Anys 1960-70. Les postals de Francesca Gallarda.
Els preciosos ulls de les xiques de les postals de Francesca Gallarda Garós marcaren tota una generació, la de les nenes i noies que cresqueren durant els anys 1960-70s. Entremig de la dolça ingenuïtat de la primera impressió, envoltades d'idíl·lics marcs, vestits o situacions happy flower, aquells grans ullassos, vius i desperts, blaus o verds, també de vegades amarronats, mostraven com les noies es preparaven per assaltar el vell món.
Amb llargs rínxols recargolats, o tallats a lo xico, amb llargues i rosses cabelleres o bé amb cuetes, castanyes o pèl-roges, amb posat de marededéus, amb llargs vestits acolorits, samarretes sense mànigues o bé amb pantalons curts o minifaldilla, les noies de les postals de Gallarda ens ensenyaven el món femení que s'atansava, disposades a assumir tots els rols, decidides a abandonar el trist paper que les esferes nacionalcatolicistes del llarg, inacabable i ranci franquisme espanyol de sempre maldava per reproduir i perpetuar.
Francesca Gallarda va morir l'any 1971 a Barcelona, on visqué i treballà per a diferents cases editorials, i fou molt apreciada pels dibuixos dels vestidets retallables de nines que tan populars esdevingueren entre les nenes, a més de recordatoris de primera comunió o de bateig, postals de sant, aniversari o de Nadal.
La seua germana, Montserrat Gallarda i Garós, també fou il·lustradora, en especial dels contes de la casa Bruguera. Mentre no arribin un gran i detallat estudi i la classificació dels ingents materials que entre totes dos produïren, les seues vides i obres s'entremesclen i difuminen, per tal de fer-nos reviure els aires i la candidesa, la bellesa immaculada i idealitzada d'aquella llunyana infantesa nostra, d'aquella nostra tardana pubertat, llavors més pausades i duradores que en les actuals generacions mobilitzades, usuàries de mòbil, vull dir.
Com va dir aquell una vegada:
si qualsevol temps passat fou millor, és (era) simplement perquè érem joves. |
