 |
| 1876. Montgarri, era Val d'Aran. Clixé de Maurice Gourdon, Club Alpin Français (CAF). Una meravellosa vista vuitcentista o de començament del segle XX del santuari de Montgarri, als peus de la naixent Noguera Pallaresa. Jacint Verdaguer entrà a la vall precisament per aquest punt, que recollí a Excursions i Viatges (1887): «Més amunt, a cosa de dues hores, se veu a dreta la porta d'Orla, per on los foixos vénen a Montgarri. En lo punt més alt hi ha un pilar amb una petita imatge de la Verge. La de Monggarri fou trobada per un bou, que se separava de la ramada; los pastors o seguiren i lo trobaren agenollat. L'endemà, en companyia d'espanyols i francesos cantàrem los goigs davant l'altar de la Verge de Montgarri, Reina del mont Pirineu; i ribera amunt de la Noguera, fins a sa deu, l'anàrem seguint. A un quart de la capella se troba el pla de Beret, obert de forma de llibre immens de fulles verdes,que té ramades per lletres i alguns -pocs- penyals, perduts entre l'herba. És l'herbei més gran Mitja hora o un quart lluny hi ha, a la dreta del camí també, l'ull del Garona, partint los dos d'un mateix pla a regar distints regnes i a pagar tribut a distints mars. Naix abundosament d'una roca, formant biot. A cosa d'un quart a mitgdia se veu, plana enllà, fondre's un torrentet i ficar-se en la terra -com lo |
 |
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon,
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
«Cette curieuse vallée espagnole...» No ens ha d'estranyar el gentilici colonial, i encara menys provinent d'un pirineista francès. Malauradament, encara hi ha qui l'usa actualment per referir-se a l'Aran i a la Catalunya sencera. Continua: «...longue de 45 kil. environ depuis le Pont du Roi jusqu'au Port de Paillas...» Del Pont del Rei al Port de Pallars, o sia d'una punta a l'altra, farà la ressenya de la Vall.
|
 |
| 1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon, «Bulletin du Club Alpin Français» (CAF). «Le temps étant au beau, je me mis en route avec Dominique, mon domestique, le 16 juillet 1876» pel pas del Portilló: «encore quelques lacets et nous sommes au col: sur la gauche un piton de granit ser de borne-frontière entre la France et l'Espagne (1.308 m. d'altitude), et les drapeaux des deux nations y flotent côte a côte». D'etimologia bascopirinenca, llavors s'anava una mica peix: «la vallée d'Aran aurait tiré son nom du mot aram (autel)». |
 |
1876. Montgarri, era Val d'Aran.
Clixé de Maurice Gourdon, Club Alpin Français (CAF).
Detalls del Santuari de Montgarri. La construcció de l'edifici actual data del segle XVII. Escriu Mossèn Cinto (Prosa, pp.43-45) la descripció del dia d'aplec per la Mare de Déu, 15 d'agost:
«Montgarre està situat entre la vall d'Aran i la d'Àrreu. És continuació del pla de Beret, on solen péixer a últims de la primavera 60.000 caps de bestiar, i més notable encara per dar naixement al Garona i al Noguera, que, separant-se en son bressol, se'n van a regar tan distints països. Aquest condueix a l'ermitatge i al poble a què ha donat nom, lo més alterós del Pirineu. Poques ermites conec més ben situades; prats de color d'esmaragda i blats encara verds com ells la volten per tots cantons, fins a les pinedes que baixen des del cim de les dues branques de serra que l'abriguen per nord i migdia». |
 |
1876. Montgarri, era Val d'Aran.
Clixé de Maurice Gourdon, Club Alpin Français (CAF).
Entre les dotze i una de la tarda d'ahir començaren a veure's baixar dels ports la gent de l'altra banda del Pirineu, que són los que, casi per complet, fan l'aplec. Los pastors se cobreixen lo cap amb un com solideu de drap blau que adornen de vegades amb un brot d'herba: vesteixen tricot blanquinós amb rivet negre i duen esclops amb una enorme punta cap amunt. Los pagesos van amb trajo de burell o blau, des de la boina fins als amples pantalons; porten sabates grosses i ben ferrades i un bastó llarguíssim, que saben rebatre quan los convé. Algunes barretines vermellegen entre les boines i els casquets, i entre elles alguna de llarguíssima plegada amb dos dobles al cim del cap. Les dones van vestides amb robes virolades, com en tot país senzill, i les franceses se distingeixen de les espanyoles pel mocador enrotllat al cap a manera de capçana. Les de Mamalé [Betmala] usen un trajo verament d'Edat Mitja: vestit negrenc i esporret amb davantal groc, nuat amb llargues i amples cintes del mateix color, corbata senzilla, blanquinosa i florejada, una caputxeta molt petita al cap, que els cau poc més avall del coll, i damunt una espècie de còfia vermella. Les dones compareixen amb lo cistell al braç; los homes duen la berena penjada al bastó». |
 |
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon,
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
La posició privilegiada de Castell-Lleó: «Le village de Les Bordes ou Castel-Lèon commande le vallon, et sa vieille église romane semble un château fort». Bona impressió de la Vall al foraster: «Dans la Vallée, d'Aran les maisons sont propres, les habitants polis, tandis que dans celle de Venasque la malpropreté domine partout».
