 |
| 2016. Vall, refugi i cim de Molières (era Val d'Aran). Sant Joan al Molières, la nit més màgica prop de les deus, els salts d'aigua, els gorgs i les nimfes. En la quietud de la mitja nit, sota la llum de la lluna (gairebé) plena reflectida a la neu i als estanys, Flordeneu ens sotja per seduir-nos tal com féu amb Gentil, fill del Comte Tallaferro i nebot de Guifré. L'endemà ens guiarà per les encara extenses, blanques i verticals pales de neu del circ glacial, al peu del coll (2.940 m) del Coret de Molières, i per la carena fins al cim (3.010 m). Fins al refugi, superat l'immens del Balcó de Molières, tot és verdor i esclat floral dels prats pirinencs entremig de les cascades de la Noguera Ribagorçana, que hi inicia el llarg camí que el portarà fins als trossos irrigats de la nostra plana lleidatana (i fins a la nostra canella de casa). Del refugi en amunt, aquest verd d'estiu encara s'amaga sota la blancor hivernal: la pujada és lenta, amb grampons obligatoris; la neu, tova pel sol, és relliscosa. L'aigua saltirona alegre i agrisada en els primers sallents de la Ribagorçana, o bé resta gèlida i aturquesada als Estanhots, mentre la rocosa i encorbada cresta del Molières sobresurt desafiadora entre el blanc innivat i el blau cel. Arribats al coll, la vista s'infinideix amb totes les Maleïdes al davant, amb la gelera i cim de l'Aneto encara més amunt, i amb els Besiberris a la banda oposada de l'horitzó. L'èxtasi de l'encanteri de la fada Flordeneu es fa realitat per uns instants. No pot ser etern, car igual que li ocorregué al nostre Gentil cavaller verdaguerià, ens apartaria del camí més o menys quotidià que tots seguim. Però obtindre'n un tastet de tant en tant basta per conèixer l'insondable lligam de natura i ànima, de pedra i cingle, de realitat i somni. En endavant, amb tanta neu, per a nosaltres massa, no temptarem més la bella i eterna fada, la reina del Pirineu. |
 |
| 2016. Vall, refugi i cim de Molières (era Val d'Aran). |