 |
| 1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà). «Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC). Malgrat haver desaparegut cap a finals dels anys 1970s, la fira de bestiar de Salàs segueix en la memòria popular dels veïns de la vila. La primera referència històrica data de 1380, quan el rei Cerimoniós, Pere III, va concedir al comte de Pallars l'autorització per fer-hi una fira que durés deu fins a quinze dies seguits. Als segles XVIII i XIX, aquesta trobada de bestiar de peu rodó, és a dir, cavalls, eugues, mules, matxos, rucs, i someres (i no pas bestiar vacum ni porcí ni d'altra mena), arribà a la màxima projecció. Eren temps en què augmentava la producció agrícola i el trànsit de traginers. En el diari del viatge divuitesc Francisco de Zamora s'hi recull que «hay feria de ganado famosa, y para recogerlo hay cuarenta corrales en que pagan por mula 4 pesetas y dan paja» (10 d'octubre de 1788). |
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Reflexiona el nostre estimat Espinàs, cronista curós de la terra (en el castellà imposat per la dictadura espanyola d'aquells anys als mitjans de comunicació de les colònies catalanes): «Yo no sé cuántos años sobrevivirán todavía las grandes ferias de ganado. Varias razones, entre ellas la mecanización del campo, explican la progresiva decadencia de estas tradicionales concentraciones». Després de sis segles, la fira de bestiar començava la llarga agonia que la portarà a desaparèixer al cap d'uns vint anys, crec que al 1974, gairebé com l'ominós règim polític. «Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC). De fet, Salàs celebrava dos fires: l'una a mitja tardor (12 de novembre) i l'altra al primer diumenge de Quaresma. Aquesta era la més concorreguda, i sembla que la data fou escollida per la gran saviesa popular convertida en necessitat durant segles: el primer diumenge de Quaresma, en coincidir sempre amb la lluna plena, facilitava el pas per camins i muntanyes, i donava certa precaució contra els bandolers i saltacamins. Aquell any de 1959, arribaren a la fira de Salàs un miler d'animals de peu rodó. «Antes de la guerra, una mula de 3 años valía algo más de 2.000 pesetas». La carestia de la postguerra, en féu apujar el preu i «por una buena mula se llegó a pagar treinta e inlcuso cuarenta mil pesetas. La apoteosis se prolongó durante casi diez años; en la actualidad, la baja es evidente»: per una bona mula, 22 mil, i per un bon matxo, 17 mil. La descripció de l'ambient i de la manera de tractar reflecteixen el tarannà característic dels firaires d'animals, sense gaire importància dels papers i molta de la paraula donada. «Aquí se compra y se vende a menudo por cantidades muy voluminosas -hay quien adquiere cien animales- y no aparece ningún papel... Lo que vale es el trato verbal, la palabra». |
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Una estampa d'un dels estables per guardar-hi el bestiar. «Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC). |
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
L'arribada del bestiar, sovint encara sense transport mecanitzat, després de trasllats de quinze hores.«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC). |
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
El carrer del Firal, «una calle pendiente», és on s'alineaven els animals per a exposició als compradors. Si el venedor acudia amb gran quantitat d'animals, els estabulava als estables preparats que hi havia a la població: «Sencillamente, en Salàs hay tantas cuadras como casas. Es una población única, perfectamente preparada para la feria».«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC). El passeig pel Firal no estava exempt de riscos: «Me han advertido varias veces del riesgo siempre posible de recibir una coz», escriu l'Espinàs. Per la qual cosa es feia indispensable l'ús del bastó, que li és proporcionat per un veí: el bastó de Quinquillanya, de fusta rosada, prima i flexible, tan altes com una persona. «Si una de estas bestias se aproximada demasiado, basta enseñarle la vara, no con ademán amenazador, sino como quien exhibe un salvoconducto. La mula, que sabe leer el alfabeto de la quinquillanya, orienta inmediatamente sus expansiones en otra dirección». Les apreciacions de l'autor sobre la manera de parlar i comunicar-se dels firaires a l'hora de tractar conformen una autèntica perla etnològica. L'escassedat i vaguetat de les paraules era absoluta, per evitar de comprometre's i guanyar posició estratègica en el tracte. Per comprovar si la mula és guita o pacífica, calia tocar-les en punts sensibles. La concepció de la llibertat de la fira (en una època en què si alguna cosa mancava era precisament la llibertat), fonamental per a una bona venda, és magníficament explicitada per l'Espinàs. L'altre gran puntal de l'esdeveniment és la gran qualitat de la mula catalana en comparació a la francesa, tema ben resumit per un veterinari a l'autor. Sembla que als catalans, a rucs i a mules, no ens guanyava ningú... |
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
Els animals venuts, ja carregats dalt d'un camió al final de la jornada.
|
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
«Dos magnífics matxos francesos presentats per Llorenç Cortina, tractant i cuiner excepcional», que forní al nostre escriptor amb un autèntic bastó de quinquillanya per poder passejar pels Firals. El personatge «compone una figura inolvidable con su pañuelo blanco al cuello, su toscano [caliquenyo] entre los labios y el clásico 'ram' de albahaca [alfàbrega] en la oreja».
