 |
1968. Les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Heus ací una gran desconeguda entre les comarques catalanes... Les Garrigues són, en la imaginació de molts, una mena de desert, allunyat de tota possibilitat social... són molts els nostres compatriotes que no sabrien ni tan sols col·locar el dit sobre el mapa de forma aproximada». Així de contundent s'esbravava el nostre gran homenot garriguenc a l'inici del capítol dedicat a la seua comarca.
«A les Garrigues el predomini de secà és definitiu: quatre cinquenes parts de la comarca són eixutes com un pa de tomba faraònica», mentre que al costat, la part regada pel Canal d'Urgell i tot l'Urgell regat, «gairebé insultant en la seva opulenta verdor».
Geogràficament parlant, «les Garrigues són un terreny atossalat, molt trencat, per bé que la mà de l'home ha amorosit els pendents en bancals. Les valls més estretes apareixen configurades seguint un aragall que els homes han esmorteït amb marges de pedra esglaonats en sentit perpendicular al curs hipotètic de l'aigua».
«Un cabal d'aigua molt irregular, atorrentat i eixut la major part de l'any, travessa la comarca cap al nord-oest, seguint la inclinació natural de tota aquesta terra: és el riu Set, el nom del qual evoca, precisament, per una ironia de la nomenclatura, un efecte de la manca d'aigua». I la pluja, és clar, ben escassa: «Al centre de la comarca, els plans o les gran tosses, suporten ametllers de mitja empenta i les oliveres supervivents al fred i a l'eixut. Eixut amb lletres majúscules. Hi ha anys que tenen 300 mm per tot obsequi dels núvols».
Ah, l'arbequina! «Fixeu-vos en la duresa de la fulla, setinada per un costat, vellutada per l'altre. Mireu els punts lluminosos de la pela de l'oliva, menuda, rodona, un punt torradeta a vegades, que s'amorosirà amb els freds i es pansirà una mica, i acabarà de perdre l'aigua per tornar-se tota oli, oli daurat, que, en ésser nou, pren uns tornassolats verdosos i té un gust fruitat, fresc, que assuauja gorja i pensament».
|
 |
1968. Maials, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Diguem-ho clar: la terra de secà té els seus inconvenients, però també té els seus avantatges: per exemple, que la peremptorietat de les feines agrícoles no és tan absoluta com a regadiu. «A Maials... hi tenen un punt a conrear els alls. No ens acuseu de primaris sense escoltar-nos: a l'hivern els alls refregats en una torrada es fan dir sí senyor. I a l'entrada d'estiu, o a darreries de primavera... els alls tendres són un producte il·lusionador, i obren, capdavanters, la desfilada més rutilant de productes hortícoles».
|
 |
1968. Les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«L'operació d'esquetllar l'ametlla, ço és, de despullar-la de la pela verda». Una operació manual que les màquines començaven a fer passar a la història en aquells començaments dels anys 1970s. «Encara, emperò, als pobles de les Garrigues, veureu els vells i les velles entretenir-se unes hores al dia pelant i triant les ametlles segons la classe... Els pobles de les Garrigues, davant la desfeta, que ja sembla irremeiable, de l'olivera, han plantat milers i milers d'ametllers, el fruit del qual assoleix bons preus». En aquesta ocasió, la premonició d'en Vallverdú, per sort diria ell mateix, no s'ha acomplert... de moment.
«Sobre la persistència de les cadires de boga només cal... que esguardeu... corcada de dalt a baix, símbol i mostra d'aquestes peces de mobiliari utilitari que els pobles de secà no renoven ni en tres generacions, no en pot durar pocs, encara, d'anys!». |
 |
1968. Llardecans, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Afores de Llardecans: al fons... el bell campanar, graciós en la seva manca d'estil; els campanars de les Garrigues -o del Segrià limítrof, com és el cas de Llardecans- són tots barrocs o bastits damunt d'una església barroca, als segles XVII-XVIII; és molt freqüent la planta quadrada, i a mig aire la conversió de la secció en vuitavada, mitjançant petxines entallades. Hi ha una mena de femenina gràcia en aquests campanars, que contrasta amb les dimensions i els grans panys de parets que ostenten les esglésies».
En primer terme, l'estri agrícola que hi observem, és una draga, per estovar i regirar la terra, sense tanta profunditat com amb les reus. |
 |
1968. Llardecans, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Però ens crida més l'atenció aquesta tàpia, que veureu repetida milers de vegades des de la Segarra al Cinca. La base, carreus al natural, sense escairar; a un metre de terra, comença la paret, simple terra humitejada i premsada... Els paletes... temen haver d'aterrar una d'aquestes parets, tan fort ha esdevingut el material inicial. Hom les cobria amb feixos d'ametller, de sarments, esportins vells i pedres, per evitar que el vent les descobrís. A les hores de sol les tàpies bullen, i els llangardaixos i els dragons s'hi passegen feliços, s'encauen als foradets, es deixen relliscar...»
|
 |
1968. Cervià, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«A l'endreçada vila de Cervià tenen dos cafès: tots dos són interessants, però aquest, el Rosaleda, sota mateix del Teatre Univers, és literalment excavat a la roca... Davant per davant hi ha l'altre cafè, el Cafè-Bar Mestret».
|
 |
1968. La Granadella, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La Granadella, als límits meridionals de les Garrigues, amb una plaça molt gran, emporxada per dos dels seus costats».
|
 |
1968. La Granadella, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
El campanar de la «gran església barroca de la Granadella, només superada en dimensions per la de Maials. Sorprèn, en aquestes poblacions, trobar els temples immensos, catedralicis. Precisament, l'església de la Granadella ha estat anomenada la catedral de les Garrigues».
|
 |
1968. La Granadella, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La conversió de les antigues basses d'aigua per a abastament dels pobles en places, amb edificacions entorn o jardins... indica un pas que es dóna amb força paral·lelisme, en aquests pobles de les Garrigues i, en general, als pobles de secà, tots ells». Acaba escrivint en Vallverdú: «als afores del poble, cap a ponent, encara lluny veiem l'esquena torrada de la Tosa de Montmeneu, que assenyala la presència de l'Ebre. Som, certament, molt al sud, però també molt a ponent».
|