 |
| 1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia. Portada del llibre de caràcter històric que publicà aquest autor de la Renaixença lleidatana, reeditat ja en llengua catalana al 1901 (edició que estic cercant sense èxit, de moment). |
 |
| Agustí Prim i Tarragó (Lleida, 1839 — Lleida, 1904). Poeta humorístic i autor de treballs d’història contemporània lleidatana. Entre els de caire humorístic i psicològic cal esmentar Lleida, fi de segle (1900), Coses de Lleida i Gente de Lérida (1901). De tema històric publicà Sellos municipales de la provincia de Lérida (1888), Noticias sobre la beneficencia pública en Lérida (1891), Cosas viejas de Lérida (1893) (enciclopèdia.cat). |
 |
| 1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia. L'origen de la Pia Almoina lleidatana al segle XII. La mentalitat ultrareligiosa dels segles medievals contribuí al reeiximent de la institució: fer caritat era una de les potes bàsiques de tot bon cristià, fonamental per al perdó dels pecats i l'assoliment de la vida eterna, cosa per la qual i sovint en el mateix llit de mort les donacions caritatives a institucions religioses de tota mena tingueren gran rellevància. |
 |
| 1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.L'autor dedueix que la tasca assistencial començà en temps que els canonges de la catedral feien vida comuna, i que «mandasen distribuir por sopa a los pobres, lo que sobraba en su refectorio...» Quan abandoren la vida en comunitat i cadascú visqué a sa casa (i Déu a la de tots...), haurien volgut continuar la distribució de menjar entre els necessitats, «para que no faltase a los pobres la costumbre ja adquirida del socorro». |
 |
| 1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.Donacions i llegats a la Pia Almoina, per tal que als pobres «fossen cada dia acullits en la casa de l'Almoina que es en lo claustro de la Seu, i allí a dits pobres fos donat a menjar segons ere la pràctica». |
 |
| 2015. Lleida, Sala de la Canonja, Seu Vella. La gran sala del Capítol catedralici lleidatà, adjunta a la banda nord del claustre, amb el qual comunica amb les magnífiques portes renaixentistes. Una part de la sala degué fer-se servir com a menjador de la Pia Almoina i fou decorat amb les magnífiques pintures gòtiques trobades als inicis de la restauració del conjunt monumental al 1947, un cop les tropes ocupants (espanyoles) abandonaren el Castell, nom popular amb què es conegué la Seu Vella des de l'ocupació militar del 1707. |
 |
| 1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia. Les racions claustrals o pobres acollits en el primer segle de funcionament de la Pia Almoina, i els padrins que les finançaven. |
 |
| 1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia. Les grans rendes de la Pia Almoina al segle XIV provinents de censals i donacions, que s'invertien en la compra de terres per generar nous recursos. |
 |
| 1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia. Des de 1460 es deixà de repartir racions de menjar en espècie i s'assignà una paga per als «pobres ordinaris i pobres extraordinaris». Als uns 3 diners i als altres, més eventuals, 1. L'assignació de tres diners jaquesos no era gens minsa per als temps que corrien: «i com la moneda en aquell temps ere molt alta i los comestibles se trobaven a gran conveniència, no dubto que amb los tres diners tenie bastant cada pobre per comprar pa, vi i carn per son sustento», segons que escrigué al llibre de racions l'arxiver Joan Herèdia aquell any. Tot aquest arxiu anà a raure a l'Arxiu Municipal de la Paeria, que conserva doncs una part del fons documental de l'antiga Pia Almoina, amb més de 450 documents, dels quals 90 són pergamins, amb un abast cronològic des del segle XIII fins al XX. |
 |
| 1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia. A la segona meitat del segle XV van acabar-se els llegats i herències que durant segles s'havien fet a la institució, per la qual cosa «disminuyeron las raciones del claustro en términos que solo se invertía en ellas de 150 a 200 libras al año». L'autor suposa que una mala administració féu decaure les donacions, fins que al 1501 «se pusieron con alguna claridad las cuentas de la Pia Almoina, especificándose los capítulos donde se percibían las rentas y modo de distribuirlas». |
 |
| 1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó, Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia. El quadre resumeix els comptes d'aquell any de 1501, quan també es canvià la manera de fer el pagament de la prestació social de part del Refetoner (el clergue dispenser que parava les taules i curava del servei): enlloc de 3 diners diaris, «se computaron a 90 sueldos por todo el año y se entregaban de una sola vez a cada pobre que era presentado a la tal ración». Com si actualment, es cobrés la prestació de l'atur de cop, vaja. El canvi portà a la picaresca fins que al 1514 calgué tornar a canviar els pagaments i retornar a l'antiga consuetud: «por las mañanas, a hora de tercia, se celebrase en la capilla de Sant Salvador la misma llamada del Presbiterat de l'Almoina, i terminada que fuese, se entregase tres dineros a cada pobre». |
 |
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó,
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
Les Racions de Nadal dels canonges de la catedral de Lleida, vigents des del 1505 fins al 1643, quan finiren per raons de la Guerra contra la monarquia hispànica. Durant altres períodes es tornarien a pagar «per la major assistència dels Senyors Canonges a la residència en la festivitat de Nadal». Des del segle XVI, les accions caritatives del Capítol catedralici lleidatà s'ampliaren a d'altres tasques, com ara «pagar sermons de Coresma [Quaresma], fer alguns presents a persones de qui esperava la Iglésia gran protecció, donar salari al mestre de Retòrica, assistir en 24 lliures als Batxillers que llegien les Catedrilles, contribuir en los reparos de la Peixera de la Ciutat, rescat de cautius, reparació de les fàbriques de convents i iglésies, fer ornaments sagrats, etc». Les catedrilles era el nom en diminutiu que rebien les càtedres de la universitat lleidatana servides per ajudants, és a dit, per batxillers [estudiants] a punt d'assolir la llicenciatura».
|
 |
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó,
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
L'ampliació d'inversions comportava la 'distracció' dels fons per als més pobres, ja que eren diners invertits en altres àmbits, com la capella de música de la catedral al 1555 o la «caritat de cent dobles al Rey» al 1704. Al segle XVIII, també aportaren una important suma per a la construcció de la Catedral Nova, un cop caiguda la Seu Vella al 1707 en mans dels reis espanyols.
|
 |
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó,
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
La Pia Almoina lleidatana al segle XVIII, sota el mandat del Bisbe Galindo, que fou el bisbe que retornà a Lleida la residència episcopal al 1736, després que des de la Guerra de Successió s'hagués traslladat a Montsó al 1707 sota mandat del botifler Bisbe Solís, que tot i haver-se manifestat favorable al Borbó espanyol no pogué evitar ni la militarització de la Seu Vella ni la destrucció del Palau Episcopal adjacent a la Porta dels Fillols, que hi hagué des de l'Edat Mitjana.
|
 |
1893. «Cosas Viejas de Lérida», Agustí Prim i Tarragó,
Tipografia de la Casa Provincial de Misericòrdia.
Amb la desamortització, els béns de la Pia Almoina «fueron adjudicados... a los establecimientos de beneficencia e instrucción, y más tarde vendidos al Estado [espanyol] en virtut de las leyes desamortizadoras», mentre que una part (el cobrament de la tinença d'un deute de vora mig milió de pessetes de l'època al 4%) revertí a l'aleshores nova administració provincial, «dividido del modo siguiente: una quinta parte al Instituto provincial [d'ensenyament], y de las cuatro restantes, un tercio al Hospital de Santa Maria, otro a la Casa de Misericordia y otro a la Inclusa», que era la casa dels nens expòsits.
|