El mot quinquillanya, quinquillaina o tintillaina es refereix a la fusta de l'arbust dit tortellatge o tantellatge. Les variants de denominacions ja indiquen el caràcter popular de la dita fusta. S'explica al DCVB que és un «Arbust de la família de les caprifoliàcies, espècie Viburnum lantana, de branques grisenques rectes i molt flexibles, fulles ovades subcordiformes, obtuses i denticulades, flors blanques oloroses i en umbel·les espesses, i baia ovoide comprimida, successivament verda, vermella i negra; cast. viburno, viorno, mentironera. Les branques d'aquest arbust són molt apreciades per a fer-ne bastons... Etim.: del llatí vg. *tortĭliagĭne, derivat de tortĭle, ‘torcedís, vincladís’, segons probable opinió de Coromines (BDC, xxiii, 305). La forma tintillaina o tintilaina en aranès significa ‘sumac’, planta usada en tintoreria, i per això Coromines li atribueix un origen llatí vg. *tinctĭliagĭne, derivat de tinctĭle, ‘tintori’. Si realment hi ha aquesta duplicitat d'orígens, és evident que la semblança de nom ha fet que tintillatge prengués el significat de tortellatge. La forma tantellatge també és probablement un derivat de *tinctiliagĭne, i sembla confirmar-ho la forma Illa Tintillagine que apareix en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (a. 839) com a corresponent a l'actual topònim Tantellatge del Solsonès. La forma quinquilaina de Tor és efecte d'una deformació consonàntica de caràcter expressiu». És un arbust silvestre (Rhus coriaria) que fa uns fruits rodons i rojos. «Deu ser aquest arbust el que va donar nom al llogaret de Tantallatge en el Cardener (agregat de Navès)», escriu Coromines, que afegeix que es tracta d'una «fusta bona i flexible, usada per a forques i bastons». |
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
«Los gitanos acampan en los alrededores de Salàs».
|
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
El carrer del Firal de Salàs on se celebrava l'esdeveniment.
|
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
Alguns dels firaires característics, gent d'una altra època, amb brusa i boina, amb els prims bastons de quinquillanya en mà, que ens colgarien de bitllets de dalt a baix, malgrat l'aparent rusticitat pirinenca.
|
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
En els dies de fira, cada casa de Salàs és una fonda. «Los hay que sólo pueden ofrecer dos o tres camas, pero no faltan las que tienen montadas treinta o cuarenta», i potser un total de 2.000 entre tot el poble. I un detall sorprenent: «Lo más corriente es que, si se conocen, dos, tres o incluso cuatro duerman juntos, porque les sale más barato», confessa l'Emili de Can Puig, «al que llaman Salvador por tradición familiar».
El menú de sopar d'un dia de fira de 1959: «sopa de pasta, patatas y espinacas, ensalada con 'arengada', bistec con patatas, tortilla a la francesa, manzana y almendras». Després cap al cafè, a fer un cafè, copeta i caliquenyo, i a jugar a la botifarra, que per a l'Espinàs és «un juego que desconozco, aunque tiene que ver con la manilla». O bé, un espectacle de varietats per a entreteniment del respectable. Assegura l'autor: «Yo desearía poder tranquilizar a las madres y esposas de las aldeas: en la feria de Salàs, hoy, el peligro de hecatombe moral y financiera es prácticamente inexistente». No sé si pel simple fet d'haver de fer el comentari, això és gaire tranquil·litzant.
Molt il·lustrativa la referència de l'Espinàs a la construcció del pantà de Sant Antoni al 1914 al terme de Salàs, que perdés ses millors 400 hectàrees de conreu, i la meitat de la població en cinquanta anys: «Los campesinos de Salàs tomaron el camino de las ciudades e incluso el de América. Los que se quedaron tuvieron que luchar con el problema de las tierras de secano y la escasez de agua». I això al costat d'un pantanàs! Avui podem afegir que la gent del país fou ben enganyada per polítics locals, burgesia industrial catalana, casta ministerial espanyola i empresa hidroelèctrica canadenca: cap o gairebé cap de les promeses de millora foren portades a terme, i la decadència de la terra que acollia els pantans, silenciada. El règim havia expropiat l'empresa de Pearson, i l'havia cedida al mallorquí March, el banquer de Franco durant la guerra. Encara avui, saber de tota la colla de neofranquistes, descendents d'aquells franquistes, que cobren dividends de l'aigua del Pirineu posa els pèls de punta. Esperem amb ànsia que la nova República Catalana sàpiga gestionar i redistribuir els beneficis econòmics d'aquest bé natural i públic que ha de ser l'aigua. Finalment, una altra lliçó etnològica de l'autor: la descripció de l'art de firar o de tancar un tracte, que acaba sempre així: «-Fet? -Fet!... y se estrechan las manos en forma de cruz». |
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Una altra foto de joves gitanets, ètnia de bona part dels firaires. «Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC). |
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
Una altra vista del carrer del Firal.«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC). |
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
Per reconèixer les mules guites, calia tocar-los(-hi) les parts sensibles.
|
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
Els firaires amb brusa negra, boina i quinquillanya. Altres venedors, com aquest valencià que despatxava mantes i faixes, també feien cap a fira.
|
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
La prosa literària de l'Espinàs acomiada la vila i la fira de manera elegant.
|
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
Un cop comprat l'animal, calia que el nou propietari marqués l'animal amb unes estisores i li fes un senyal que l'identifiqués.
|
 |
1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs, Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
Un altre dels expositors d'eines auxiliars o d'accessoris: els arreus de tota mena per a matxos i mules, collars, sogues, selles, i tota mena de guarniments per menar o poder treballar amb aquells seculars vehicles animals.
|