mortaldat i privacions i la ruïna de la ciutat fou inevitable. Mentrestant, el marquès de Leganés, per un estratagema, aconseguí d’enganyar el comte d’Harcourt i deslliurar Lleida el 22 de novembre, diada de Santa Cecília, raó per la qual el setge és conegut com a setge de Santa Cecília.
«Encara un any després, la ciutat fou atacada pel príncep de Condé, infructuosament. Per causa d’aquesta guerra restaren despoblades totes les caseries de l’horta i algunes viles de l’entorn, com també la totalitat dels monestirs extramurs. Després de les guerres del regnat de Felip IV, seguiren uns quants anys de pau que els historiadors actuals anomenen de neoforalisme. Se'n beneficiaren l’agricultura i els estudis universitaris. Hi hagué una rectificació del traçat de la muralla per a reduir el seu perímetre. La pau de 60 anys dins el neoforalisme, en realitat, constituí una mena de treva, una preparació per a la nova tragèdia, la desfeta del 1707» (enciclopèdia.cat).
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La Seu Vella apareix una mica entregirada, com si fos vista des del sud-oest, més que no pas frontalment des del sud-est, amb el campanar dreçat just al davant. S'hi observen bé les edificacions adossades al claustre, que conformaven el Palau episcopal, amb capella pròpia inclosa.
Destaca la línia dreta de la primitiva muralla que baixava fins a la Porta Ferrissa, en temps altmedievals, i que tancava la ciutat a la Plaça de la Sal, poc més enllà de la Plaça de Sant Joan. La gran esplanada de la plaça és ben visible, però amb una increïble incorrecció del pintor: l'església, de la qual sobresurt el campanar, no era a la banda esquerra, sinó a la dreta. En canvi, hi ha perfectament recollits els porxos que passaven des de la plaça fins a la Paeria. També és exacte el retrat dels ravals del Carme i de la Magdalena, nascuts ja en temps de la ciutat islàmica. La cruïlla dels Porxos del Massot, on naixen el carrer Magdalena per dalt i el del Carme per baix, conforma un punt mil·lenari de l'entramat urbà de la ciutat, encara avui existent. Amunt del carrer Magdalena, la silueta de l'església gòtica, desapareguda a la Guerra del Francès. I el Noguerola que revoltava la muralla a tall de fossat fins al baluard del Carme, just al davant dels assaonadors de la ciutat. |
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
El foramuralla del raval del Carme. A la dreta, envoltada de soldats, l'antiga Casa templera. Més endins i a prop de la ciutat, les restes de l'antic convent del Carme, enderrocat per ordre de l'autoritat militar dos anys abans, i al costat d'un campament de soldats, i l'antic monestir de Sant Ruf, ja desocupat i enrunat des dels temps de la Pesta Negra, pràcticament igual com el podem veure encara avui,
|
 |
| 1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors. «Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detalls d'alguns soldats de l'exèrcit enemic espanyol. Entre aquests, hi hagué el destacat escriptor aragonès del Segle d'Or espanyol, Baltasar Gracián, que assistia espiritualment com a sacerdot la soldadesca i els reconfortava davant les pors de la batalla i la probable imminència de la mort. Dos anys més tard, al 1646, tornà a participar en el segon setge de la ciutat:
«En ese año el marqués de Leganés, que había sustituido a Felipe de Silva como jefe del ejército real en Cataluña, requirió a la Compañía de Jesús en Valencia que le facilitase cierto número de religiosos para el ejército que estaba reuniendo para romper con el asedio al que los francocatalanes, al mando del Conde de Harcourt, sometían a Lérida desde el mes de mayo de ese año.
«Gracián mantuvo informados a sus superiores de sus actividades en la milicia, y de su participación en la batalla decisiva que rompió en noviembre de 1646 con el sitio de la ciudad dan cuenta las cartas que remitió. A falta de algo que pudiéramos considerar como una “corresponsalía de guerra” estos constituyen un testimonio de primera mano de lo sucedido en esos días así como un pintoresco y hasta divertido perfil de la personalidad más humana y menos “literaria” de Gracián.
«A pesar de que la guerra siempre ha sido una situación dura y angustiosa para quienes se ven envueltos en ella, Gracián parece estar muy animoso, tal vez por sentir más el alivio por salir de su ingrata situación en Valencia que el miedo ante las durezas y desastres de la guerra. Y no es que le faltasen razones para esto último: en el momento de incorporarse al cuerpo que inició el ataque decisivo contra los sitiadores que tuvo lugar en el mes noviembre (de poco menos de 2.000 jinetes y 5.000 soldados) él era el único religioso que quedaba operativo, ya que los demás estaban heridos, prisioneros o muertos.