|
 |
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon,
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
«Dans la Vallée d'Aran, les maisons sont propres, les habitants polis, tandis que dans celle de Venasque la malpropreté domine partout... Le vilage de Las Bordes ou Castel-Léon commande le vallon, et sa vieille église romane semble un château fort». Arribada a Vielha: «peuplé de 900 âmes environ, est bâtie sur le Rio Negro, un peu avant son confluent avec la Garonne». Es continua la ruta cap a Betren, Escunhau, Casarill, Garòs i Arties, passant-hi pels banys: «c'est un vaste bâtiment à un étage situé sur le bord de la route au pied même de la montagne, d'où sortent les deux sources sulfureuses qui alimentent les bains». Després de 9h i mitja, «arrêts compris», des de Luishon, arribat a Arties, «où nous devons coucher», truca a la posada de Joachim Barrau: «le brave homme parle français et m'offre ses services».
|
 |
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon,
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
Ascensió al Montarto el dia 15, que recollirà en una altra ressenya a la revista excursionista. L'endemà, a les 7 de set del matí (llavors dos hores abans), l'home es posa en marxa, «malgré un temps fort douteux». Pel vell pont de pedra d'Arties, seguint la marge dreta de la Graone, s'encaren cap a Gesa, «précédé d'une petite église en ruines de la plus belle époque du roman primitif». La descripció de Salardú i les des vistes és elogiosa, en direcció sud, cap al coll de Beret (1.889 m) o Pedres Blanques (la Bonaigua), a l'un costat la Garona, a l'altre la Noguera. De les deus de tots dos rius, l'autor en fa una acurada i interessant descripció.
|
 |
1876. Montgarri, era Val d'Aran.
Clixé de Maurice Gourdon, Club Alpin Français (CAF).
«De bona arribada van a visitar sa virginal patrona, i després al reverend administrador, que els rep a la porta de la rectoria davant una taula coberta amb un drap vermell. Qui li encomana una missa, qui li dóna una almoina per la Verge, un li fa ofrena d'un gros formatge (n'hi he vist pesar de 29 lliures), l'altre una ovella o un crestó, que mena a remolc per una banya. Per cada almoina se'ls dóna una mesura de vi, present que a algú li semblarà estrany, no sabent que vénen de passar lo port per llarg i dolent camí, en lo fort de l'estiuada. «Se canten després les vespres solemnement i es va a acompanyar la Verge per aquella vall hermosa, mostrant-la als pastors i pagesos, que s'hi encomanen; als boscos, que l'ombregen; als prats, que refloreixen per oferir-li millor catifa; a les muntanyes verdes i al cel asserenat. Com ressona de pineda en pineda l'himne Ave Maris Stella! Com responen lo riu i la boscúria amb sos remors, los aucells amb sos càntics i la naturalesa tota amb batements d'alegria, com si li tornàs a eixir lo sol! La santa Imatge visita el pedró a on fa segles un bou la descobrí, i se'n torna en triomf a la capella. |
 |
1876. Montgarri, era Val d'Aran.
Clixé de Maurice Gourdon, Club Alpin Français (CAF).
«A la nit, a les dones se'ls permet, a falta de cambres, quedar-se en lo temple, que fan ressonar fins a altes hores amb himnes i càntics a la Reina dels Àngels. Moltes passen la nit en oració, adorant sovint una imatge de la Verge que es deixa vora el presbiteri, pujant a genollons a ses plantes des del cancell de la porta forana. A trenc d'alba se diu missa, combregant en ella casi tothom, i com un eixam d'abelles al sortir en aquella hora del rusc, se'n van, quiscú per son cantó, girant-se encara des de les serres per despedir-se una vegada més de sa patrona de Montgarre, que no veuran fins a l'any que ve» (font: endrets). |
 |
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon,
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
Els nombrosos túmuls de la ruta, on segons la llegenda «un peuple guerrier qui jadis a enfoui ses trésors sous des blocs de pierres amoncelés ou mis en cercle». L'any anterior els habitants de Salardú en van obrir un, «mais leur atente a été trompée». Pel Pla de Beret, es dirigeixen a Montgarri, on arriben després d'unes cinc horetes. Encara hi vivien els dos vicaris, Miquel Sala i son germà. Se'n fa la descripció dels edificis de l'hospici, de les granges, i de l'església, «d'un importance qui étonne dans un lieu si reculé». Cap a 2.000 persones s'hi podien arribar a aplegar per l'Assumpció: «les pèlerins, ne pouvant trouver à se loger dans les quelques maisons du hameau, bivouaquent dans les bois de pins des montagnes du Midi. Ce campemenmt, qui dure deux jours, offre des études de moeurs, des scènes d'un pittoresque achevé».
|
 |
1876. «La Vallée d'Aran», Maurice Gourdon,
«Bulletin du Club Alpin Français» (CAF).
Montgarri només era habitable quatre mesos l'any per causa de l'hivern siberià que hi deixa de dos a tres metres de neu. El viatger hi fa nit, i l'endemà reprèn el camí cap al Montarto. El dia ha començat boirós, però «les nuages se déchirant soudain nous laissent voir la chaine festonée des pics de Colomers, de Bisberri (Besiberri), de Viella et de la Maladetta». Amb cinc horetes són baixats fins a Arties, i poc després una forta tempesta descarrega sobre la vall: «nous venions à peine d'entrer a l'hotel de France que la tempête déchainée sévit dans la toute sa fureur, et des torrent d'eau inondent les rues de la ville».
|