 |
| 1921. Alcanó (el Segrià). Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC). L'últim poble del Segrià, porta de les Garrigues. Les ondulacions del terreny s'hi comencen a notar i les espones de pedra amb les feixes d'aulivers s'hi dibuixaven ací i allà... fins que a començament del segle XXI, l'arribada de l'aigua d'Utxesa les ha fet desaparèixer: les màquines les han soterrat per aplanar els trossos i posar-hi reg de suport per a nectariners o ametllers. Per això, ben aviat, ja només podrem dir antiga porta de les Garrigues. La imatge és de la plaça de l'església, amb una creu de terme ja de ferro, però que probablement pogués haver estat de pedra en altres temps. L'església de Sant Pere té la portalada del barroc auster com la majora de les esglésies lleidatanes del segle XVIII. L'arribada de l'arbequina en aquells segle aportà un cert avanç econòmic que de seguida es convertí en nous temples. |
 |
1845. Alcanó (el Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«Es uno de los pueblos que componen el territorio de las Garrigas», comença escrivint l'autor, de 45 cases en carrers espaiosos i còmodes. Entre aquestes, destaca per la solidesa dels carreus, l'antiga casa forta del poblet, probablement «un fuerte en los tiempos antiguos».Escola de 15 nens, però no de nenes, i l'església de Sant Pere Apòstol servida de capellà i sagristà, «que también hace de camanero, nombrado por aquél». El gran mal de la terra fins fa pocs anys, que no hi havia aigua: «pues únicamente hay en el pueblo las pluviales que se recogen en algunas balsas, de las cuales se sirven los habitantes para surtido de sus casas, abrevadero de ganado y bestias de labor». Per aquest motiu, part del terme no era cultivat, «si bien hay... muchos árboles silvestres que proporcionan leña para combustible». Els camps de conreu es deixaven de guaret meitat per meitat cada any, i se sembraven de cereal; els camps menys productius, de vinya i aulivers. El camí cap a la Granadella es trobava «en mal estado». A mitjan segle XIX, ja hi havia molí d'oli i algunes carboneres. Amb 412 persones, gairebé tenia llavors el doble d'habitants que actualment, que deu fregar els 250. |
 |
| 1921. Alcanó (el Segrià). Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC). Detall de la façana de l'església de Sant Pere. És en el s. XVIII, l'any 1752, quan el 29 de juny fou treta a pública subhasta l'actual església, diada de la festivitat de Sant Pere i Sant Pau. L'obra fou adjudicada als constructors de Lleida Agustí Biscarri, Miquel Batiste i Josep Miquel, pel preu de 4.200 lliures, moneda de Barcelona (que l'any 1921 fou valorat amb 11.200 pessetes moneda d'or), incloent-hi tot el material de l'antiga església, prestacions de tot el veïnat i pagament per les 27 famílies que eren les que feien el poble, i a qui s'hi imposà el 20 per cent de tots els productes (la memòria d'on és extret aquest resum no fa en cap moment menció dels anys que es trigà a pagar-ho). La primera pedra fou col·locada el 23 d'agost de 1752, essent rector de l'església en Joan Ribes i Miret, nat a Torres de Segre, i que visqué al poble durant 40 anys, vicari general en Doctor Pere Bean, i Bisbe de Lleida en Gregori Galindo. Fou beneïda un cop acabades les obres, el dia 3 de febrer de 1758 (Festa Major de Sant Blai) i declaraven Patró de la parròquia Sant Pere Apòstol (extracte és tret d'una memòria feta per Mossèn Sebastià Masip). El mateix dia de Sant Blai fou beneït tocant mateix a l'església el cementiri vell; aviat, el nou i actual ho va ésser l'any 1842 per D. Antoni Fontan, rector de la parròquia i que morí a Barcelona essent canonge de la Santa Església Catedral (viquipèdia). |
 |
| 1921. Alcanó (el Segrià). Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC). El Crist d'Alcanó, probablement destruït durant al 1936 juntament amb dos interessants retaules barrocs del mateix segle XVIII, el de l'altar major i el del Roser. |
 |
1889. Alcanó (el Segrià).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta (Fons Sol-Torres UdL).
Lentament, cap a la fi del segle XIX, el poble ja perdia població: 370 habitants, homes i dones gairebé per meitats. Això sí, «pertenece ya a los pueblos que constituyen las Garrigas». Sovint, el diccionari de l'historiador lleidatà repeteix les dades del de Madoz.
|
 |
1889. Alcanó (el Segrià).
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta (Fons Sol-Torres UdL).
Llarga disquisició toponímica, sobre la qual «nos convence de que en los tiempos árabes fue Alcanó una almenarao lugar avanzado del waliato de Lérida, alrededor de cuyo fuerte se alzó la población». Alcanó vindria a significar punt fort, militar, de guàrdia. L'etimologia popular, per casualitat, vingué a reforçar aquesta idea, i incorporà al segell del poble un canó, segons joc de paraules amb el nom de la vila.
Al 1203, la vila apareix com una de les possessions dels canonges de Sant Ruf, i posteriorment passà al capítol catedralici fins a la fi de l'Antic Règim a començament del segle XIX. Molt interessant és la citació aportada pel gran historiador lleidatà de la Renaixença, sobre la compra venda d'esclaus a la Lleida del segle XIII: una sarraïna blanca (per tant, probablement, filla de relació forçada) pel preu de 70 sous jaquesos. |
 |
| 2010. Alcanó (el Segrià). L'Església parroquial de Sant Pere (foto: viquipèdia). |
 |
| 2010. Alcanó (el Segrià). L'amic i historiador Santi Campo Moralejo em fa arribar aquesta valuosa imatge del capitell de l'antiga creu gòtica d'Alcanó. El capitell és ara al cementiri de la població. |