 |
| Anys 1960-70. Castillonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). El Fiat de Peret, amb la carreta plena de fem fins dalt, que devia traure de la granja per anar-lo a abocar al tros. Llavors encara les granges eren a tocar o a dins mateix dels pobles. El peu de foto indica anys 1950s, però aquella dècada era encara estranya a la mecanització agrària a les nostres latituds. El Fiat 211, conegut a Itàlia, com «la piccola» (la petita), no començà a fabricar-se fins al 1957, i no degué arribar aquí fins ben entrada la dècada següent. El tractoret tenia 20 CV i era pensat per a les petites explotacions agràries tradicionals que volien (havien de) renovar-se o emigrar. El tractor de Peret de Castelloroi potser era del model RB, que era de benzina. En aquells anys encara va ser possible que petits propietaris agraris es guanyessin la vida amb poc terreny i molt d'esforç. Ara, segle XXI, han desaparegut tots, reconvertits en empresaris agrícoles amb grans extensions de terra conreada, sobremecanització -sovint innecessària-, i distribució pèssima de la producció. |
 |
| Anys 1960-70. Castillonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Detall del Fiat 211R, matrícula HU quatre mil. En aquells anys era freqüent veure la canalla, dones o vells asseguts al parafangs del tractor o dempeus al darrere o als voladissos dels remolcs. No s'hi veia el perill. |
 |
1845. Castillonroi (la Llitera).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
De clima «saludable», segons l'autor, que no havia anat mai a segar o batre durant les migdiades d'estiu. Disposava la població de 66 cases, amb presó a l'edifici consistorial i «una escuela de instrucción primaria frecuentada por 30 alumnos y dotada con 1.100 reales». El cementiri ja havia estat traslladat fora vila, i s'esmenta l'ermita de Sant Salvador, «que según se cree fue antiguamente morada de los Templarios, a una legua de la población en el término o monte de Pinyana... situada sobre un monte muy elevado».La casa de Lleida, al barranc, era la caseta de reg, «donde la junta de riego de dicha comunidad tiene un encargado para dar y quitar el agua a la acequia por la que se riega mucha parte de su huerta». En aquells temps disposava de dos molins fariners «que muelen solo en invierno por ser necesarias las aguas para el riego en las demás estaciones» i un d'olier, «propiedad de varios cosecheros para su uso particular». Això sí: sastre, dos teixidors, dos espardenyers i ferrer. Tenia llavors 370 habitants (a mitjana de 10 persones per casa: padrins, pares i fills). Si fa no fa com actualment, que no arriba als 400, que només va superar a final del segle XX. |
 |
| Anys 1960-70. Castillonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Detall del poble al fons de la imatge, amb els corrals en primer terme. El Peret al volant, son fill plantat al darrere, el padrí i potser un oncle dalt la carreta. Joan Coromines va testimoniar la pronúncia Castellonroi, més arcaica, i la pronúncia amb i, més evolucionada i popular, amb tancament de la e en i, i que no crec que s'hagi de considerar castellanisme. A la seua obra, Els noms dels municipis de la Catalunya aragonesa (1959), anota que el topònim fou la forma col·loquial de la denominació primera de Castelló Roig: «De fet, el penyal que domina el poble té unes grans gaies de color roig pujat, més aviat vermell, que criden l'atenció des de lluny. S'hi veuen ruïnes d'un castell, que degué ésser petit, puix que no figura en la documentació (d'ací el diminutiu castelló). La conservació de la -n etimològica en cas de proclisi és molt freqüent a la toponímia ribagorçana. A la Terreta hi ha una partida dita Morronroi, que conté morró (roca, morro), nom genèric molt corrent a la toponímia menor d'allà». La Terreta és la subcomarca ribagorçana compresa entre els estrets d'Escales i de Mont-rebei. (Interessant el fragment, perquè testimonia la diferència entre els colors roig i vermell, sempre viva al nostre dialecte occidental, i que aquestes darreres dècades de lectures escolars i tv3 han fet desaparèixer del nostre vocabulari. Fóra interessant que els que tenim una certa edat no ens n'avergonyíssim, de fer anar el mot roig, tot i que ja entenc que és una batalla perduda: l'altre dia els alumnes em corregien quan parlàvem de la Caputxeta Roja d'en Perrault). |
 |
| Anys 1930. Castellonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Un bocí refet del Canal de Pinyana, construït segons les eines de l'època: bàsicament, a pic i pal, i força de tracció animal. La foto no porta autor i proposa com a data aprox. els anys 30. Devia tractar-se d'algun ramal nou o refet. Per l'antiguitat dels treball, no crec que fos de la nova connexió després de la inauguració del pantà de Santa Anna al 1961. Crec que s'hi hagués vist alguna maquinària pesant més moderneta. |
