 | ||
| 1845. Vilella de Cinca (El Baix Cinca).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Una identitat popular i secular, que mai no estigué renyida amb els diferents nivells administratius, fins a cinc: Osca (província), Fraga (partit judicial), Barbastre (cadastre), Saragossa (audiència) i Lleida (bisbat). Només des del 1978, casualment amb l'arribada de la «democràcia», versió espanyola, una d'aquestes identitats esdevingué oficialment incompatible. Segur que endevineu quina.
Però la gent seguim el nostre curs, ara i abans. La vila és situada entre dos secles [sèquies] del Cinca, «de las cuales la una que pasa por la parte alta del pueblo, corre por debajo de bóveda». Llavors tenia una escola amb 30 nens (potser també nenes) i 140 cases (23 veïns o caps de família, 92 habitants), «distribuidas en una plaza y varias calles, algunas de ellas cómodas y bien empedradas, pero las más, sucias e irregulares», segons manaven els temps. Sobre el terme, s'hi anota la dualitat de terrenys: el mont, de mala qualitat, «antes el monte contenía muchos arbustos y algunos pinos, mas en el día hasta esto ha desaparecido», i l'horta de reg, que «es buena, pero sería mucho mejor si se hallase beneficiada con esmero», és a dir, ben treballada. La venda de la producció sobrera es feia al mercat de Lleida. El correu postal «se recibe de Fraga por medio de peatón y sin día fijo». O sigui, carter a poteta i sense regularitat. Acaba Madoz referint-se a una parladuria històrica: «Es con particularidad célebre esta población por la preocupación de otro tiempo, que vió anunciar sus campanas, tocándose solas, los grandes acontecimientos deplorables para la monarquía, originalidad que algunos aseveran de modo bien notable».
 |
 |
| 1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis. «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març. Llegim la informació del mot 'follia' al DCVB: «Cançó popular curta; corranda; cast. copla. 'De cançons i de follies | us en cantaré cent mil, | que les duc a la butxaca | lligadetes amb un fil' (cançó pop. Empordà). A València es diu folia en lloc de follia. a) No em vingues amb folies: no em vinguis amb romanços, amb coses falses (val.). Fon.: fuʎíə (or.); foʎíɛ (occ.); folía (val.). Var. ort. ant.: folia (Hom. Org. 6 vo; Jaume I, Cròn. 110); foylia (Turmeda Diuis. 28); fullia (Llull Cont. 10, 14); fulia (Usatges 62)». Un mot que es remunta als orígens de la llengua. Aquestes follies o corrandes típiques de Fraga foren recollides per l'enginyer i folklorista reusenc Cels Gomis i Mestre (1841-1915). La població de Vilella de Cinca, «en la vora dreta d'aquest riu, a unes tres hores més amunt de Fraga» (potser una mica exagerat), Aitona tres hores a llevant, i Seròs una hora al sud, entre les rius Cinca i Segre. Hi ha a Velilla Sant Llorenç, A Fraga, Sant Salvador; A Aitona, Sant Cayetano, i a Seròs hi ha l'Àngel gros. Les mossetes de Velilla a lo llum diuen 'candil', a la finestra, 'ventana', i al julivert, 'perejil'. La castellanització lèxica de la llengua es fa palesa en aquesta estrofa, en què probablement el darrer vers podia ésser una exageració per provocar la gran riallada final, que era un dels objectius d'aquestes cobles fotetes. Recull Coromines sobre el topònim la pronúncia Vilella de Faió i Massalcoreig a Saidí. Afegeix: «Malnom ètnic: 'caparres' a Saidí; en aragonès: «Velilla i alguns, mesclant amb el nom català, diuen Villella». |
 |
| 1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis. «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març. Un parell de follies fragatines més: A Samalcoreig comença la flor de les catalanes, a la Granja, bocatoves, i a Torrent, les esmolades. Les mossetes de Saidí han pujat al campanar a menjar lo llantam i no el poden acabar. Les cobles descobreixen la realitat geogràfica i humana dels pobles del Baix Cinca i Baix Segre, entremesclats entre ells, malgrat les capes administratives superposades. Lo llantam és un lletsó, llecsó o llicsó, una planta comuna i abundant als trossos i vores dels camins, que servia d'aliment al bestiar i als conills. «La follia fa al·lusió al conegut qüento [conte] del card que nasqué en un campanar i al qual hi pujaren un ruc lligat pel coll. Aquí el ruc està reemplaçat per les mossetes que, enlloc de pujar-hi lligades, hi pugen per sa pròpia voluntat». Una estrofa, doncs, altament corrosiva. Les follies mequinesanes no es queden enrere: Maria, per bé que et vull, no et casis a la Ribera, que sols menjaràs baixoques i flor de carabassera. La unitat geogràfica de l'Ebre resta també reconeguda en l'estrofa, en referir-se a la terra riberenca de més avall. L'altra cobla fa referència a Ascó i Riba-roja, i dins l'Aragó a Escatró. |
 |
| 1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis. «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març. Encara un parell més de corrandes de Mequinensa. L'una «és una burla dels estribillos [expressions populars freqüents] particulars de cada una d'aquestes quatre poblacions, situades totes en la part baixa de la ribera del Segre»: A Samalcoreig, ai, ai!, a Seròs, no tindràs fred!, a la Granja, ai, ai, la mare!, i a Mequinensa, no res! Diu l'autor de l'article que totes les corrandes que ha trobat en català són de tema burlesc, mentre que en castellà n'hi ha moltes de sèries. És un testimoni fefaent de la diglòssia en què visqué la llengua durant segles, considerada llengua del carrer i de casa, però no de cultura respecte de la llengua forana prestigiada i estatal. |
