 |
1913. Sant Lliser, Alós d'Isil (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Clixé de Ceferí Rocafort amb la portalada de l'església romànica de Sant Lliser (Lleïr o Lliceri).
L’església de Sant Lliser torna a ésser esmentada, juntament amb la de Sant Pere, l’any 1105, quan diversos homes d’Alós d’Isil lliuren a l’abat Ponç de Gerri el seu delme. L’any 1164, en la butlla de confirmació de béns del monestir de Gerri del papa Alexandre III s’esmenta la vila d’Alós: «decimas de toto Anau et de Aran in omnibus redditibus quos comes ibi habet et mansos et alodia in eodem territorio, villam de Alos sicut Palearensis comes eam noscitur habuisse». El comte Roger II dóna, l’any 1244, al monestir de Gerri un cens de dos sous morlanesos que li pagava cadascun dels masos que tenia a les viles d’Alós, Borén i Isavarre. L’any 1335, l’abat Ramon de Gerri, amb el vistiplau del comte Arnau Roger II, afranqueix els habitants d’Alós Jussà, Borén i Isavarre dels censos que pagaven al monestir a canvi de sis mil sous barcelonins. Aquest alliberament de les contribucions monàstiques devia permetre una continuïtat d’Alós tot i els despoblaments de darreries del món medieval. En el segle XVII hi ha una notícia d’un augment de la població, la qual passa de 14 a 50 focs, fet que sorprèn dins els paràmetres demogràfics habituals de l’època. Amb tot, la població continuà essent pròspera, ja que segons Pascual Madoz, al segle XIX, tenia 24 cases i veïns» (www.iec.cat/arcat/ps/psedificis/01589.htm). |
 |
1913. Sant Lliser, Alós d'Isil (el Pallars).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
«A uns 6 kilòmetres [d'Isil], riu amunt a la dreta de la Noguera, se troba Alós, lo darrer poble del Pallars, afrontant amb França. En la porta de l'església s'hi repara altra important mostra romànica, molt pareguda a la d'Isil i a la d'Isavarre. Un baix relleu a cada costat sembla representar Adam i Eva, abans i després de pecar, i se coneix que l'artista no tenia gaires escrúpols al donar forma al seu pensament».
|
 |
1919. Sant Lliser, Alós d'Isil (el Pallars).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943), (MDC)
Portalada de l'església romànica, amb una creu de ferro a la placeta de davant. En occità, Sent Líser, en francès Saint-Lizier, és el nom d'un municipi del Coserans, que fou seu d'un bisbat, dissolt al 1801 i incorporat a l'arquebisbat de Tolosa. La influència sobre l'alta vall de la Noguera, en aquell any mil, degué ésser notòria, atès que l'antic vescomtat de Coserans, format per tota la conca del riu Salat, estigué unit al Pallars entre el segle XI-XII.
|
 |
1845. Alós d'Isil (el Pallars).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
Llavors diferenciat com a Alós d'Esterri d'Àneu, a 38 h. en carro de Lleida, uns quatre dies de viatge parant a fer nit. «Su clima es bastante sano, sin embargo de que por su escesiva frialdad suelen desarrollarse de vez en cuando algunas calenturas catarrales y pulmonías». A mitjan segle XIX hi havia escola de 30 nens. El mestre cobrava 340 rals de la municipalitat i la resta ho carregava a «la retribución mensual de los discípulos». L'església és dedicada a «San Licerio, servida por un cura párroco y cuatro beneficiados... debiendo recaer la elección [del mossèn] en personas naturales ú originarias del valle».
|
 |
1845. Alós d'Isil (el Pallars).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«El terreno es de inferior calidad para el cultivo, todo él se halla cubierto de montes y escabrosidades, donde hay muchos y escelentes pastos, y bastante combustible». També «hay pesca de muchas y buenas truchas en el río». En aquells temps, 24 veïns o 134 habitants. Avui, només una trentena.
