 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). Vista del congost i de la carretera amb un vianant. Clixé de Silvi Gordó. |
 |
1845. Gramuntill (el Pallars).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Gramuntill «se compone de tres casas diseminadas aunque próximas unas de otras, con los nombres de la Borda del Ros, Barragueta i Gramuntill, y una ermita en cada una». El camí cap al Pallars Sobirà «pasa por frente la casa-mesón denominada la Barraqueta, el que de la Conca de Tremp se dirige a los partidos de Sort, Viella y a Francia». Barragueta podria ben bé ésser la pronúncia pallaresa del lloc.
Escriu Coromines, el nostre savi etimòleg de capçalera: «Nom del famós congost que obre el pas de la Conca de Tremp cap a les altes valls i marca un límit clar entre dues comarques tan germanes i tan diferents com l'Alt i el Baix Pallars. Fins i tot els francesos que van preparar el nefast Tractat dels Pirineus eren conscients que Collegats podia ser considerat com un límit natural. En el seu llibre, Josep Sanabre explica que el 31 de març de 1660 els comissaris espanyols notificaren a Luis de Haro que els francesos pretenien la Seu d'Urgell i tota la Cerdanya, «ateniéndose a que los montes Pirineos, que empiezan en el Pertús, han de ser división entre Vallespir, Cerdaña y Cataluña hasta Collegats».
Sobre l'Argenteria, s'esplaia així: «Ben segur que el que més crida l'atenció de qui passa per aquest majestuós congost és el lloc anomenat La Roca de l'Argenteria, joia natural de formes, llum i color elaborada durant segles per l'aigua que degota generosa de la paret de la Serra de Pentina. Qui no recorda els versos de Verdaguer:
De cim a cim va de Rubió a Pentina,
i sota Bresca, en Collegats, li ensenya
la rica Argenteria, que en la penya
parà algun geni amb enciseres mans.
Cortinatges de tosca i brodadures,
cascades d'argent fos en l'aire preses,
garlandes d'heures en rics calats suspeses,
d'alguna fada finestró diví,
de lliri d'aigua i de roser poncelles,
com ulls closos de verges que hi somientot hi és blanc, com los coloms que hi nien, papallones gentils d'aquell jardí. Volant als cingles de Montsent, li ensenya les cascades bellíssimes de Gerri, i en Cabdella, en Espot i Besiberri constel·lacions d'estanys d'atzur i verd: les tres li semblen solcs que gegantina rella a les tres branques del Noguera ha obert».
És una estrofa del Cant IV del Canigó (1888) en què la reina de les fades, Flordeneu (l'edelweiss), sota l'aparença de Griselda, encanta el jove, fort però enamoradís Gentil, fill del comte Tallaferro, al llarg del seu viatge pels dominis pirinencs passen per sobre dels Collegats.
Contràriament a allò que proposa l'etimologia popular, el nom de l'estret pas no té res a veure ni amb un coll ni amb els gats, sinó que ve del llat. COLLIGATOS, entrelligats. Afegeix Xavier Terrado: «A nosaltres ens conveç més la interpretació d'una altra de les cèdules de Coromines, LAPIDES COLLIGATOS, pedres entrelligades, car és aquest precisament l'aspecte que ofereix la roca de l'Argenteria. Allò són realment uns rocs collegats. Una mena d'estalactites agafades a la roca i entrelligades en mil formes capricioses. I és aqueixa roca la que el fa el congost diferent de tots els altres. És clar que el Collo de Ghats de 1035 és una innocent etimologia curialesca», és a dir, que l'etimologia popular ja té mil anys d'antiguitat!
