 |
| 1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571. (Österreichische Nationalbibliothek).
Vista d'ocell de la banda oriental de la ciutat valenciana, presa des del Nord, amb el riu Túria contornejant la ciutat, com ho faria fins a la desgràcia de l'avinguda de 1957, que portaria a una altra desgràcia, la del desviament (igual que ha passat p.ex. al delta del Llobregat). Ep, opinió personal. L'enjardinament de tota la llera, preciós, no pot amagar la ferida mortal del desmesurat canal de desguàs al sud de la capital. Als orígens, els humans s'assentaven a la vora dels rius per qüestions de subsistència, i ara o els foragitem o en colguem els cursos d'aigua. Tant de bo s'hagués pogut trobar una altra solució menys antinatural.
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
La vista sencera de la ciutat tota emmurallada, amb el característic perfil arrodonit que servà durant més de cinc-cents anys. El riu feia funcions defensives, a manera de fossat, ja des de l'època romana. A l'esquerra (est), el grau o port de la ciutat; al sud, lleugerament visible abans de les serres de Cullera, l'Albufera.
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
Al fons, la gran badia valenciana, amb el port. En primer terme, el Túria meandrejant des del Pont de la Mar fins a la costa. Tot el que allarga la vista més enllà dels murs de la ciutat fins a l'Albufera, n'era l'horta sud, així conservada fins a l'enderrocament de la muralla al segle XIX.
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
La muralla de la ciutat davant del Pont del Real, amb l'alta porta emmerletada que hi donava accés. Més enllà, la Porta de Mar, que donava accés a l'esplanada que portava fins al Grau, anys després plantada d'àlbers i que comunicava amb una avinguda ben ombrívola la ciutat amb el mar, deixant al costat els meandres del Túria.
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
El Grau fou el barri portuari que des del mateix moment de la conquesta els reis volgueren impulsar al servei de la gran capital valenciana. Des del segle XIV s'hi havien aixecat unes drassanes reials i la població va ésser fortificada. Disposava d'un moll de fusta per facilitar la càrrega de mercaderies a les naus. Poc després d'aquesta vista, al 1609, el port del Grau valencià fou un dels principals punts d'embarcament cap a Orà dels moriscos valencians expulsats per la corona (espanyola).
|
 |
1845. Vilanova del Grau (València).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
El Grau depenia de la ciutat de València fins que al 1826 se'n reconegué la creació d'un municipi independent, després d'anys de litigis judicials per aconseguir-ho. Fou inclosa com a tal en el diccionari de Madoz, que hi anotava més de 500 cases, presó i escola per a nens, «a la que concurren sobre de 150, dotada con 6.000 reales, dos de niñas asistidas por 100 cada una, y 2.190 reales de dotación cada maestra». Un dels pocs pobles on no es feia realitat allò de patir més gana que un mestre d'escola. A la desembocadura «el terreno es llano, bañado por el rio Túria, en el que hay algunas barcas de pescadores para pasar a la orilla opuesta».
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
El desguàs al mar del riu Túria, amb algunes barquetes de vela llatina que devien poder pujar riu amunt per reposar sobre les arenoses ribes, lluny de l'onatge de la mar. Algunes feien la funció de passar els viatgers a l'altra banda de la riba. A l'altra banda de la llarga badia valenciana, la indicació de la ciutat de Dénia.
Al bell mig de l'esplanada, l'antiga ermita de Mont-Olivet, que disposava d'una petita hostatgeria en què romanien en quarantena els mariners que arribaven de terres on hi havia hagut alguna epidèmia. Més tard, al segle XVIII, el llatzeret fou allunyat de la ciutat, riu avall per la marge dreta, on hi aniria creixent el poblet de Natzeret. L'antiga ermita fou enrunada a la segona meitat del segle XVIII i substituïda per una nova església. |
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
La Porta de Mar era la que donava a l'esplanada que portava al Grau. En aquesta part, s'hi observa un doble pany de muralla, i extramurs l'antic convent del Remei, desaparegut al segle XIX, fundat sobre l'antiga ermita al començament d'aquell segle XVI.
S'hi observa l'antic Pont de Mar fet de fustes, el que hi hagué anteriorment a l'actual, de pedra, aixecat a final del segle XVI després d'una de les recurrents riuades del Túria, i que avui és només d'ús per a vianants.
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
El Pont del Real tenia els pilars de carreus de pedra, però l'entarimat de fusta, amb barana protectora inclosa. A finals d'aquell segle, cansat de refer-lo, es decidí de completar-lo en pedra, cosa que sembla que ja era feta l'any 1599, data del casament de Felip III de Castella a la catedral de la ciutat, mesos després de la successió dinàstica a la mort de son pare, el rei Felip II.
La vista degué ésser presa d'estiu, ja que el Túria portava més aviat poca aigua. Res a veure amb el devastador riu en època de fortes pluges a la serralada ibèrica. També s'aprecia bé la solidesa dels murs de la ciutat, reforçats gairebé a tocar tocar per altes torres defensives. La muralla de València fou refeta al 1356, com tantes altres al llarg i ample del país, durant el regnat de Pere III el Cerimoniós.
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
L'atapeïda trama urbana de la capital del regne valencià. Destaca el campanar de l'Església del Salvador, una de les 13 amb què Jaume I va dotar la ciutat, distribuïda en deu parròquies. Al fons, l'Església de Santa Caterina, en honor de la infanta filla del Conqueridor, probablement també aixecada sobre el solar d'una antiga mesquita.
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
El Convent dels Predicadors, o de Sant Domènec, fundat al 1239 pel propi Jaume I, casa de Vicent Ferrer al segle XV, i que disposava al davant d'una de les poques places de la ciutat. En l'època de llibertats republicanes del segle XX esdevindrà seu de la sobirania popular del País Valencià, quan s'hi instal·laren les Corts Valencianes restituïdes.
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
El sobri i majestuós pont de pedra dit de la Reina o de la Trinitat, també anomenat dels catalans, datat del segle XV, però refet a començament del XVI per mor d'una enèsima avinguda de les aigües del Túria. En època de Jaume I era un pont de fusta encara, un dels dos de què disposava la València sarraïna.
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
El Monestir de la Trinitat avançà en la seua construcció gràcies a l'impuls que li donà la priora escriptora Isabel de Villena, a final del segle XV, en què s'acabaren els claustres i els dormitoris. Hom no pot deixar de pensar en els cops que Jaume Roig, metge de les monges de la Trinitat, el degué creuar, i com l'aire de la marinada li envolava la inspiració en sortir de l'amuntegament ciutadà, i el travessava apressat per posar-se a escriure l'Espill en arribat a casa.
|
 |
1563. València, Anton van der Wyngaerde o Wijngaerde, 1525-1571.
(Österreichische Nationalbibliothek).
El Pont del Real es deia així perquè connectava la ciutat amb el Pla del Real, a on hi hagué el palau reial des de la conquesta de Jaume I, que s'emocionà en veure-hi la quadribarrada al capdamunt en senyal de rendició del rei sarraí al 1238:
«E Nós fom en la rambla [Túria], entre el reial e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita» (cap. 282).
|