«El contingente en el que estaba Gracián se componía de varios tercios, entre los que se encontraban los reclutados por el Reino de Aragón y la Ciudad de Zaragoza. Las tropas del marqués de Leganés se concentraron la noche del lunes 19 de noviembre de 1646 bajo una fina pero persistente lluvia, cerca de las líneas enemigas. Pero los sitiadores tenían su retaguardia bien vigilada, ante lo cual los atacantes ensayaron un ardid: dirigirse al día siguiente hacia el sur, en dirección hacia Flix, y hacer creer que se retiraban, cosa que hicieron. La treta surtió efecto y los francocatalanes, confiados, bajaron la guardia. Así que, el día 21, volviendo sobre sus pasos, sorprendieron a los sitiadores. Dice en este punto Gracián:
«Cuando yo supe que íbamos a embestir, habiendo hecho alto todos los escuadrones enfrente de banderas, metime en uno y les hice breve exhortación, arrodillándose todos y llorando los maestres de Campo, títulos y señores cuantos había. Luego los absolví y les aplicaba el jubileo de las misiones que había publicado. Fue esto de tanta importancia que se levantaban gritando todos: "peleemos, ¡viva el Rey nuestro Señor y la santísima fe Católica!” Venían a porfía los maeses de Campo por mí, a que les fuese animar su gente y absolverlos; y hubo cabo que dijo que importó esto tanto como si les hubiera añadido 4.000 hombres más.
«Gracián se estuvo moviendo entre los diferentes tercios para dar sus arengas, con riesgo de su vida, ya que los sitiadores habían empezado a disparar toda clase de proyectiles sobre sus atacantes. Pero éste no dejó de entregarse a este gran momento de gloria para un orador consumado y orgulloso como él (“Dióme el Señor su espíritu aquel día y una voz de clarín”), y su gusto en la tarea consiguió poner muy alta la moral de la tropa, hasta el punto de que, en la victoria que lograron en aquella batalla, según refiere él mismo:
«...confieso que yo tengo alguna parte, de modo que todos los soldados y algunos señores, cuando me ven, me llaman el Padre de la Victoria.
«El día del ataque, pasada la lluvia, fue un fuerte cierzo el que importunó a los combatientes, derribando a los jinetes, levantando la pólvora de la artillería y arrojando polvo a los ojos de los tiradores, si bien cesó justo en el momento de iniciarse la lucha, a las 11 de la noche de ese día. Gracián refiere el asalto llevado a cabo sobre uno de los fuertes de los sitiadores y el papel de los soldados aragoneses con sus granadas de mano, escalas, garfios y otros utensilios para asaltar la muralla. El ataque resulta exitoso, pero al continuar avanzando para perseguir al enemigo se topa con un fuerte contraataque francés que fuerza el repliegue de las tropas aragonesas y castellanas a su recién ganada posición. Finalmente, la llegada de un contingente de caballería de refuerzo desde Fraga, que desbarata el dispositivo de sitio de franceses y catalanes, determinan al Conde de Harcourt a ordenar la retirada. Se ha logrado la victoria. El coste en vidas que ha dejado es, en todo caso, desolador. Así lo describe Gracián:
«Llegó éste [Harcourt] a la posta a Balaguer con solos 30 caballos. Lleva más de 2.000 heridos y quedan muertos los mejores y toda la gente particular; vióse bien después ser ansí, porque todos los muertos, que serían hasta 400, eran blancos como la nieve, y unas melenas rubias mezcladas con los cabellos, que en mi vida vi un espectáculo más horroroso. Confesé algunos que aún estaban vivos; otros no querían confesar, que decían ser de la religión, esto es, herejes. En un instante, los desnudaron a todos; hasta don Carlos de Mendoza estaba en cueros con dos heridas, una que le atravesaba el cuello al costado, y otra en la cabeza; al conde de Vagos los mismos nuestros lo pillaron y lo echaron por el foso. Son pocos nuestros muertos; no llegan a 100. Los heridos, hasta 300. Dejó el enemigo toda su artillería, más de 20 cañones, los dos puentes, el de barcas y el de palo, muchos víveres y municiones.
«A pesar de todo ello, fue una experiencia de la que Gracián se consideró uno de sus héroes, incluso por encima del gobernador de la plaza de Lérida, el militar portugués Gregorio Brito, que aguantó el sitio durante siete meses, aunque para el jesuita aragonés, a costa de hacer pasar hambre innecesariamente a la población. Experiencia gratificante y agotadora:
«...en mi vida he trabajado tanto, sea todo a gloria del Señor.
«Henchido de vanidad o no, el relato de Gracián no deja de ser un testimonio directo y muy cualificado de una de las plumas más brillantes del siglo XVII europeo sobre los hechos acaecidos en el llamado “Socorro de la plaza de Lérida”, cuyo “reportero” gráfico sería el pintor flamenco Pieter Snayers, con el cuadro del mismo nombre que se exhibe en el Museo del Prado» (font: Baltasar Gracián, capellán castrense).
|