 |
| 1889. Rivert, el Pallars Jussà. Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922). Una gran perspectiva del petit poble pallarès, presa al segle XIX (datada de 26 de novembre) pel preclar geòleg barceloní, que de segur no es va perdre l'espectacle de les agulles i esperons de Picorres, Roques del Seix i de la Bou. En primer terme els camps conreats, separats per marges de pedra, segurament grans pedres rieres, que trobem per tots cantons, fins dalt de tot del Pui de Lleràs (1.692 m.), al fons de tot, en una pujada sostinguda des de l'antic castell de dalt de tot del turó, ja desaparegut, i on només hi resta la capella o ermita, dita del Castell. |
 |
1889. Rivert, el Pallars Jussà.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
El petit poble tot arraulit i escalonat sota el tossalet de l'ermita, tot obert al sol de migdia, però a redós de la roca que li fa de protecció natural: «situado en la pendiente meridional de un monte que le priva de ventilación». Les muntanyes totes pelades, sense cap arbre ni tan sols coscolls: la fusta era un material molt cobejat des de segles enrere, i els conreus probablement pujaven fins més amunt.
|
 |
1845. Rivert (el Pallars Jussà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
En aquells temps en què s'anava a peu o pas de carro d'un lloc a un altre, per arribar des de Lleida a Rivert calien 17 hores, 15 fins a la seu del bisbat, la d'Urgell, i 42 fins a la capital del país. És a dir, que les portes dels Collegats són a mitjan camí entre la plana lleidatana i el Pirineu. Hi havia 27 cases, però només 8 veïns de llarga família: 183 hab. en total, a raó de gairebé 23 persones per cap de casa!Referència obligada a la font d'aigua que emergeix de dins la roca, «que mana en el mismo pueblo copiosas y buenas aguas». D'aquesta deu se'n forma el rierol del Solar, «que corre de N. a S. hasta desaguar en el Noguera Pallaresa en el término de la vila de Salàs: sus aguas se utilizan para el riego y para mover dos molinos... uno aceitero y otro de harina». Els camins cap als pobles veïns, de ferradura i dolents. |
 |
| 1924. Rivert, el Pallars Jussà. Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962). Una típica perspectiva des de l'altra banda del torrent de la vall. |
 |
| 1923. Rivert, el Pallars Jussà. Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922). El forat de la deu que surt de dins mateix de la roca, avui dit de la Font d'Amunt, i que té una caseta a tocar mateix, entre el rocam i l'aigua. La Font d'Avall és ja al peu del poble, a on s'hi feren els rentadors i poc abans de l'esplèndid racó de la bassa del molí i del salt que allà hi fa el torrent. La datació d'aquestes fotografies als anys 1920 no l'acabo de veure clara. A més, la foto del camí de Salàs és del 1914, cosa més versemblant atès que aquell estiu va tombar per la zona guaitant els treballs de la presa de Sant Antoni. |
 |
| 1914. Rivert, el Pallars Jussà. Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922). El camí de Salàs a la sortida de Rivert, seguint el torrent avall. La grafia castellanitzada escrivia el topònim amb B. Però com que es tracta d'un compost de riu, no hi ha dubtes que cal escriure'l amb V. Escriu Joan Coromines sobre aquest topònim: «llogaret del Pallars Jussà, agregat a Serradell, oït Rubert a Torallola, si bé explicaven 'és riu verd', i afegien que el torrent de Rivert porta aigua sempre, fins quan hi ha gran sequera...», i «com que el riu que baixa cap a Rivert és abundós de debò... i no mancant-hi aigua mai aigua, la seva ribera és verdejant, en contrast amb les altres zones de la Conca de Tremp, grogues per l'eixut, les aparences serien que vingui de Riu Verd, que deu ser l'etimologia que corre entre la gent del país... Però la terminació -te o -t constant en totes les 15 mencions antigues, des del segle IX i tota l'Edat Mitjana obliga a rebutjar-ho inflexiblement». Afegeix el nostre gran savi: «Resta, però, segur que és un compost de RIVUS, com escau a un nom de lloc que començà sens dubte per ser el nom del riu, des d'on passà al castell i llogaret adjacents... El riu és realment important: brollant de dins del gran penyalar de Serradell, i davallant per forts pendents, deixa entorn una ribereta molt fèrtil i escarpada, la visió de la qual m'ha quedat a la memòria...» La segona part del topònim és explicada així: «la menció més antiga (que s'avança d'un segle a les altres [any 840]), dóna un indici etimològic eloqüent: 'rivus qui discurrit de Erte'. Aquesta és una forma hàpax, és a dir, que apareix documentada només en un exemple. L'etimòleg l'aparella amb un ribagorçà: «és quasi un duplicat del nom del llogaret d'Erta, a l'alta Ribagorça, entre el Pont de Suert i la vall del Bosia [Flamicell], en els formidables pendents de l'altíssima Pica de Cervi (22 km. dret al Nord de Rivert); aquest és d'etimologia clara i establerta: ERECTA, participi vulgar del llat. clerical ERIGERE, redreçar... Tot va quedant clar: 'el riu de la gran pujada'...» Encara, però, podreu consultar-hi les raons vàries de la terminació en -E. O sigui, doncs, riu ert: dret, erecte, vertical, test. |