 |
| 1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre). Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres). Clixé de Mn. Pere Molet. Vista exterior del monestir trinitari, amb el campanar balustrat, que destaca sobre l'horitzontalitat de l'edifici malgrat que l'esveltesa no era sa principal característica. |
 |
1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
El conjunt monàstic sofrí una radical transformació de ses dependències al segle XVII, amb el canvi d'orientació de l'església i la construcció del claustre i dependències annexes. Del claustre «se'n conserven tres ales, havent desaparegut la de migdia, encara que amb perill imminent de derrumbar-se a qualsevol hora les restants».
L'església més moderna té la portalada encarada a l'orient amb el presbiteri a l'altre extrem sense absis, a on «hi alçaren una paret llisa i res més... Fa de creueu en aquesta església la primitiva església gòtica, bonic exemplar del segle XIV. De manera que l'absis d'aquesta, que dóna al Nord constituïa darrerament la Capella del Sant Crist, imatge que es venera avui a la parroquial de Seròs. Lo que seria antigament ingrés del temple fou convertit en Capella de la Verge del Remei».
|
 |
| 1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre). Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres). S'apunta a la necessitat d'augmentar l'aforament després del retorn dels trinitaris com a causa per a tan radical transformació arquitectònica. «Com que a la part en què estava l'entrada hi edificaren los claustres, farien nou ingrés per sol ixent i és l'actual». |
 |
| 1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre). Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres). Es fa notar la poca importància de les restes dels antics sarcòfags, un dels quals conservat al Museu Arqueològic del Seminari de Lleida en aquells temps. |
 |
| 1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre). Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres). A sis quilòmetres d'Avinganya s'hi troba el poble de la Granja d'Escarp. Enlloc de dirigir-s'hi pel camí, escolliren d'anar-hi resseguint «lo braçal que mig penjat en la riba que forma el desnivell del pla de dalt amb l'horta, se feia molt més llarg, per quant s'havia de conformar amb les sinuositats, voltes i calçades que aquí un barranc, allà una roca sortint, més avall un ribàs amenaçant esllavissada, obligaven a fer al braçal». A migdia, però, «lo sol fort i ataubador picava de bo de bo. Més que de primavera, de juriol semblava». |
 |
| 1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre). Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres). Detalls del calat dibuixat en l'arc de separació de la Capella del Remei. Clixé d'Atili Sales, metge lleidatà, que es féu càrrec de la sala de paidopatia (pediatria i ginecologia) de la nova Gota de Llet lleidatana de 1918, impulsada pel nou ajuntament catalanista i republicà d'Humbert Torres, guanyador de les eleccions de 1917. En aquell temps era el metge de Seròs. |
 |
| 1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre). Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres). «Aviat mos envistàrem amb Escarp; allà més lluny i a l'altre cantó del riu, recolzada a la falda de la serra, estava la Granja. A poc saltàrem lo Canal d'Aragó i Catalunya, que allí mateix desemboca al Segre». Es dirigeixen al pas de barca per tal de travessar-lo: «Entràrem dins la barca, la magnífica barca que, com tothom recordarà, los hi fou regalada per la Diputació de Barcelona quan, havent-se'ls-hi endut la que tenien la gran avinguda que experimentà lo Segre a l'octubre de 1907... Consta de dos grans llaüts, lo Montserrat i el Barcelona, units per una plataforma en la que ben bé hi deuen cabre tres carros alhora». «L'horta, magnífica abans de la riada, està feta una llàstima; al millor, pel mig d'un codissal, una verdadera aglera, vegeten, raquítics i tristois, alguns presseguers, per haver-se'ls-hi interromput lo reg. Los granjolins poc a poc van arreglant-la». L'apunt de vocabulari ens assabenta que una aglera és un pedregar [codissar] sec per on les aigües s'estenen només en cas d'avinguda o crescuda. Una glera és, doncs, un tros de llit de riu o torrent sec, ple de pedregam. Una pedra de glera o codís és una pedra riera, d'aquelles tan planes i polides, dites també palets de riera. |