|
 |
| 2010. Adam i Eva, església d'Alós d'Isil (el Pallars), (Flickr). L'atreviment de l'escultor romànic, Arnal Piher [Arnau Pierre], en la representació d'Adam i Eva al Paradís. Ella amb el cap cobert i les cames obertes amb el sexe marcat. Mentre que les dificultats de representació del sexe masculí, van fer que se l'esculpís amb calçotets i marcant paquet. |
 |
| 2010. Adam i Eva, església d'Alós d'Isil (el Pallars), (Flickr). En canvi, la vista d'Adam i Eva postpecat, apareix censurada. En les fotografies de principi de segle XX, el grup encara no havia estat encara escapçat. Però ja apareix destrossat en les de cap als anys 1920. |
 |
| 2010. Adam i Eva, església de Sant Joan d'Isil (el Pallars), (Flickr). Un grup similar i, per tant, del mateix autor -probablement, encara que amb menys joc de cames- el trobem a l'església de Sant Joan d'Isil. Allà la part inferior del cos també apareix censurada i desfigurada per alguna ment malaltissa. Però la situació és idèntica a la d'Alós: en l'un relleu, amb la creu i santificat, l'home i la dona es mostren amb naturalitat; en l'altre, la posició de les cames i del braç sobre l'espatlla, suggereix una posició de còpula, igualment que al d'Alós, on les cames s'han agrupat al mig, ja que als laterals hi ha dos roses esculpides. El pecat original és, doncs, assimilat al desig sexual. |
 |
| Anys 1920-1930. Frontal d'Alós d'Isil Foto: Josep Domènec i Sàbat (1892-1943), (MDC-AFCEC).L'esplèndid arc romànic, amb l'arquivolta exterior gravada d'escacs jaquesos, és a dir, de Sant Jaume. És una decoració romànica freqüent al tombant dels segles XI-XII. Cosa que indica que, en aquells orígens de la tradició europea de peregrinació a Sant Jaume de Compostel·la, el port de Salau i l'alta vall de la Noguera Pallaresa eren porta d'entrada de pelegrins. Segles després, durant el 1938 i primers mesos del 1939, tristament, fou testimoni de la peregrinació en sentit invers, cap a l'exili, de molts dels nostres compatriotes republicans empesos per la fúria feixista espanyolista. |
 |
| Anys 1900-1910. Frontal d'Alós d'Isil (el Pallars) Foto: Adolf Mas (MDC-AFCEC).Algunes de les imatges del fotògraf Mas apareixen al costat del text de Ceferí Rocafort, a la Geografia de Carreras Candi. Per tant, podria tractar-se de fotografies de ben bé cap a la primera dècada del segle XX. El frontal romànic decorava l'altar major de l'església de Sant Lliser, i representa la Mare de Déu amb el nen a la falda, dins una característica màndorla, acompanyat per sants venerats al poble i voltants. |
 |
| Anys 1920-1930. Alós d'Isil (el Pallars). Foto: Ignasi Arnalot i Sansa (1896-1987), (MDC-AFCEC).La Plaça Major d'Alós. |
 |
| Anys 1920-1930. Alós d'Isil (el Pallars). Foto: Ignasi Arnalot i Sansa (1896-1987), (MDC-AFCEC).Diversos detalls de la plaça davant l'església, amb la font i la tanca del cementiri contigu, amb la porta coberta que hi donava accés. El campanar ja tenia rellotge. |
 |
| Anys 1920-1930. Alós d'Isil (el Pallars). Foto: Ignasi Arnalot i Sansa (1896-1987), (MDC-AFCEC).El vell pont romànic de la població, per sort encara dempeus. |
 |
| Anys 1920-1930. Alós d'Isil (el Pallars). Foto: Ignasi Arnalot i Sansa (1896-1987), (MDC-AFCEC).Preciosa vista del poblet des d'aigües avall de la Noguera Pallaresa. |
 |
| Anys 1920-1930. Alós d'Isil (el Pallars). Foto: Josep Domènec i Sàbat (1892-1943), (MDC-AFCEC). Vista idíl·lica, amb el porc campant per la plaça. |
 |
| Anys 1920-1930. Alós d'Isil (el Pallars). Foto: Josep Domènec i Sàbat (1892-1943), (MDC-AFCEC). El rellotge del campanar, i la nena que passeja per la plaça. |
 |
| 1900 ca. Alòs (l'Arieja). Impremta A. Rives, Sent Gironç.A l'altra banda de Salau, a l'Arieja occitana, també hi ha el poble d'Alòs. Assevera en Coromines que «a l'Alt Pallars la pronunciació és indubtablement Alós, sempre amb O tancada... Ho pronuncien també així els pastors del Pallars Jussà que han passat temporades en aquelles valls altes i fresques. Només la gent que ve de contrades allunyades pronuncia el nom amb O oberta, assimilant-lo a la pronunciació pròpia d'Alòs, poble de la ribera del Segre, més important i conegut». Afegeix sobre aquest element final que «correspon a un sufix que es retroba en altres topònims: Anyós (Andorra), Aós (Urgellet), Araós i Berrós (Alt Pallars), Casós (Alta Ribagorça), Gramós (Urgellet). Aquest s'oposa netament al sufix -òs, que ha de tenir un altre origen... El primer té O tancada en català, no presenta la diftongació aragonesa en -ué i correspon a -ous en gascó. Hem de suposar que el seu origen es troba en una llengua preromana afí al basc... L'altre sufix té O oberta en català i es veu sotmès a la diftongació en aragonès, està estès pel domini gascó...» Dos sufixos protobascos de difícil interpretació, segons el savi. Pel que fa a l'arrel «versemblantment ha d'ésser també del mateix origen. Alós i Alòs....la base AL- que tots... comparteixen deu estar emparentada amb el basc alha», pastura. El dret de pasturatge, dit alera foral a l'Alt Aragó, va relacionat amb aquest topònim. |
 |
| Anys 1920-1930. Alós d'Isil (el Pallars). Preciós enquadrament del campanar per sota del pont romànic a la sortida del poble. |
 |
| Anys 1920-1930. Alós d'Isil (el Pallars). Una altra vista del vell pont amb el poble al darrere. |
 |
| Anys 1920-1930. Alós d'Isil (el Pallars). La vista d'aigües avall. amb el bosc de ribera al costat de la Noguera. |
 |
| Anys 1920-1930. Alós d'Isil (el Pallars). Els grans casalicis del poble. |