 |
| Anys 1930. Castellonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Detall dels operaris, pagesos de l'àrea llogats a quatre rals, i els carros de trabuc, o sigui, que tenien la caixa articulada de manera que es podia alçar per abocar les runes que portaven. A la dreta, es veu amb claredat el profund solc del congost de Pinyana, on es va alçar la presa als anys 1960s. Llegim com a informació bàsica de la vila a final del segle XX (enciclopèdia.cat), que el terme, de 38 km quadrats, el trobem «al sud d’un dels darrers plecs dels Pirineus (serra del Solà, roca Foradada, serra de Pinyana). Presenta alçades de 600 a 700 m, que culminen al Montpedró (734 m alt), situat al SE i coronat per l’església de Sant Salvador de Montpedró. És format per la vall baixa del Reguer, afluent, per la dreta, de la Noguera Ribagorçana (que travessa i, en part, limita el terme a llevant), la qual s’ha obert pas a través d’aquella alineació muntanyosa per un profund congost aprofitat per a la construcció de la resclosa i central elèctrica de Santa Anna; aigua avall hi ha la presa de Pinyana, on s’inicia, a la dreta, el canal de Pinyana o de Lleida (la central elèctrica, vora el canal, és a l’extrem meridional del terme) i, a l’esquerra, la sèquia d’Ivars. El secà ocupa més de 1.000 ha, el regadiu unes 140 ha i les pastures més de 700 ha. Els conreus principals són els cereals, l’olivera, el farratge i una mica de vinya. Hi ha unes 500 ha de terreny forestal, la meitat del qual és garrigar. La ramaderia més important és la de bestiar porcí, seguida de l’oví. Hi ha molins d’oli. El poble (420 h agl; 4 h agl [1996] 454 m alt) és a l’esquerra del Reguer. L’església parroquial és dedicada a l’Assumpció. Dins el terme hi ha el despoblat de Pinyana». |
 |
| Anys 1950. Castellonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). La bassa d'abeurar els animals, imprescindible a cada poble i que després, quan ha perdut l'ús inicial per l'arribada de les màquines, hi ha deixat una esplèndida plaça. |
 |
| Anys 1950. Castellonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Detall del tipus popular, del qual la foto no n'identifica el nom. Destaquem-ne l'armilla i camisa, i les cantimplores penjades a l'espatlla juntament amb la manta al coll, que li feia de farcell per portar-hi quatre rosegons de pa. Podria ben bé tractar-se d'algun pastor. |
 |
| Anys 1950. Castellonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Detalls del poble, que tenia la bassa a tocar mateix. A cal ferrer, s'hi amuntegaven les rodes de carro per arreglar. Algunes canalles i dones van acudir a l'esdeveniment de la foto. |
 |
| Anys 1950. Castellonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Buscant aigua amb un pou al tros. La construcció n'era molt artesanal, amb uns simples tres peus de fusta amb una corriola per pujar i baixar els cabassos de terra. La resta, pic i pala, dos paraules desaparegudes del llenguatge actual. |
 |
| Anys 1960-70. Castellonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Detalls d'aquesta tasca d'enginyeria popular, que devia servir només si l'aigua no era gaire profunda. |
 |
| Anys 1970. Castellonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Inauguració del pantà de Santa Anna, construït a la Noguera Ribagorçana en l'estret que feien els contraforts que el riu havia excavat secularment a la serra de Pinyana. |
 |
| Anys 1960-70. Castellonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Es veu la gentada dalt al mirador, esperant l'arribada del Príncep (espanyol). Cal imaginar-se les banderes com a rojigualdes. És d'una alçada impressionant, de 101 metres. Les obres costaren la salut d'una colla de treballadors, molts dels quals arribats a la zona des de Granada. A l'esquerra, el sobreeixidor que conforma un canal que baixa per una enorme canonada que passa per damunt la carretera de Lleida a Benavarri, poc abans del poble de Castellonroi. |
 |
| Anys 1960-70. Castellonroi (la Llitera), (MDC-Món Agrari). Detalls de la premsa gràfica, en el moment de captar el tall de la cinta inaugural del príncep hereu del dictador espanyol, i que passà d'encarnar les il·lusions de regeneració democràtica dels pobles de l'Estat a significar-se com el vèrtex d'un nou règim, el juancarlismo, basat en la continuïtat del franquisme social i econòmic, i assentat sobre la corrupció privada, l'estafa sistemàtica dels recursos públics, i l'espoliació fiscal assalvatjada dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Per reviure el moment de la inauguració en imatges i veu del NO-DO de l'ominosa època, cliqueu ací. |
 |
| 2001. «Costumari de Castellonroi, ànima d'un poble», Ramon Vives i Gorgues. |