 |
| 1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre). Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres). L'any 191o, a la Granja, ja havien rebatejat el carrer del camí de Mequinensa amb el nom de Diputat Macià. Després de dinar, visita «a les mines de carbó, que estan a dos quilòmetres davall de la Granja» i de l'ermita de Sant Jaume allà tocant mateix. Índies Negres és el nom amb què els anglesos anomenen les mines d'hulla i fou el títol que Jules Verne donà a una seua novel·la de fulletó al 1877 i que degué ésser coneguda de l'autor de la ressenya, Mn. Esteve. Només dos o tres són mines actives. «Uns anys atràs estaven totes en explotació activíssima i hi estaven empleats la major part dels braços de la Granja. Avui són comptats». Per traure el carbó, s'hi construí una via per a vagonetes, rebutjant l'oferiment del riu, relatat pel vicari amb poètica prosopopeia. L'ermita de Sant Jaume «sembla un colom aturat sobre una roca com si es preparés a emprendre el vol... L'ermita es troba a mig serrall en una replaceta guaitant al riu» i a un panorama «bonic i encantador. A baix lo riu mormorant l'eterna cançó del seu remoreig. A mà esquerra, cap a migdia, lo racó de Mequinensa, i en un turó... lo seu castell. Davant nostre la serra del Vedat amb sa hermosa pinada...» |
 |
| 1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre). Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres). Des de Sant Jaume cap al nord, «se divisen la Pedra de Rondan, Sant Salvador, Sant Simó, monestirs aquests desallotjats, acabant-se la serra entre les negrors de la Ribera del Cinca». Aquesta negror era deguda als «grans boscos de figueres i olivers... i per entremig, com una serp que s'esmuny silenciosa per una immensa bardissa, s'escorre el Cinca». La Pedra de Rondan [o Roldan]: «En una de les estribacions [contrafort] d'aquesta serra s'hi alça un turó, des de lluny perfectament cònic, coronat per una penya. Deien que anys atràs era molt més ferma i, efecte de l'acció del temps, s'ha anat esgallonant i desprenent-se'n algun bocí... Conta la tradició que l'heroi llegendari de la França la hi tirà amb lo dit petit des de l'altre turó on s'alça lo monestir de Sant Salvador. Quina forçada!» |
 |
| 1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre). Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres). De la cova de Sant Jaume, els granjolins n'extreien una espècie d'argila blanquinosa, remei «molt indicat i eficaç per a curar les escaldadures». Els excursionistes, entre els quals s'hi trobava el recordat pedagog Frederic Godàs, visiten a llum d'espelma una de les mines, i un cop feta l'exploració, s'encaminen a la mina de «cement. Aquesta començava a obrir-se aleshores». Arribada l'hora del retorn, tornen a creuar el Segre amb la barca i, ara sí, fan parada al Monestir d'Escarp per fer-hi «un vistasso... ja que el temps no permetia altra cosa ni l'edifici mereixia més». Ja que l'edifici del segle XVII «ara resta tot enrunat no quedant més que les parets mestres que van desplomant-se a poc a poc». |
 |
| 1910. Seròs (el Baix Segre). Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres). De retorn a Seròs, a l'hora foscant, els llums elèctrics, ja des de lluny, reben la comitiva excursionista. L'Elèctrica Serosense hi produïa electricitat des del 1903. Després de tot un dia d'excursió pel Baix Segre, els homes estaven afadigats, rendits, atrallats: no podíem pas dir ni piu! Les cames se negaven a sostenir-nos... Com qui no diu res havíem caminat a la ratlla de nou hores... però l'esperit encara... es movia en aquella atmosfera pura de naturalesa i art...» L'encomi final de l'autor als beneficis de l'excursionisme és destacable i com a bons caminaires retornen a les «habituals ocupacions en espera d'empendre-la qualsevol dia a un altre indret». |