Afegeix Coromines la seua cullerada personalíssima: «Jo encara trobo que el tret verament característic de Collegats és la impressionant unió i hermètica clausura de les serres, que obturà absolutament el pas dels moros: el Pallars Sobirà en romangué més verge que la Ribagorça, i fins els francesos de 1660 hi veien la frontera natural més defensable quan proposaven annexionar-se el Pallars Sobirà». El verb collegar, germà de l'italià collegare, «degué tindre certa vitalitat en català antic, tot i que potser no fou d'ús general». Collegats, doncs, un topònim per lligar dos territoris, gairebé dos països en termes naturals, per entrelligar per sempre els dos Pallars. Simbòlicament (o no tant) per relligar la porta del Pirineu amb la porta de la Terra Baixa catalana.
|
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). La carretera sinuosa dins del congost. Clixé de Silvi Gordó. |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). Una altra vista de la carretera a la zona de l'estret, amb dos figurants al costat del pal elèctric. Clixé de Silvi Gordó. |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). Una bicicleta repenjada a la tanca pètria de la carretera antiga. La carretera de la Pobla era dita de Balaguer a la frontera francesa. Clixé de Silvi Gordó. |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). Vista de la imponent Noguera Pallaresa al congost, ja cap a la sortida. Clixé de Silvi Gordó (S.G.M.-La Pobla de Segur). |
 |
Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars).
L'argenteria desgelada a l'estiu amb la vella carretera a l'altre costat de riu.
|
 |
| Anys 1930. Pas dels Collegats (el Pallars). L'entrada al congost per la banda meridional, a la font de la Figuereta. Clixé de Silvi Gordó. |
 |
| Anys 1930. Pas dels Collegats (el Pallars). Els blocs de pedra rectangulars de protecció serpentejaven tot al llarg de la carretera. Donen aquell sabor d'època, de quan érem petits i encara hi eren. Com tantes altres coses, des de ja fa temps substituïts amb gran despesa per modernes tanques metàl·liques en nom del progrés i la seguretat, dos mots que tot ho justifiquen, fins i tot allò injustificable. Clixé de Silvi Gordó. |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). La Noguera Pallaresa abans d'entrar als ràpids de l'estret. |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). Clixé de Bonaventura Piquer. Detall de la carretera al congost. Actualment, els túnels salven l'estret i això ha deixat la carretera vella per al vianant. És una delícia passejar-hi i sentir com la força de les parets embolcalla l'ànima del viatger. |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). Un cotxe de l'època travessant pel Congost |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). Les aigües braves de la Noguera Pallaresa al congost. Clixé de Silvi Gordó. |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). Vista des de damunt d'una roca dins la llera per agafar l'estret de ple, amb la carretera a la dreta. Clixé de Silvi Gordó. |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). A la zona de l'estret, just a l'Argenteria. Clixé Silvi Gordó. |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). Detall de l'impenetrable barranc de l'Infern en desguassar a l'esquerra de la Noguera. Actualment, una delícia per als practicants del barranquisme. |
 |
| Anys 1920-1930. Pas dels Collegats (el Pallars). L'Argenteria dels Collegats. Deu son nom als efectes platejats dels caramells de gel que hi pengen quan les fortes glaçades de l'hivern glacen (glaçaven) la cascada. |
 |
| Anys 1940-1950. Pas dels Collegats (el Pallars). La carretera i el riu entrant a la zona de l'estret. Clixé Silvi Gordó. |
 |
| Anys 1940-1950. Pas dels Collegats (el Pallars). Detall del congost i l'antiga carretera des de mitja alçada. |
 |
| Anys 1940-1950. Pas dels Collegats (el Pallars). Un banyista s'atreveix amb la gelaor de l'aigua de la Noguera Pallaresa. |
 |
| Anys 1940-1950. Pas dels Collegats (el Pallars). L'entrada pel nord al congost, amb una presa un mica elevada, que li dóna un més bona perspectiva. Clixé de Zerkowitz. |
 |
Anys 1940-1950. Pas dels Collegats (el Pallars).
Detall de l'estret, amb els primitius pals i cablejat de la llum i telèfon.
|
 |
| Anys 1940-1950. Pas dels Collegats (el Pallars). Preciosa vista, amb pescador inclòs, de la ribera de la Noguera Pallaresa a l'entrada meridional del congost. |
 |
| Anys 1940-1950. Pas dels Collegats (el Pallars). Una altra vista molt similar, amb la Noguera Pallaresa ja relaxada després del tràngol dels Collegats. |
 |
| Anys 1940-1950. Pas dels Collegats (el Pallars). Arenys poc abans de l'entrada de la Noguera Pallaresa al congost. |
 |
| Anys 1940-1950. Pas dels Collegats (el Pallars). Els grans roquissars que formen l'estret. |