 |
| 1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis. «Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març. Les corrandes de les jotes tortosines, Ebre avall, també totes amanides de sal grossa: A l'horta me n'haig d'anar a buscar una llauradora: si m'arriba a dir que no, l'ofego a la regadora [reg, sèquia]. |
 |
| Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat). Vista de l'estret carrer de la Sèquia, encara per asfaltar. Al fons, un carro xino-xano, en primer terme un gar ratador. La nota de modernitat, el cotxet de nadó, que ara sembla un model prehistòric, però que llavors era darrera novetat. |
 |
| Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat). Vista de la petita vila en primer terme, i de Saidí a l'altra banda del riu Cinca, marge esquerre. La ressenya de Vilella a l'enciclopèdia.cat, dels anys setanta, signada per Max Canher, però amb les dades actualitzades: «Municipi del Baix Cinca, al límit amb la ribera aragonesa del Cinca, estès a la dreta del riu, des de l’aresta de l’altiplà dels Monegres (plans de Buriat) fins al curs del riu. Població: 469 h [2006] Extensió: 17 km2. «El terme comprèn tres zones: la més occidental, formada pels vessants abruptes i erms de l’altiplà en forma de bad-lands, solcats pels barrancs de les Valls, del Port i de Sant Valeri; la més oriental, formada per la plana al·luvial, regada per les sèquies Vella i Nova (que reguen també l’horta de Fraga), les quals prenen l’aigua del riu a l'assut de Vilella, aigua amunt del poble; i entre aquestes dues, una plataforma estructural, inclinada cap a l’eix de la vall, que s’uneix a la plana al·luvial per un talús. Hi ha 800 ha de brolla de romaní i farigola. Al secà hi ha 350 ha de blat, 65 d’ordi, 942 de civada, 6 de vinya, 8 d’ametllers i 18 d’oliveres. Al regadiu (358 ha) hom produeix blat, ordi, faves, alfals, hortalisses i fruita. La ramaderia consisteix en 480 caps de bestiar oví, 210 de procí i 14 de boví. Hi ha avicultura, i posseeix jaciments de lignit. «El poble (569 h agl [1981]; 125 m alt) és al límit del regadiu i el secà, a 1 km del Cinca, enfront de Saidí, vila amb la qual l’uneix un pas de barca. De l’església parroquial (Sant Llorenç) depèn l’església de Sant Valeri, del despoblat de Daimús, al límit amb el terme de Fraga». |
 |
| Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), fototeca.cat). Un bocí del Carrer Major. |
 |
| Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat). Vista de la població estesa a la plana al·luvial del Cinca. |
 |
| Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat). Vista d'un estret carrer de la vileta o Vilella, diminutiu de vila, igual que en les Vilelles del Priorat, o altres com la Granadella, la Portella, etc. La castellanització dels topònims es remunta probablement als inicis de l'Edat Moderna, quan tota la classe dirigent aragonesa, amb el suport actiu del clergat, varen fer el pas de la substitució lingüística de l'aragonès a l'espanyol, arrossegant les classes populars en la seua desnacionalització. Als pobles de la Franja, la gent aguantà l'embestida, però no pogueren evitar de pagar-ne l'alt preu d'una diglòssia continuada, encara parcialment persistent, i el nom del poble, sempre oficial, calia dir-lo en la llengua dominant imposada. |
 |
| Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat). Vista des de dalt del tossal, al costat de la torre del dipòsit de l'època. |
 |
| Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat). L'ermita de Sant Valeri (cast. San Valero) amb un gran niu de cigonyes a la cadireta o espadanya, a l'antiga partida de Daimús, antigament poblada. L'ermita romànica fou aixecada sobre les restes d'un mausoleu romà, conegut com a Mausoleu de Sant Valeri. El pòdium o base sobre el qual s'assenta l'església és encara l'original, i alguns dels carreus de les façanes. L'església s'hi construí després de la conquesta del Baix Cinca (cap a mitjan segle XII) per Ramon Berenguer IV. Els arcs són lleugerament apuntats, fet característic del romànic tardà, i en situa la construcció cap al segle XIII. |
 |
| Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat). Restes de l'antic castell islàmic en un turonet a prop de la vila. Probablement en època sarraïna, una petita vila, vilella, havia sorgit més enllà, a tocar del riu, on hi degueren viure unes poques famílies de moriscos pagesos, en la zona plana irrigada per les sèquies del Cinca. El poblat de Daimús és pobable que fos liquidat amb l'expulsió dels moriscos a comenáment del segle XVII, que formaven una part essencial de la població d'aquesta part del Cinca baix. |
 |
| Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat). Un perer llimoner, característic d'aquells anys, i que fou la primera gran varietat conreada en les comarques lleidatanes i fragatines. |