 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
«Malta, olim Melita, Anonino Maltaria maris Mediterranei notissima insula, eiusdem nominis oppidum munitissimum habet; quod anno salutis 1565 ob maximam Turcam classem dissipata, immortalem nominis celebritatem consecutum est». Des de la resistència al setge turc d'aquell any, la fama de l'illa s'escampà per tota la cristiandat.
Des de final del segle XIII, l'illa havia pertangut al Casal de Barcelona, els reis del qual foren reis del Regne de Sicília. Amb l'arribada dels cavallers de l'Orde de Sant Joan al segle XVI, Malta començarà la seua història postcatalana. |
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
L'illa de Malta fou una de les possessions mediterrànies del reis catalans, des que Pere II el Gran adquirí el domini de Sicília, Malta i Gozo, després que triomfés l'aixecament popular contra els angevins del 1282-87 amb el suport de la flota catalanoaragonesa de Roger de Llúria.
A la dita batalla de Malta, quan les galeres angevines assetjaven la ciutat revoltada, l'almirall de la flota catalana s'hi presentà a donar batalla. El 8 de juny de 1283 es combaté a les aigües del port i cap a migdia, l'almirall angeví, adonant-se de la derrota, envestí la nau capitana catalana. Roger de Llúria i els nostres mariners es defensaren de l'abordatge i donaren mort al desesperat almirall enemic. Les illes de Malta, Gozo i Lipari passaven a domini de la família reial catalana. Per això, l'almirall de la flota catalanoaragonesa, Roger de Llúria, va gosar afirmar, segons anotà Bernat Desclot al capítol CLXVI de la seua gran Crònica, que «a partir d'ara no hi haurà peix que s'atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d'Aragó»: Ne sol hom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rei d'Aragó; ne encara no solament galera, ne lleny, mas no creu que negun peix se gos alçar sobre mar, si o porta un escut o senyal del rei d'Arago en la coa, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rei d'Aragó e de Sicília. Quan els turcs s'apoderaren de la Mediterrània oriental i entraren a l'illa de Roda al 1523, els cavallers soldats de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, fins aleshores també anomenats de l'Orde de Rodes, traslladaren son quarter general a l'illa de Malta, que l'emperador Carles V (hereu de les possessions catalanes medievals) els cedí al 1530. A partir d'aquell moment, també foren anomenats de l'Orde de Malta. |
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Malta o Melita, del grec, amb el significat de 'dolç com la mel', per tal com a l'illa se'n devia fer i de qualitat reconeguda per tota la Mediterrània. De fet, a Malta s'hi troben espècies endèmiques d'abelles. Altres hipòtesis etimològiques la relacionen amb l'antiga llengua dels fenicis, dominadors de l'illa en un temps, que l'haurien anomenat Maleth, refugi, per la possibilitat que dona l'accidentada costa maltesa per a l'abric de vaixells.
«Cotoni, rosarum, cumini, omniumque Ilalicorum fructuum ferax, numquam glaciem aut nives vidit. Serpentes non habet, nec Scorpio in ea laedit veneno». Amb clima molt temperat i sense animals verinosos, l'illa era esplendorosa de fruits mediterranis. |
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Els cavallers de l'orde maltesa foren molt combatius contra el poder turc, i justament en aquell temps participaren en la lliga cristiana que lluità a Lepant (1571), i tenien gran predicament a tota Europa. La fortificació de la Valetta, convertida en la principal ciutat de l'illa, començà al 1566 després del setge turc de l'any anterior. Calia protegir-se i sota el govern del gran mestre Jean Parisot de la Valette, s'inicià la construcció de baluards, bastions i muralles a prova d'artilleria. Els hospitalers l'anomenaren Humilissima Civitas Valetta, però per l'enorme poder defensiu del seu port gairebé inexpugnable, fou coneguda com la Superbissima.
En la llengua maltesa, un dialecte àrab escrit amb alfabet llatí i oficial a la Unió Europea (tot i que només hi ha tres parlants de maltès per cada 100 de català, coses de la 'democràcia' europea, on pel que sembla cada persona no val igual segons on naix), l'anomenen popularment la ciutat, de manera anàloga a com els mallorquins anomenen sa capital. |
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
El castell o fort de Sant Àngel, existent ja en temps del domini català, esdevingué al segle XVI la residència del gran mestre de l'Orde, amb la ciutat o burg als peus. Fou convertida en una autèntica fortalesa que dominava l'entrada del port natural. A l'altra banda, s'hi veu l'església de Sant Salvador. I una munió de galeres, les naus de guerra dels santjoanistes contra el poder turc.
|
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Detalls de la ciutat i de Sant Salvador.
|
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
El port tancat o plataforma, on ancoraven les galeres, i en aquesta banda del port, els molins de vent fariners, imprescindibles per a l'abastiment dels cavallers soldats amb base a l'illa.
|
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Sant Elm fou l'altre gran fort de la Valetta, i l'església de Sant Jordi a l'altra banda.
|
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Detalls de la fortificació de Sant Elm, que juntament amb el castell protegien el port i el convertien en una veritable ciutadella inconquerible.
|
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
El fort de Sant Miquel era el tercer pilar defensiu del port, situat a la part interior de la badia, al costat de les primitives drassanes on s'hi construïren les temibles galeres dels cavallers maltesos.
|
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
Detall de la part interna del port, que disposava d'un canal a tall de fossat defensiu, que convertia la Valetta en una illa envoltada de murs per tots els costats. S'observen bé les torres de proa i popa, i la llarga renglera de rems de què disposava a banda i banda.
|
 |
1572. Malta, «Civitates Orbis Terrarum», de Georg Braun.
A la terra ferma, el primer cementiri de la ciutat.
|